família i estat de gràcia

FAMÍLIA I ESTAT DE GRÀCIA

L’estat de gràcia s’ha d’aprofitar, com el Messi. Em sento molt honrat de sortir tant sovint en aquest mitjà (el periòdic d’Andorra). O és que no hi ha ningú més per omplir l’espai o és que agrado a algú. Sigui com sigui, m’omple de satisfacció, d’una banda alimenta la meva supèrbia i de l’altre em surt la gratitud per tots els porus. Tinc una concepció de la personalitat una mica sui géneris. Crec, com Ulisses, que no sóc ningú sinó el fruit de tots els amors i els odis que m’han rodejat, com un musclo, un filtre que filtra aigua i més aigua i en va retenen partícules. O sigui que sóc el vostre resultat, el resultat de totes les influències que pugui haver rebut, i aquest resultat us dona les gràcies, perquè la veritat és que m’ho passo pipa. M’ha costat mig segle adonar-me paulatinament de la grandiositat de l’existència, però ha valgut la pena. Ara ve quan me la foto, suposo, perquè Murphy existeix. Mentrestant, navego en un núvol, com el Son Goku. Hi ha qui em diu que parlo massa de la família i és que heu d’entendre que, com a escriptor, acabo de sortir de l’ou. Literàriament sóc molt jovenet, haig de passar les meves fases anals i bucals. També, com els japonesos, sóc una mica sintoista, hi crec en la família. Tinc tots els avantpassats sota la pell, un munt de gent. Tinc uns àtoms com els vostres, que han estat en uns quatrecents cossos vius de mitjana, abans d’ocupar un lloc en els nostres . A més, la família que m’ha tocat és interessantíssima, amb perdó, i crec que és quasi una obligació comunicar-ne els resultats. Una família propera que comença amb els meus padrins, s’estén a molt germans dels meus pares, molts cosins, continua amb uns pares i germans de lo milloret i segueix amb la meva concepció de la família oberta, amb una experiència que comença a dilatar-se, per acabar, de moment amb dos nois que es fan homes i una nova Alegria. Molt important, perquè jo seré un tarambana, un apèndix de l’arbre, la fulla d’un trèmol, però la sang que porto porta molta trempera. I vet aquí que tinc moltes coses a dir de tot plegat, i l’ordre natural, suposo, em fa parlar de les beceroles, de les meves, del meu niu, de la meva gent. Es veu que un meu avantpassat per la banda francesa va ser un duríssim governador d’Osca en temps de la Il·lustració, després de Girona, per acabar en un retir daurat a Tarragona... Quina vergonya catalana, quin honor francès: l’home va tenir una filla que fou apadrinada per Carles III. Va morir jove, pobre nena.