dolor i esperança

DOLOR I ESPERANÇA (25.8.07)

Hem sembla que he vist la imatge del teu dolor. Potser és una falsa impressió, causada per sentiments de culpa més o menys justificats. És una pintura dura i visceral, enmig de poemes sobre la tristor, la solitud i l’abandó. Parla de fusta d’antics treballs i vells refugis, corrompuda pel temps i la inclemència. Te una força terrible, tremenda, tant més tràgica pel fet de ser causada per motius falsos. Tant falsos els motius de l’èxode, de l’abandó de formes de vida mil·lenàries per l’enlluernament de les llums de la ciutat com la causa del mal que t’enverina el cor. Veig a la finestra fosca els teus ossos retorts pel fel i els sucs de la misèria, hi veig la teva carn emmetzinada i una sang que porta ràbia i desesperança, com els teus ulls, quan em miren, fugint carrer enllà. No és això, companya, no és això.
Entenc perfectament la gent que va marxar. Treballar set dies de sol a sol mentre els senyorets passegen en automòbil mosqueja el més sant. La comoditat d’una nòmina és molt temptadora, com ho és el collar pel gos que, sense, volta el món pollós i esquelètic. Jo fa vint anys que tinc plaça de funcionari subaltern. Posats a col·laborar que sigui per sota, pensava. La resta de les hores m’han permès viure en una llibertat que he malbaratat bastant. He fet bestieses inconfessables, d’acord, he fet mal sense voler, per ma culpa, com la cabra, duc els genolls pelats, però també he tingut encerts i m’he format com a persona. Tot és millorable, però estic bastant content de mi mateix. He reaprès ha viure treballant de sol a sol. Pot ser un goig total, si tens les necessitats bàsiques cobertes. Els diumenges puc trescar com un ruc o jeure tot el dia. Els hispans som els més treballadors d’Europa, els catalans sobresurten i els pirinencs excel·leixen. Els bretons són molt tossuts i el resultat sóc jo. Són les sis del matí i ja acabo l’article del dia. Quan despunti la llum aniré a fer morter de calç hidràulica que reintrodueixo a Bar després de segles d’absència, gràcies als bons oficis de l’Ito, mestre d’obres de Tuixén. El 2010 comença la gran crisi, quan el petroli passi de cent euros el barril. Ho tenen tot calculat, però callen com uns putes, perquè creuen que no hi ha solució, o no la volen explicar, els qui creen diners deixant-ne d’inexistents, els bancs, els mantenedors de la gran mentida, que ens permet viure, sí, avançar, sí, per adonar-nos que cal sortir de l’error. Jo jugo a que un futur és possible i em preparo per generar la meva pròpia energia, per acumular aigua i reciclar les grises i les negres. Has pensat, pintora, de pintar l’esperança?