L’ESTAT D’INDEFENSIÓ

Un s’ha de sentir dir cada cosa: “Molt jipi tu, però si fossis ric series un fill de puta”. També m’ho deia la meva primera dona, a Menorca, en els setanta, tirant-se a tot déu que li fes l’ullet: “Tu, en el fondo, eres un hijo de puta”. També ho deia mon pare, amb Bakunin estigui: Jo, en el fons, sóc un fill de puta. Un putiferi vaja, un món de putes. Mon pare era un tros de pa, tot amor, devoció i entrega (Love, Devotion and Surrender. Mahavisnu Orchestra), però em sembla que no tenia un pèl de ruc, malgrat que molta gent li poses la còfia d’ase, en una mena d’ostracisme paranoic. D’una forma o altre t’has de defensar dels fariseus, en aquestes circumstàncies. Corramos un estúpido velo, deia ell, i procurava oblidar les baixeses del món, per enlairar-se amb mil històries apassionants. L’insult te la qualitat de ferir, de fer mal. La gent l’utilitzem amb una facilitat esfereïdora. Hi han autèntics especialistes, com el que em va apuntillar suara. Amb una curta frase, et menysprea triplement, des del seu status que creu estratosfèric: jipi, ai uix, quin fàstic! Si fos ric, o sigui que sóc pobre, miserable per ell, i fill de barjaula, que prou pena tenim, pobres de nosaltres, perquè encara ens ho refreguin per la cara. Em considero fill de sarassa, per la societat que m’ha tocat viure, no pas per mo mare, que era una santa, amb Proudhon dialogui. La gran matorranga ens cria. Ui! Em faig por pensant lo dolent que sóc, i tremolo de lo pervers que puc arribar a ser. De vegades, sento l’olor de la sang o del musc a l’hipotàlam, i la selva em crida. Auuuuuu. Aquell element t’insulta sàviament, per boca d’altri. Hi te la mà trencada: Què et penses que diu l’alcalde de tu? Que ets un desgraciat! I un altre dia: Què et penses que diuen els veïns de tu? Que ets un penjat! I matxuca, i matxuca. No m’hi atansaria si no fos el meu veí, sobrevingut. I te raó. Sé que la gent diuen aquestes coses, i sé, que, en part, tenen raó. El que passa que jo m’ho creia massa, i la part es menjava el tot, i em sumia en profundes depressions d’origen exògen que sublimaven tota la misèria del món. És la virtut de l’insult. Atacar i si pot ser, derrotar. Heus aquí però que torno de les simes de Neptú. Heus me guarnit amb una pell de foca (I’m the walrus, Georges Harrisson) que em va regalar aquell bon déu, perquè em rellisquin aquestes coses, o, si més no, perquè no m’arribin a la sang. Jo no sé si aquell paio és jueu, dels xungos, amb les seves excavadores, els seus milions, el seu morro, els seus advocats i advocades , jutges i jutgesses; però jo semblo palestí, per la inhibició i fins i tot franca animadversió dels poders institucionals. Aquest palestí però, ha renegat de l’Islam per fer-se budista, perquè passa bastant de la intifada, no pas de la saviesa de l’Alcorà, ni de la riquesa del Talmud, des d’on el planyo. Fractal extrapolable a la situació comarcal, nacional i, àdhuc, global. Ja ho deia mon pare: Tindràs raó, però ningú no et farà cas.