L’OLLA ARRENCA EL BULL (gener 2009)
Benvolguts i pacients lectors: avui, la meva indignació crònica versarà sobre la indignitat. Fou una opció de joventut, acceptada doncs amb totes les conseqüències, la que m’introduí en aquest món obscur. Hom renuncià a la dignitat pública, en favor de la privada, ja que és en aquesta regió on poden conservar-se valors, o crear-ne de nous. Valors minoritaris, incerts, malvistos, que molts només viuen en l’intel·lecte i que un servidor volia materialitzar. He passat una enorme pressió, vivint molts anys d’una altra manera, més austera, més terrenal. Se m’ha menjat la misèria de moltes maneres i, ringo-rango, he sobreviscut. Com vaticinava mon pare: “tindràs raó, però ningú et farà cas, i et fotaràs un fart de patir”. Ha sigut cert molts anys, i encara ho és, però ve t’ho aquí que si tens raó, la realitat se t’acosta, amb els anys. És amb una enorme satisfacció barrejada de melangia no menys gran que rebo els impulsos de la Història dels nostres dies. Encara falta, encara. El procés contra el que he lluitat tot just comença. S’inicia la distil·lació. Sempre ho havia volgut evitar, i molts com jo, però vam perdre, i va guanyar el neo-liberal socialisme. Ara les cartes són damunt la taula, i el procés inaturable. Hem de veure monstruositats com l’anunci a doble pàgina d’Endesa o el seu equivalent televisiu que ens mostra uns nens alliçonant-nos sobre la reinvenció de la societat, i ens ho diuen ells, que són el mal a extirpar (no els nens és clar, sinó l’empresa)! Quin morro, quina perversió més immensa! Passa el Son-Goku pel cel, amb el seu núvol rodó i em crida: Fote’ls hi canya nano, que ja vinc!
I la batalla del Son-Goku amb els dolents de la pel·lícula farà estralls. Què voleu, som així de rucs, sabem lo que hem de fer i el que no podem. No veieu que l’aeroport comercial dels Pirineus ja us el podeu confitar amb oli de roca? Sabeu que ja hi ha més de mil inscrits pel Primer Congrés Català pel Decreixement del Juliol? S’està fent un treball telemàtic, a nivell nacional, molt interessant. Jo estic en el capítol de relacions camp-ciutat. Sabeu que hi ha una xarxa a la Seu que distribueix productes genuïns, no transgènics, ni transportats, de la terra? Sabeu que sempre hi haurà un altre futur possible i que l’hem de fer nosaltres, no els nens d’Endesa? Per si no us n’heu assabentat, enmig de tants actes oficials i oficiosos (guerra publicitària, opi pel poble, gestió institucional de les subvencions públiques, acaparament, retenció de la informació, ús i abús de privilegis): cada dia tres o quatre cartells nous de les institucions, que es mouen molt inútilment per intentar evitar el col·lapse, que és la mare dels ous, la mort i la resurrecció, imparables), per si no ho heu vist doncs, o no ho heu volgut veure, o no ho heu recordat, botiguers, hotelers, solidaris, avisats i no presentats malgrat les paraules “ja vindrem”, perquè érem quatre gats, us diré que dijous el 19, a les vuit del vespre, al Centre Cívic de Seu, es va tornar a passar el vídeo TranXgènia, es va tornar a presentar l’Associació Som lo que Sembrem i es va xerrar dels aliments modificats genèticament, del genocidis que provoquen les multinacionals, i de tot plegat també. Sabeu que a l’Alt Urgell, l’any passat, es van cultivar 400 i tantes hectàrees de panís transgènic, que contamina tots els panissos per tota la vida, i llavors s’han de pagar drets de patent? Sabeu que el clor, barrejat amb la matèria orgànica produeix trialometans, que fan càncer de ronyó, i derivats del cloroform, que ataquen el fetge (vegeu la web del CSIC)? Sabeu que molta aigua envasada és pitjor que la de l’aixeta, però no té mal gust perquè l’ozonifiquen? El negoci de l’aigua. Sabeu que, amb la guerra i el neo-liberalisme, es va fer desaparèixer l’esperit col·lectiu i, sols a casa, no resistirem la crisi? Sabeu que a hores d’ara ja és del tot impossible que cogitem d’una forma mínimament racional, per la càrrega tòxica (física i mental) a la que estem sotmesos, pitjor que la del plom que va emmetzinar-nos fins que tombà el mil·leni? Impera l’irracional.
Benvolguts i pacients lectors: avui, la meva indignació crònica versarà sobre la indignitat. Fou una opció de joventut, acceptada doncs amb totes les conseqüències, la que m’introduí en aquest món obscur. Hom renuncià a la dignitat pública, en favor de la privada, ja que és en aquesta regió on poden conservar-se valors, o crear-ne de nous. Valors minoritaris, incerts, malvistos, que molts només viuen en l’intel·lecte i que un servidor volia materialitzar. He passat una enorme pressió, vivint molts anys d’una altra manera, més austera, més terrenal. Se m’ha menjat la misèria de moltes maneres i, ringo-rango, he sobreviscut. Com vaticinava mon pare: “tindràs raó, però ningú et farà cas, i et fotaràs un fart de patir”. Ha sigut cert molts anys, i encara ho és, però ve t’ho aquí que si tens raó, la realitat se t’acosta, amb els anys. És amb una enorme satisfacció barrejada de melangia no menys gran que rebo els impulsos de la Història dels nostres dies. Encara falta, encara. El procés contra el que he lluitat tot just comença. S’inicia la distil·lació. Sempre ho havia volgut evitar, i molts com jo, però vam perdre, i va guanyar el neo-liberal socialisme. Ara les cartes són damunt la taula, i el procés inaturable. Hem de veure monstruositats com l’anunci a doble pàgina d’Endesa o el seu equivalent televisiu que ens mostra uns nens alliçonant-nos sobre la reinvenció de la societat, i ens ho diuen ells, que són el mal a extirpar (no els nens és clar, sinó l’empresa)! Quin morro, quina perversió més immensa! Passa el Son-Goku pel cel, amb el seu núvol rodó i em crida: Fote’ls hi canya nano, que ja vinc!
I la batalla del Son-Goku amb els dolents de la pel·lícula farà estralls. Què voleu, som així de rucs, sabem lo que hem de fer i el que no podem. No veieu que l’aeroport comercial dels Pirineus ja us el podeu confitar amb oli de roca? Sabeu que ja hi ha més de mil inscrits pel Primer Congrés Català pel Decreixement del Juliol? S’està fent un treball telemàtic, a nivell nacional, molt interessant. Jo estic en el capítol de relacions camp-ciutat. Sabeu que hi ha una xarxa a la Seu que distribueix productes genuïns, no transgènics, ni transportats, de la terra? Sabeu que sempre hi haurà un altre futur possible i que l’hem de fer nosaltres, no els nens d’Endesa? Per si no us n’heu assabentat, enmig de tants actes oficials i oficiosos (guerra publicitària, opi pel poble, gestió institucional de les subvencions públiques, acaparament, retenció de la informació, ús i abús de privilegis): cada dia tres o quatre cartells nous de les institucions, que es mouen molt inútilment per intentar evitar el col·lapse, que és la mare dels ous, la mort i la resurrecció, imparables), per si no ho heu vist doncs, o no ho heu volgut veure, o no ho heu recordat, botiguers, hotelers, solidaris, avisats i no presentats malgrat les paraules “ja vindrem”, perquè érem quatre gats, us diré que dijous el 19, a les vuit del vespre, al Centre Cívic de Seu, es va tornar a passar el vídeo TranXgènia, es va tornar a presentar l’Associació Som lo que Sembrem i es va xerrar dels aliments modificats genèticament, del genocidis que provoquen les multinacionals, i de tot plegat també. Sabeu que a l’Alt Urgell, l’any passat, es van cultivar 400 i tantes hectàrees de panís transgènic, que contamina tots els panissos per tota la vida, i llavors s’han de pagar drets de patent? Sabeu que el clor, barrejat amb la matèria orgànica produeix trialometans, que fan càncer de ronyó, i derivats del cloroform, que ataquen el fetge (vegeu la web del CSIC)? Sabeu que molta aigua envasada és pitjor que la de l’aixeta, però no té mal gust perquè l’ozonifiquen? El negoci de l’aigua. Sabeu que, amb la guerra i el neo-liberalisme, es va fer desaparèixer l’esperit col·lectiu i, sols a casa, no resistirem la crisi? Sabeu que a hores d’ara ja és del tot impossible que cogitem d’una forma mínimament racional, per la càrrega tòxica (física i mental) a la que estem sotmesos, pitjor que la del plom que va emmetzinar-nos fins que tombà el mil·leni? Impera l’irracional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada