hola Xart

HOLA XART

Plantufo aquí el meu record per tu, perquè en d’altres homenatges iconoclastes que s’han fet per tu no m’hi han volgut. Tu, que estàs amb el que tot ho veu, em pots jutjar amb més coneixement que d’altres que són vius però no saben, no poden o no volen veure. Com va per les esferes? Aquí, com sempre, empitjorant. El barril de petroli ja és a noranta dòlars.
Al meu jardí encara no hi ha gelat, perquè està molt arrecerat. Algun avantatge ha de tenir de viure sota un penyal de 30 metres, a mil cent metres d’alçada. A la cantonada hi gela, els teulats són blancs de gebra a dalt del poble. Set negatius a la Cerdanya. La Seu al matí és congelada, els prats són blancs, però la meva herba és verda. Elis, elis. A més, meva casa és la més calenta de la vila, perquè te una paret contraterrena que l’escalfa geotèrmicament. Meva casa em va costar 300€, l’any 82, amb paller inclòs. Llavors ningú volia viure a muntanya. Encara ara, només vénen a passar unes hores, com jo he fet molt temps. Era un munt de rocs acastellats. Fa 27 anys que la reconstrueixo, i compro els horts dels voltants, i ara té molt, però molt, valor afegit. Puc dir que em sento com a casa meva, cosa que no puc fer d’altres indrets entaforats al fons de les valls que juguen a gran ciutat. Admeto que La Seu s’assembla bastant al que podria ser la república ideal de Plató, té els habitants i el potencial justos per ser-ho, però a fe que falta encara bastanta qualitat humana. Hi han encara masses rèmores. Els adults actuals han aconseguit la connectivitat amb el món, cosa que sempre es pot millorar, el nivell de vida ha passat de justet a confortable, però costen de pair els atavismes, a més, tenen una part molt defensable. Costen de superar els traumes i repressions de l’educació nacional-catòlica, i molta gent claudica, mantenint-se en el sistema social autoritari-reprimit, que té molta mala llet i fa la gent bastant desgraciada. Què hi farem, si no denunciar l’estat de la situació? No vull dir que els “hermanos” i les monges fossin intrínsecament dolents, ni el seu sistema educatiu, que té coses molt reciclables, però, ai! Quant de mal ! També sobre les meves costelles, que tampoc són santes. També sobre les teves. D’això devies morir. Per aquí devia entrar el càncer. Tu eres un home bastant lliure. T’atrapava una mica el teu ego, però era un ego molt divertit i interessant. Eres un calent, com jo, com tots els mascles i femelles vives. Tu, als setanta ja denunciaves aquests fets que m’ocupen amb les teves performances. Jo era jovenet quan vaig arribar per aquí dalt, i tu em semblaves d’aquella gent estratosfèrica. Al conèixer-te vaig disfrutar de la teva amable i impressionant humanitat, tipus Dalí, tipus geni solitari a qui han mort o capat tota una generació d’amics que es queden sols, molt sols, com la meva tieta, soltera de 80 anys, que encara n’arramassaria un de 60 o 70, perquè es manté desitjable, que es diu a si mateixa “viuda de guerra”. Gràcies Xart. Demano la teva benedicció.

el trèmol i l'astròleg

EL TRÈMOL I L'ÁSTRÓLEG
El trèmol és un arbre preciós, de la família de les betulàcies em sembla. És, si no m'equivoco, el bedoll vert. Hi ha el blanc, característic del solei de la muntanya mitja, dels boscos boreals del Canadà, de la Siberia i de la Patagonia nord, i el vert, que l'acompanya, fent tremolar totes les fulles de revers blanquinós i pubescent quan l'acaricia la més mínima brisa. També poblaven la plana europea i l'americana. Encara se'n veuen imponents vestigis entre l'asfalt. Són arbres molt útils alhora que estètics: per citar-ne només uns quants usos, les seves gemes, que surten enmig de l'hivern, són comestibles i segregen una melassa molt alimentícia, providencial quan la gana apreta; la seva escorça admet múltiples usos, des del medicinal fins a la construcció de canoes, passant per la confecció de pisarres i taulells d'anuncis per les comunitats endoecològiques precolombines. És un arbre molt pintat per l'ecola flamenca.
Hi han molts astròlegs i moltes astrologies. En una, no se si la maia o la inca, el meu deu protector és el de l'obscuritat. La veritat és que m'agrada la fosca i la penombra, són acollidores i relaxants. Fa uns anys que comentàvem amb el meu fill gran la intensa coloració verda dels prats. Un color fosforescent, com el que agafa el decorat quan el sol es lleva o es pon. En dèiem el verd atòmic. Ara, ara que s'ha demostrat que rebem un quinze o vint per cent menys de llum que fa vint anys entenc aquesta extranya coloració: és el meu déu que em protegeix de morir rostit pel canvi climàtic. El problema és que necessitem tots aquests fotons que s'escapen espai enllà. Els necessitem per l'evaporació. Per provocar una bona època de pluges, com les d'abans, potser haurem de demanar als russos que ens deixin aquesta nova potent bomba no radiactiva. En tirem unes quantes al mar i a esperar que plogui... aigua amb sardines a la brasa congelades.
Hi ha també l'astrologia celta, basada en els arbres. Segons quin dia has nascut, el teu arbre pot ser un roure, una figuera, un trèmol, fins a dotze. Jo sóc bastant celta. Em sento celta. A part que mon pare va fumar aquest tabac molts anys, quan un paquet valia tres cèntims, un duro, la meva étnia és celta, bretona, al cinquanta per cent. El català també te indubtablement un percentatge de genètica celta. El meu arbre és el trèmol, per aixó li tinc un especial apreci. Per aixó l'altre dia em comparava a una fulla de trèmol. Un error tipogràfic va imprimir trèbol. Jo no és que tingui res contra el trèbol, ans al contrari´, però mira, prefereixo ser molt més una fulla de trèmol que de trèfola. Sóc més gran, tinc el verd i tinc el blanc. Sóc peluda, d'un borrissol suau i agradable. Ballo amb la brisa i el sol. Canto a la vida i a la fulla del trèbol allà baix, entre la gespa.

hom

HOM
Hom sovint s'avergonyeix del seu gènere. Si no fos que es distingeixen individus en estadis d'evolució diferents l'existència seria intolerable. Em refereixo, per exemple, al fet de que només un petit percentatge de dones te accés als nivells alts de la recerca i l'administració d'empresa. Fixeu-vos en les aules dels col·legis i les universitats: les noies descollen per tot arreu: es veuen més, perquè fan més goig però també perquè n'hi ha moltes més, i més conforme els estudis avancen en dificultat. Les dones, senyors, ens donen trenta mil voltes. Aquest és l'axioma de sortida. A partir d'aquí, uns reaccionen d'una manera i uns altres d'una altra. Hi ha qui admet el fet i s'hi acomoda, perquè el fet és cómode per els homes: les posicions subsidiàries t'excusen de les grans responsabilitats, ja ern tenim prou amb les petites. Que el nostre lloc sigui confortable no vol dir acomodatici. He sentit dir a una gran persona que la humanitat és a la terra no per competir sinó per unir-se, i estic completamernt d'acord. Els homes, senyores, fan el gallet per complexe d'inferioritat. Quan hom utilitza la força bruta fa perviure l'home de la caverna. Aixó, tant senzill, és difícil d'entendre. La humanitat encara s'hi debat, com els porcs a la porquera. I és que les coses tant senzilles són molt fàcils de tergiversar. Només cal mirar l'esglèsia catòlica, que és bastant a les antípodes del que predicava el seu capdill. Mahoma, otro tanto, Brahma, tot amor sublim, degenera en les castes (Plató també ho feia), i mireu com juguen a democràcia els de l'oligarquia europea. Contes xinesos – diuen molts – i és que no n'hi ha per menys.
Llavors desfan el camí i el tornen a fer de per lliure, i fan marrades, i es perden i s'equivoquen, fan la seva vida. Jo transformaria la teoria de les Dues veritats d'Averroes en la de la Vora set mil milions de veritats. Tots, al final del camí, arribem al mateix indret, i no em refereixo només a la mort, sinó sobretot a la vida.
El que passa a Sud Àfrica amb els que violen nenes per curar-se del Sida és quelcom d'espantós, difícil d'entendre. Suposo que ens hem de posar en situació, que la gent allà estant vivint situacions horripilants, educacions nefastes, i la típica tàctica blanca de la aculturació per drogues, com també es parla de l'aniquilació dels aborígens australians, de pederastias massives. Els deixem fets una piltrafa, perduda tota dignitat i esperança, els deixem com draps bruts, i llavors els podem exterminar, amb l'acquiecència de l'opinió pública d'aquesta part del món que a après a utilitzar el pensament formal, però en lloc d'utilitzar-lo pel que serveix, és a dir per l'harmonia, l'empra per la seva infame hegemonia. Qui és el dolent? Jo crec que més nosaltres que no pas ells. Nosaltres, amb el nostre inconcient benestar provoquem, per cadena de reaccions, aquests fets monstruosos. Ep! Tampoc s'ha de dramatitzar massa. A l'época del Franco, aquestes notícies esgarrifoses es concentraven en un diari que es deia El Caso.Un periódic que alimentava el morbo, la part fosca de la parróquia, perquè les comares cultivessin la seva por sota quatre candaus, i els homes reprimíssin les seves dèries insanes. Ara alguns blancs van a follar nenes a Indonesia o a Cuba, o se la pelen miserablement davant de la pantalla.

somnis

SOMNIS

He tingut un malson horrorós. Em trobava amb mon pare. Feia temps que no el veia tant viu. Érem pel carrer, i va i em diu, així, tranquil·lament, com si res: “Saps què Jordi, ara m’he fet de Convergència.” Us podeu imaginar la meva sorpresa i el meu esglai. Un home capaç de posar a la porta del despatx de la seva direcció-general de cinematografia, als vuitanta del segle passat: “Can Seixanta”, i a sota un organigrama del tipus: Torrecollons en Cap, Sots-torrecollons i subalternitat de la torrocolloneria, etc. Un home que volia una Escola Catalana de Cine, que va voltar totes les escoles bones d’Europa, que va fer uns informes i uns plànols que jeuen en la inutilitat, per moltes medalles i creus que li posin. “No fotis!?” – m’exclamo – i després, com ell solia dir: “En fi, tu mateix, ets lliure, tothom te el dret d’equivocar-se”...

M’estimo mil vegades més el somni de l’altre nit del Manolo, un germà polític que també viu a Bar, a l’arrabal. No podré mai explicar-lo amb la gràcia que ho fa ell, però us en donaré una idea: “ Estava remenant imants, condensadors i amplis com faig jo sempre – tu ja saps – i em va sortir un aparatet curiós: passava la mà per un forat central i la mà desapareixia. Per tornar-la a fer aparèixer, posava la maquineta del revés i l’hi tornava a passar. Arronsant el cos com només es pot fer en els somnis, vaig passar-lo de l’altre banda i em vaig fer invisible. El primer que se m’acudí fou de visitar tots els llits de les dones soles de la contrada. Com et pots imaginar, primer s’espantaven molt, però jo els hi deia coses dolces a cau d’orella i s’anaven calmant i relaxant fins a fruir de la nit com mai. Com també et pots pensar, corregué la brama entre les comares de la comarca i totes esperaven la visita de l’home invisible”.

Maco eh? Picant. I és que la gana desferma la imaginació. El Manolo no troba dona, i és una llàstima, però és lògic: hauria de ser una dona excepcional, com ho és ell. Poder Abraxas li enviarà la filla d’alguna noble nissaga maia, quetxua o misquita, o Tor i Odí forjaran al Walhala una Walquíria capaç de domesticar la seva llibertat abrandada. Dubto que sigui cap catalaneta de casa bona. No sabrien apreciar la seva saviesa. El Manolo, la llibertat la va aprendre als orfanats i reformatoris, a cops de manguera de butà, després de dutxes gelades en mig de l’hivern, perquè es pixava al llit.

el ieti mana la ieta

EL IETI MANA LA IETA

L’altre dia voltava pel cim del Cadí i em vaig trobar el Ieti. Em va dir que digues a la Ieta que deixes de matar i bombardejar, que no falta gaire perquè la cosa vingui rodada. El Ieti manté el culte de la deessa mare, Hal Saflieni, venerada per tota la civilització megalítica, pan-i-supra-europea, amb centre a Malta. L’emissari víking l’ha informat que Groenlàndia verdeja tremendament, que els normands se’n tornen a casa. No és temps d’escarafalls, ni de focs d’artificis, ni de sacrificis a Moloch Baal. Què defensa la Ieta sinó la llibertat mil·lenària de la muntanya? Els senadors romans s’exclamaven igual que en Zaplana o en Acebes, que les fùries se’ls enduguin. De res va servir, sinó per estendrel’s, que Pompeu fundés Pamplona, per dur els muntanyencs a la plana; de res tampoc els exterminis del seu successor August. Què li han d’anar ha explicar a la Ieta. Els bascos grossos de veritat són els bancs que manen les Espanyes. Per la banda mediterrània, la muntanya fou molt més colonitzada, més amable, però al segle passat al Pallars encara es parlava la llengua mil·lenària germana del basc, encara hi han per l’Alt Urgell i la Cerdanya aquells gens de gent enorme, forta, llesta i valenta, megalítica, barrejats amb ibers, celtes, romans, visigots, francs i àrabs. Aquesta estirp que ha donat valents almogàvers, competents enginyers i eficacíssimes gestores, científiques i artistes, les “bruixes” pirenaiques són les més fortes d’Europa segons la llegenda, gent que tant aviat conquereix Neopàtria com se’n va a escorcellar la vinya a Conflent, a segar a la Terra Ferma, a fer carbó a la Marina o a vendre trementina pel país. No mateu, no terroritzeu, prepareu-vos per una autèntica i forçosa autonomia, de les d’abans, dels temps foscos, per sobreviure entre ossos i llops, ans l’imperi te els dies comptats. Em suposo que quan en Xirinacs, Déu l’hage, es referia al seu recolzament, ho feia en aquest sentit ètnic i pacifista. Sisplau, deixeu de fer l’animal. Tenim coses més serioses a fer, o voleu veure els vostres fills famolencs i barbaritzats a les cavernes?

Mireu, mireu per on, l’assenyat i un xic botifler Obi Wuan Kenobi es permet en la seva senilitat suggerències d’acció tributària bastant engrescadores i un tant revolucionàries, i els eterns enemics s’ajunten, com un servidor suplicava ja fa vint anys, perquè m’ho havia dit el Ieti, quan el vaig conèixer, al bosc. Ja només falta treure la sella del burro i posar-hi el bast, per treballar frec a frec amb el poble i la terra. Mundial.

malta, un país en marxa

MALTA, UN PAIS EN MARXA

Avui plou sobre Malta. Feia sis mesos que no hi plovia. No veuré, com els altres dies els centenars de caminadors i caminadores que envaeixen a quarts de set del matí el passeig marítim de Sliema. És un poble en marxa. Els de dretes celebren la independència del 22 de setembre del 1974, els d'esquerres celebren el dia que van marxar les tropes britàniques el 79, però tots celebren la recent conquerida llibertat. Ara, si un fumador del Partidu Laboristu es queda sense tabac enmig de la nit, i només hi ha obert el bareto dels Partidu Nacionalistu, es quedarà sense fumar. Plou a bots i a barrals sobre Malta, uns minuts. Els camps ressecs de la veïna Gozo s'ompliran de verd, i es netejen els carrers de la molt urbanitzada illa major. A internet, quan teclejes Malta al buscador, surt en segona plaça una referència d'un espanyolet curt de gambals que resa: "No os dejeís enganar, Malta no vale la pena". Deixeu-me'l contradir efusivament, encara que l’agost no deu ser fàcil, amb quaranta i pico llarg i la massificació. L'illa dels Cavallers de l'Ordre de San Juan és meravellosa, i la seva gent també. Gent que s'ajunten al vespre amb família i amics per fer petar la xerrada, perquè a les set ja és fosc. Gent alhora cosmopolita i provinciana, gent que camina, que s'espavila, que aixequen un país petit sense recursos naturals, sense aigua, ni contraband ni blanqueig de diners, no com d'altres que morfonen en el marasme de crisis interminables. Explicava una guia, Rita la gallega, instal.lada a Gozo, que han aconseguit un tracte amb Smart City de Dubai, amb el qual construiran una ciutat tecnològica que serà el nus de telecomunicacions per Europa... Gent espavilada. Fa set mil anys, pel cap baix, que s'espavilen. Aquí disposen dels temples en paret seca més antics del món. Quan els egipcis eren a les beceroles, ells movien rocs de fins a disset tones, per bastir uns temples que fan fremir, per adorar Hal Saflieni, la deessa de la fertilitat, rotunda ella, un pel elefantiàsica i el falus que l'acompanya. És la Meca del paredador, del marger i de l'amant de la natura primigènia. Entre corrues de turistes, cercles d'iniciats veneren els deus antics. Després vingueren fenicis, grecs, romans, bizantins (segles VI a IX), moros (del IX al XI ), normands i germànics ( del XI al XIII), catalano-aragonesos, amos durant 200 anys, del XIII al XVI, fins que Carles V ho dona als Cavallers de Malta. S'hi estan fins al 1798, construint imponents ciutadelles - Senglia, Conspicua i Vittoriosa - que defensen la Valetta, la capital. Francesos: Napoleó s'hi estigué dos anys. Al 1800 els anglesos, fins al 1974. Són molt catòlics: la Verge, que n'hi diuen Sultana, els protegí de pirates, Sant Jordi dels moros, Sant Llorenc dels turcs... Han resistit l'Islam i l'Anglicanisme. Tenen capítols curiosos en el matrimoni, que és indivisible: si el marit no porta la dona a festa major - que és d'origen catalana - la mestressa pot demanar la separació. Si un dia em perdo i em voleu buscar, mireu per Malta o per Gozo, perquè els seus blaus i la seva penya m'han robat els ulls i una part de les entranyes.

família i estat de gràcia

FAMÍLIA I ESTAT DE GRÀCIA

L’estat de gràcia s’ha d’aprofitar, com el Messi. Em sento molt honrat de sortir tant sovint en aquest mitjà (el periòdic d’Andorra). O és que no hi ha ningú més per omplir l’espai o és que agrado a algú. Sigui com sigui, m’omple de satisfacció, d’una banda alimenta la meva supèrbia i de l’altre em surt la gratitud per tots els porus. Tinc una concepció de la personalitat una mica sui géneris. Crec, com Ulisses, que no sóc ningú sinó el fruit de tots els amors i els odis que m’han rodejat, com un musclo, un filtre que filtra aigua i més aigua i en va retenen partícules. O sigui que sóc el vostre resultat, el resultat de totes les influències que pugui haver rebut, i aquest resultat us dona les gràcies, perquè la veritat és que m’ho passo pipa. M’ha costat mig segle adonar-me paulatinament de la grandiositat de l’existència, però ha valgut la pena. Ara ve quan me la foto, suposo, perquè Murphy existeix. Mentrestant, navego en un núvol, com el Son Goku. Hi ha qui em diu que parlo massa de la família i és que heu d’entendre que, com a escriptor, acabo de sortir de l’ou. Literàriament sóc molt jovenet, haig de passar les meves fases anals i bucals. També, com els japonesos, sóc una mica sintoista, hi crec en la família. Tinc tots els avantpassats sota la pell, un munt de gent. Tinc uns àtoms com els vostres, que han estat en uns quatrecents cossos vius de mitjana, abans d’ocupar un lloc en els nostres . A més, la família que m’ha tocat és interessantíssima, amb perdó, i crec que és quasi una obligació comunicar-ne els resultats. Una família propera que comença amb els meus padrins, s’estén a molt germans dels meus pares, molts cosins, continua amb uns pares i germans de lo milloret i segueix amb la meva concepció de la família oberta, amb una experiència que comença a dilatar-se, per acabar, de moment amb dos nois que es fan homes i una nova Alegria. Molt important, perquè jo seré un tarambana, un apèndix de l’arbre, la fulla d’un trèmol, però la sang que porto porta molta trempera. I vet aquí que tinc moltes coses a dir de tot plegat, i l’ordre natural, suposo, em fa parlar de les beceroles, de les meves, del meu niu, de la meva gent. Es veu que un meu avantpassat per la banda francesa va ser un duríssim governador d’Osca en temps de la Il·lustració, després de Girona, per acabar en un retir daurat a Tarragona... Quina vergonya catalana, quin honor francès: l’home va tenir una filla que fou apadrinada per Carles III. Va morir jove, pobre nena.

putiferi

PUTIFERI

La meva tieta, en el nostre recent viatge a Malta, trobava cada dia motius de comparació que l’indiuien a afirmar: “Veus Jordi com necessitem la indepedència?” La seva panòplia de virtuts i savieses potser queda entelada per un xic de chauvinisme, molt ben fonamentat d’altre banda. Jo prefereixo la federació, però com que aquest sistema necessita una autèntica autodeterminació, votaria si a la independència. “Si a la independència federada del Baridà” li deia a la meva parenta. Em mirava, un moment descolocada, i responia: “Jo també vull la d’Altafulla”. Clar que si. Les persones lliures necessiten països lliures per florir, encara que florits a la presó tampoc perden la llibertat. O sigui, que jo no entenc perquè s’exclamen els castellans d’esquerres davant el referèndum que proposa Ibarretxe. El que trobo es que hauria de ser nacional de les Espanyes, en base a una federació. Hi podrien haver sorpreses. Potser alguns gallecs també pensen així, i algun balear o canari, potser algun romàntic vol refer l’esplendor del regne d’Almeria, o del Califat, o del regne de Granada, o el de Navarra, tant hugonot ell, tant post albigès. Potser els vells aragonesos enyoren llur vella llibertat, aquella de Pelayo, però també la de Durruti. Potser inclòs encara existeixen Comuneros sense contagiar de la ràbia, o que se n’han guarit.

I posats a votar, si fos rus, votaria el Kasparov. Un coco, si senyor. Quinze anys campió mundial d’escacs és una garantia, si és que n’hi cap, per un cap de govern d’un país tant immens. Els meus respectes, m’inclino davant la valentia, la força i l’audàcia d’aquest guerrer.

A l’Urgellet, per exemple, si hi hagués independència, podríeu agafar aquest desgraciat que es dedica a arrossegar gossos amb el jeep fins que n’ha fet carn picada; el podríeu prendre, i tancar-lo una temporada al manicomi. Dit i fet. Una justícia ràpida, àgil, eficaç, consuetudinària, de proximitat, no de Castella. La policia municipal, els mossos, els guàrdies civils ja els tenim pròxims, omnipresents diria jo. Són molt eficaços posant multes, es coordinen molt be. T’aturen els duaners, i si resulta que no ets ni terrorista ni contrabandista, com que tens els papers en regla i fas cara de bon noi, criden els mossos perquè has trepitjat mig pam de continua. Desfermen llur imaginació en l’informe cos a cos, creant fàbules inexistents, i els mossos t’empuren per haver posat en perill la vida de les persones. “La policia està al servei del ciutadà/ la ciuponia està al servei del potidà”, com diu Quico Pí de la Serra. “Oh tempora, oh mores”, com deia l’altre.