l'encarnació de l'àliga

PREGÀRIA DE L’ÀLIGA

Sóc l’àliga... Ets l’àliga ...Sentim l’aire xiular entre les nostres plomes, al final de les ales… Movent-les molt lleugerament governem el vol... Seguim la paret de Cadí, el pare, de ponent cap a l’alba, a mitja alçada. Observem, molt avall, el pobles del Baridà i la Cerdanya, els seus termes, amb prats i boscos i camins. Estana i el Querforadat, Toloriu, Aristot, Travesseres, Musa, les cases altes de Can Jan, Vima o la Bastida, la vall de la Llosa que es trenca a la Vall Civera, grans canals glaciars, cap a Andorra i França.
Amunt de Cadí, a la carena, uns homes i dones ens miren meravellats. Passem a fregar d’ells, amb el/ la companya. Queden embadalits mirant el cel, callen. En un no res planegem sobre el pic de l’Àliga, a la Tossa d’Alp. Ens deixem dur per l’aire calent que puja del cim de pedra roja i magnètica. Veiem, lluny cap a llevant, el Canigó i el Conflent, i el mar. Girem en una gran corba cap a Ponent, tornant a l’Urgellet. Són els nostres dominis, la nostra casa. Ara els homes de Cadí son petits, molt petits. A migdia Montserrat, allà mateix, més enllà la mar, que tot ho ajunta en el seu mirall daurat i més lluny encara la Serra de Tramontana, a Mallorca.
Aire, aire fred que ens entres pels forats de sobre el bec i t’estens per tot el nostre cos, com foc, aire que ens portes terra enllà..., aire que jugues amb el nostre borrissol..., aire. Aire..., aire que ens fas viure, aire, nostra casa... Aire... Jo i l’aire som, volem, grans en l’espai. L’eufòria em fa cridar: “Sóc gran!”... “Som grans!” respon el/la companya... Volem, cel enllà. Seu d’Urgell, una taqueta, Arfa i Alàs i el Plà de Sant Tirs, com puçes enmig dels prats verds. Aviat no girarem, altre volta, cap el niu de la paret del Cristall. Aviat els polls volaran prou be i seguirem Sud enllà. Deixarem les gorges dels Tres Ponts, allà, molt avall, deixarem el Boumort, on volàvem entre els voltors. Seguirem i la Terra Ferma serà molt lluny, avall i avall, i l’Aragó, i Castella, i Andalusia. Veurem les columnes d’Hèrcules. Nuvolades que pugen, colossals, el gran temple, per on el sol dibuixa vastos corredors de llum entre mars i continents. Seguirem els penyasegats atlàntics d’Àfrica. La pedra i l’aigua, l’aigua i la pedra, i la ratlla blanca de l’escuma, fins a l’infinit, fins a la nit. Veurem els estels que ens guiaran, i de l’Estrella Polar passarem a la Creu del Sud.

Llum, sóc un, amb la llum. Tinc els ulls plens de llum que m’omple i em sadolla. Brillo. Veig brillar el/la meva companya. Inspiro els raigs del sol ponent que flueixen com torrents fins l’última intimitat.... Quan expiro..., una gran pau... Inspiro..., em deixo cremar..., expiro..., em deixo apagar.., em deixo, ...em deixo..., volo..., em dono... Tot és llum, tot..., amor.
Tornarem al niu amb l’últim foscant. Els polls ja dormen, al recer de la gran paret de Cadí. Ens acomodem amb la companya, mirant les poques llums, avall del cingle. Mirant la fosca poblada de milions d’estels, poc a poc, ens adormim i ens despertem, poc a poc, a l’altre vida que és, com la de l’àliga, esplendorosa.