HOLA XART
Plantufo aquí el meu record per tu, perquè en d’altres homenatges iconoclastes que s’han fet per tu no m’hi han volgut. Tu, que estàs amb el que tot ho veu, em pots jutjar amb més coneixement que d’altres que són vius però no saben, no poden o no volen veure. Com va per les esferes? Aquí, com sempre, empitjorant. El barril de petroli ja és a noranta dòlars.
Al meu jardí encara no hi ha gelat, perquè està molt arrecerat. Algun avantatge ha de tenir de viure sota un penyal de 30 metres, a mil cent metres d’alçada. A la cantonada hi gela, els teulats són blancs de gebra a dalt del poble. Set negatius a la Cerdanya. La Seu al matí és congelada, els prats són blancs, però la meva herba és verda. Elis, elis. A més, meva casa és la més calenta de la vila, perquè te una paret contraterrena que l’escalfa geotèrmicament. Meva casa em va costar 300€, l’any 82, amb paller inclòs. Llavors ningú volia viure a muntanya. Encara ara, només vénen a passar unes hores, com jo he fet molt temps. Era un munt de rocs acastellats. Fa 27 anys que la reconstrueixo, i compro els horts dels voltants, i ara té molt, però molt, valor afegit. Puc dir que em sento com a casa meva, cosa que no puc fer d’altres indrets entaforats al fons de les valls que juguen a gran ciutat. Admeto que La Seu s’assembla bastant al que podria ser la república ideal de Plató, té els habitants i el potencial justos per ser-ho, però a fe que falta encara bastanta qualitat humana. Hi han encara masses rèmores. Els adults actuals han aconseguit la connectivitat amb el món, cosa que sempre es pot millorar, el nivell de vida ha passat de justet a confortable, però costen de pair els atavismes, a més, tenen una part molt defensable. Costen de superar els traumes i repressions de l’educació nacional-catòlica, i molta gent claudica, mantenint-se en el sistema social autoritari-reprimit, que té molta mala llet i fa la gent bastant desgraciada. Què hi farem, si no denunciar l’estat de la situació? No vull dir que els “hermanos” i les monges fossin intrínsecament dolents, ni el seu sistema educatiu, que té coses molt reciclables, però, ai! Quant de mal ! També sobre les meves costelles, que tampoc són santes. També sobre les teves. D’això devies morir. Per aquí devia entrar el càncer. Tu eres un home bastant lliure. T’atrapava una mica el teu ego, però era un ego molt divertit i interessant. Eres un calent, com jo, com tots els mascles i femelles vives. Tu, als setanta ja denunciaves aquests fets que m’ocupen amb les teves performances. Jo era jovenet quan vaig arribar per aquí dalt, i tu em semblaves d’aquella gent estratosfèrica. Al conèixer-te vaig disfrutar de la teva amable i impressionant humanitat, tipus Dalí, tipus geni solitari a qui han mort o capat tota una generació d’amics que es queden sols, molt sols, com la meva tieta, soltera de 80 anys, que encara n’arramassaria un de 60 o 70, perquè es manté desitjable, que es diu a si mateixa “viuda de guerra”. Gràcies Xart. Demano la teva benedicció.
2 comentaris:
Bonanit Jordi! Sóc la Marta de Puigcerdà,sovint llegeixo el que vas penjant al blog, feliçitats! Li he recomanat al meu company que es llegeixi algun article. Aquest últim m'ha agradat especialment.
Je ne savais pas que tu faisais le spéculateur en achetant les jardins potagers près de ton accueillante maison de Bar. Elle est chaude mais vous faites votre douche à l’eau froide et l’hiver, c’est l’hiver. Cependant s’il y a de la chaleur humaine - il y en a eu et il y en a- toutes les pénuries ne sont que de la communication : inexistantes. C’est décourageant de voir comment nous pouvons être à côté d’autres personnes, parler avec et en définitive dire si peu et voir encore moins. Nous ne savons pas communiquer, c’est la pire des conditions humaines. L’incommunication mène à l’incompréhension, aussi mène-t-elle à la solitude.
Raconte l’histoire biblique que même le Christ était tout seul cloué sur la croix. Quand il faut prendre le taureau par les cornes on est toujours seuls.
Je suis triste. J’ai une copine, une bonne nouvelle copine de travail, que j’ai délaissée. Elle toujours si « gaie », en bavardant avec les un et les autres, ne faisant jamais distinction de personne (tout au contraire que moi, puisque je n’ai le courage de communiquer qu’avec ceux et celles avec qui je me sens en quelque sorte en connexion) et moi sans presque l’écouter en pensant qu’elle n’avais pas besoin de rien de ce que je pouvais lui offrir, qu’elle avait déjà assez d’amis…
Elle a craquée et la dépression s’est installée chez elle.
Pourvu qu’elle puisse la surmonter bientôt et l’avoir parmi nous d’ici à très peu de temps !
Je te souhaite un prompt rétablissement Ckovi.
Publica un comentari a l'entrada