anyorança (gener 2009)

ANYORANÇA

Ja m’enyoro. Fa una setmana que no escric res pel diari i ho trobo a faltar. Només que em paguessin una mica, res, un òbol, suposo que em motivaria més. Em sentiria mínimament reconegut per la meva feina. Ja n’estic de motivat, per això vaig donant la tabarra tot sovint. Total, un articlet no em treu més d’una hora. Però aquest és l’article 218, més o menys, per aquest diari. Ja fa més de tres anys que desgrano paridetes. Primer me’l pagaven l’òbol. Després em van fer d’un consell assessor virtuós i virtual, i tururut violes. Això sí, presents i honors. El que em pagaven era molt poc, massa poc deia l’amic Rosell, però aquest poc em fa viure. Estem a dia 7 i no tinc un ral. Visc dels meus fills, de la seva caritat. Els elogis que rebo em paguen sobradament. Gràcies Dalmau, gràcies Espe, gràcies al llauner de Martinet, el del clan Mingorance que no me’n recordo del nom. Gràcies a molts. A en Rossell, que m’obre la porta d’un media local, i a la Roser, la Redactora, i a tots els del diari. Si, m’agrada, però no tinc un ral.
També netejo el camí ral (o reial) de Bar, i també ho faig per la cara. Estava abandonat. Hi han crescut uns aurons preciosos que és un gust d’afaiçonar-los. I cirers, i freixes, i cantalatxes i saüc blanc... És un senyor camí, de tres metres, sustentat per uns marges impressionants que també adobem, amb el meu fill, i l’Erika, i l’Angela de Bar. Ells si que cobren. No em queixo. Estic molt satisfet. Ara no tinc un ral (o reial), però ja vindran, i m’he fet un patrimoni (compartit) que déu n’hi do. No em queixo, però mira, penso que per la part sostenible ja compleixo. Em sento format, i ara vull formar, i per això s’han de moure diners.
Faig el Curs d’Aptitud Pedagògica, i si tot va be, l’any que ve seré profe. Per això també estic molt ocupat, que el CAP virtual ja no és el tràmit d’abans. Serà molt divertit fer de profe. Hem mirava una prova d’Educació per la Ciutadanía d’un parent de 12 anys, per exemple. Parlaven de Valors: que si la família (escoltin, com és la família d’avui? I com creuen que serà en el futur? No pas la cèl·lula típica que ens venen), que si l’esforç (perdonin, però l’esforç que ha de ser, de producció o de contenció?) Moltes preguntes que queden per resoldre, que jo ja sé més o menys com aniran, i que serà un gust de fer el camí amb la joventut. Per això, si no em paguen, per poc que sigui, potser no enviaré tantes idees a volar.

indignitats modificades genèticament

L’OLLA ARRENCA EL BULL (gener 2009)

Benvolguts i pacients lectors: avui, la meva indignació crònica versarà sobre la indignitat. Fou una opció de joventut, acceptada doncs amb totes les conseqüències, la que m’introduí en aquest món obscur. Hom renuncià a la dignitat pública, en favor de la privada, ja que és en aquesta regió on poden conservar-se valors, o crear-ne de nous. Valors minoritaris, incerts, malvistos, que molts només viuen en l’intel·lecte i que un servidor volia materialitzar. He passat una enorme pressió, vivint molts anys d’una altra manera, més austera, més terrenal. Se m’ha menjat la misèria de moltes maneres i, ringo-rango, he sobreviscut. Com vaticinava mon pare: “tindràs raó, però ningú et farà cas, i et fotaràs un fart de patir”. Ha sigut cert molts anys, i encara ho és, però ve t’ho aquí que si tens raó, la realitat se t’acosta, amb els anys. És amb una enorme satisfacció barrejada de melangia no menys gran que rebo els impulsos de la Història dels nostres dies. Encara falta, encara. El procés contra el que he lluitat tot just comença. S’inicia la distil·lació. Sempre ho havia volgut evitar, i molts com jo, però vam perdre, i va guanyar el neo-liberal socialisme. Ara les cartes són damunt la taula, i el procés inaturable. Hem de veure monstruositats com l’anunci a doble pàgina d’Endesa o el seu equivalent televisiu que ens mostra uns nens alliçonant-nos sobre la reinvenció de la societat, i ens ho diuen ells, que són el mal a extirpar (no els nens és clar, sinó l’empresa)! Quin morro, quina perversió més immensa! Passa el Son-Goku pel cel, amb el seu núvol rodó i em crida: Fote’ls hi canya nano, que ja vinc!
I la batalla del Son-Goku amb els dolents de la pel·lícula farà estralls. Què voleu, som així de rucs, sabem lo que hem de fer i el que no podem. No veieu que l’aeroport comercial dels Pirineus ja us el podeu confitar amb oli de roca? Sabeu que ja hi ha més de mil inscrits pel Primer Congrés Català pel Decreixement del Juliol? S’està fent un treball telemàtic, a nivell nacional, molt interessant. Jo estic en el capítol de relacions camp-ciutat. Sabeu que hi ha una xarxa a la Seu que distribueix productes genuïns, no transgènics, ni transportats, de la terra? Sabeu que sempre hi haurà un altre futur possible i que l’hem de fer nosaltres, no els nens d’Endesa? Per si no us n’heu assabentat, enmig de tants actes oficials i oficiosos (guerra publicitària, opi pel poble, gestió institucional de les subvencions públiques, acaparament, retenció de la informació, ús i abús de privilegis): cada dia tres o quatre cartells nous de les institucions, que es mouen molt inútilment per intentar evitar el col·lapse, que és la mare dels ous, la mort i la resurrecció, imparables), per si no ho heu vist doncs, o no ho heu volgut veure, o no ho heu recordat, botiguers, hotelers, solidaris, avisats i no presentats malgrat les paraules “ja vindrem”, perquè érem quatre gats, us diré que dijous el 19, a les vuit del vespre, al Centre Cívic de Seu, es va tornar a passar el vídeo TranXgènia, es va tornar a presentar l’Associació Som lo que Sembrem i es va xerrar dels aliments modificats genèticament, del genocidis que provoquen les multinacionals, i de tot plegat també. Sabeu que a l’Alt Urgell, l’any passat, es van cultivar 400 i tantes hectàrees de panís transgènic, que contamina tots els panissos per tota la vida, i llavors s’han de pagar drets de patent? Sabeu que el clor, barrejat amb la matèria orgànica produeix trialometans, que fan càncer de ronyó, i derivats del cloroform, que ataquen el fetge (vegeu la web del CSIC)? Sabeu que molta aigua envasada és pitjor que la de l’aixeta, però no té mal gust perquè l’ozonifiquen? El negoci de l’aigua. Sabeu que, amb la guerra i el neo-liberalisme, es va fer desaparèixer l’esperit col·lectiu i, sols a casa, no resistirem la crisi? Sabeu que a hores d’ara ja és del tot impossible que cogitem d’una forma mínimament racional, per la càrrega tòxica (física i mental) a la que estem sotmesos, pitjor que la del plom que va emmetzinar-nos fins que tombà el mil·leni? Impera l’irracional.

de la Nit del viatger de l'Ateneu de Seu, anit en farà set. Projecte Atlas-Pirineu.

Ateneu de l'Alt Urgell

Comencem bastant puntuals, 30 o 40 persones, molt bé! Explico el projecte, la seva finalitat última, que és política, de com d'interessant pot ser d'apropar les nostres cultures, la catalana i l'amazigh, i les nostres muntanyes l'Atlas i el Pirineu, aprofitant les coses que ens uneixen, la muntanya, d'una banda, perquè totes tenen quelcom en comú, tant de paisatge com d'habitants, i un arcàngel islàmic específic que vetlla per totes elles. La història d'altra banda, perquè som dos pobles envaïts i subjugats per dos elits, més que per els seus pobles, l'àrab i la castellana, ja fa uns quants segles.

Però son cultures tossudes les nostres, resilients, l'una gràcies als seus fonaments mestissos i humanístics (hi ha qui diu que Erasme era dels Països Catalans, i Ramon Llull no era certament bantú), l'altra, l'amazigh (traduible per homes lliures), gràcies al cultiu impertorbable dels seus usos mil·lenaris, transgredint imperis, en connexió privilegiada amb l'eternitat. No en va, abans de l'Islam, adoraven una estrella invisible darrera una altra estrella, que els nostres astrònoms no han descobert fins recentment. I son molts encara que viuen sense papers, sense registre,perquè una llei antiga defensa aquest dret. Faig constar també la similitud de l'alfabet tamazight (la llengua dels amazigh, una paraula en femení porta una "t" davant i una altra al darrera) amb l'iber, el fenici o el proto-grec, posant en relleu l'existència d'un substrat i una cultura mediterranis comuns anteriors als imperis.

Doncs aquest projecte s'estructura en  quatre pilars bàsics: El comercial, important factor de relacions, realitat palpable, antiga i quotidiana, del comprar i vendre, baixa bens de consum d'ocasió: màquines de rentar, plaques solars, bicis, congeladors... i puja allò que en diuen marroquineria: alfombres, babutxes, arams, ceràmiques... i fòssils i minerals i oli d'argan, i safrà i mel de cactus, medicinal i.... afavorint també la pràctica d'una agricultura provecta i sostenible. Beneficis proporcionals al nivell de vida, en cada cas.

 El segon pilar és l'educatiu, organitzant l'intercanvi d'alumnes i professors, de tècniques, usos i costums. Iniciem aquesta via aquest Nadal, amb un professor de castellà de l'institut de Azilal, a 150 km Marraqueix endins. Jawad és jove i té empenta. Em diu: "M'agrada el projecte, intentarem fer un equip de treball de cada banda i buscar el recolzament de les institucions, però si no ho aconseguim, ho muntarem tu i jo."

La tercera columna és la de la protecció del medi. Millora ràpidament el nostre veí del Sud. Carreteres noves, cotxes nous, parcs, jardins, millora de la neteja i la higiene, escoles, mercats, escorxadors, el Marroc progressa i me n'alegro, viu una mena d'anys seixanta amb els "Planes de Desarrollo" del Cisquet Nacional. Com aquí, la sequera i l'abandó de la mal anomenada agricultura de subsistència propicien el creixement exponencial de les àrees urbanes. Poc a poc es va ordenant el caos però encara hi ha molta merda, molt fum de plàstics, molta misèria. Quan aneu a Marràqueix, aneu a Bab Dukala, l'estació d'autobusos i grands-taxis, franquegeu la muralla i entreu a ciutat vella i veureu de què parlo. La Mancomunitat d'escombreries de l'Urgellet o, més ben dit, el seu gerent, es mostra receptiu a possibles col·laboracions. Indago informació sobre l'existència i funcionament de plantes de reciclatge a les grans ciutats.

El quart atlant es una dona i es diu Cultura, de forma genèrica. Em puc fixar ara en les múltiples Associacions de Dones d'aquelles muntanyes, o les de Defensa dels Drets Humans, molt actives de Gulmin en avall perquè els saharauis defensen la seva identitat contra vents, marees i alauís, o les de Teluet, antiga capital del Gran Glauí, unificador de les tribus del Sud, als cims entre Marraqueix i Ouarzazat, mereixedor del poder al país en el moment de la Independència, quan els francesos li van oferir un retir daurat i van imposar l'actual dinastia. Però Cultura és molt més.

Com ho fora documentar totes les tècniques constructives tradicionals, com aquesta de sobre amb pedra, morter, canya i fusta de tuya, o les dels jueus emigrats a Israel als anys setanta, per exemple, que s'acaben de fondre als peus del Cap del Lleó, a l'Anti-Atlas, a la Vall d'Ameln, regne de l'Argan, poble d'Asgaur (Un indret per reposar), últim refugi, amb els dos poblets veïns, a la foto de sota, dels refugiats de Córdoba, Al-Andalus, quan fou reconquerida pels cristians. Una meravella.

Vista dels tres pobles fundats per els refugiats cordobesos, amb el Cap del Lleó a sobre. Un ramal de la Vall d'Ameln ens du a Tafraut, capital de la babutxa.

Un cop explicat el projecte, projecto unes fotos del viatge de fa deu anys. La crisi em va agafar al Marroc, el 2008. Havia anat  a l'Africa sortint d'un Congrés sobre el Decreixement que duguérem a terme uns 300, en una masia enmig d'una boscúria del Bages em sembla. Entre aquells creadors del nou món, jo explicava que anava a l'Atlas perquè allà encara es cultiva de forma artesana i sostenible, encara hi han aquells mercats com els d'aquí abans de l'entrada a la Unió Europea, aquell nivell econòmic que assolirem cap els setanta. D'aleshores ençà la vanitat se'ns menja en la mateixa mesura que la misèria es cruspeix el món.

Vaig poder fer moltes fotos durant set mesos, en molts llocs, amb aquell petit móbil que feia fotos bastant bones, quan en aquell país usaven models anteriors sense càmara o molt dolenta. En vaig fer més de cinc mil. Hi han vivències de l'època il·lustrades en aquest blog adormit durant una dècada. Però en queden moltes per publicar, acompanyades amb els records inesborrables d'aquelles jornades. Així que, xino-xano, les aniré estampant per aquest blog, i per aquest projecte que empeny el meu destí.

A part de la crisis mundial, un altre fet insòlit va caracteritzar el viatge: la pluja. L'aigua em seguia allà on anés, quantitats ingents d'aigua. Així vaig conèixer la comarca de Fez sota un pam d'aigua, la cascada d'Ouzoud va vessar xocolata massivament, anegant la meitat del bosc d'oliveres, les cascades seques de l'Anti-Atlas brollaren per milers dels penyals, creant un miratge temporal del que havien sigut regadius abandonats pel canvi climàtic en alta muntanya. Els rius del desert baixaven plens, donant vida a granotes amagades sota terra durant anys, els argans brotaven, florien i ametllaven en poques setmanes. Les Hamades pedregoses dibuixaven rius d'herba que brotaven de sota els rocs, a desig de les corbes del terreny ressec. Va ser un viatge molt màgic. I plovia, plovia, plovia, a Sidi-Ifni, a Tarfaya, a Laiun, a Edakhla, fins a Nuadhibú, a Mauritania, plovia.

Satisfacció i victòria

Aquesta Nadala és com un premi, un assoliment. Amb tota la humilitat possible en aquest pou de vanitat, deixeu-me dir tota la satisfacció, alhora que tot agraïment. És un plaer, vaig per la vida gaudint com una vaca en prat pirinenc de molta ufanor. Només arribar, els passadissos son curulls de vida i alegria, les salutacions es multipliquen, algunes molt el·laborades, de fins a sis moviments. Entro a l'aula i m'encanten les cares, el bon humor de molts, la seva energia. També agombolo els que tenen son o estan tristos, emprenyats o refractaris. I disfruto molt si, explicant la meva visió de l'existència, barrejada amb continguts curriculars. Que bé tot! Visca la Pepa! I quan vinguin les verdes, les farem madurar.

Té tanta raó en Saïd...

Fart d'acompanyar-me amunt i avall a veure veïns que volen vendre terres. Tothom vol vendre, els preus es disparen, gran boom. Ell no vol res de tot això, i m'ho diu ben clar, ho fa perquè soc jo, perquè l'ajudo, només ho faria per la família. Fa vint anys que volta per Ouzoud, i ha ajudat a molts europeus, i la majoria nasti, walu, res, bla-bla, matar-se a treballar per no res, com aquell anglès que va comprar uns marges a la gorja del riu, i vinga fer paret seca i barraques, i al final, tot abandonat ja fa temps. A mi no em cal comprar res, diu, perquè ho tinc tot. És un dels homes més lliures que conec, sinó el que més.

Al matí, la cascada tira amunt, i torna a caure en forma de roïna