misèria informativa

MISÈRIA INFORMATIVA

Hom voldria estar ben informat. Per això, quan es lleva escolta Catalunya Informació, ben be perquè no hi ha res millor. Si sintonitzes France Info passa tres quarts del mateix, com en l’emissora estatal castellana: sembla que la vida i el món es redueixin a unes quantes notícies, repetides en la infinitud de les 24 hores, com un mantra modern, d’aquests que cantaven els Hare-Krishnas fent el nota pels carrers. Se’n diu condicionament mental del poble, com a l’escola, on repetiran un cop i un altre fins a fastiguejar la majoria jove les gestes de Jaume el Primer, les virtuts del predicat, les normes de la convivència nacional socialista o les funcions del Windows.
Ja m’agrada saber que el foc del Priorat està controlat, si no es gira vent; ja sento, com moltíssims, la mort de Pavaroti i se’m posa la pell de gallina, en el que segurament és una comunió planetària. Que en Mas s’exclami del polèmic partit USA-Cat forma part del folklore, com la rabieta d’en Gasol pel bàsquet o les transcendents declaracions d’en Ronaldhino, d’en Kaka o d’en Tutu, que corren rera una pilota a mil euros la gambada i la gent s’ho empassa. Allà vosaltres. Entenc que us heu de desfogar de tanta tonteria, tanta misèria informativa, tanta explotació manipulada, grapejada fins a l’obcenitat per uns poderosos insaciables i rucs a parir. Entenc que els qui viuen a l’infern de la ciutat hagin d’estar informats dels embussos on s’entaforen cada dia, espero amb ànsia la veu de l’home del temps, esperant que un dia la meteorologia avanci i entengui millor el malbaratat metabolisme planetari. M’interessa l’informe del general Petraeus sobre el sacrilegi de l’Irak, m’acollonen la pujada vertical del preu del petroli i la crisi hipotecaria, però ja fa quaranta anys que em preparo per el desastre, d’ençà que vaig veure la gana del Biafra al Paris-Match, i no m’agafa desprevingut. Segueixo l’evolució del Felix i l’Henriette, planyo misquitos i guatemaltecs, somric del B-52 passejant bombes nuclears sobre els seus creadors, però que passa amb els quatre milions de víctimes congoleses per l’explotació del Coltan, imprescindible per els mòbils? Que passa amb el Darfur, amb els Txetxens, amb el Saharauis, amb les etnies i cultures que s’extingeixen per l’hegemonia dels indonesis, que passa amb els Aborígens australians, bestialment maltractats i després acusats de pederastia massiva? Que passa amb les nenes verges violades perquè els bruixots diuen que cura el Sida? Que passa amb el nostre país, que jeu sota ciment i quitrà, amb la galopant fosa dels gels polars, que passa amb el permafrost que es comença a podrir, amb els trillons de tones de metà acumulats durant eons al fons del mar que va emergint per la calor, matant els coralls, convertint el mar en àcid sulfúric i l’aire en un forn encès? Què passa amb els arbres que se’ns moren, què passa amb la taiga siberiana, arrasada per fer paper de water per Hyundai i d’altres, amb l’amazones, deforestada per donar de menjar a una humanitat desbocada, que passa amb la gran extinció d’espècies i ètnies? Perquè no es parla més de les meravelles que fan milions d’homes i dones de tot el món, humilment, pobrament, malgrat tants arguments en contra d’una cultura animalesca, d’un càncer amb patina de disseny, progrés i modernitat que haurà de purgar molts pecats?