somnis

SOMNIS

He tingut un malson horrorós. Em trobava amb mon pare. Feia temps que no el veia tant viu. Érem pel carrer, i va i em diu, així, tranquil·lament, com si res: “Saps què Jordi, ara m’he fet de Convergència.” Us podeu imaginar la meva sorpresa i el meu esglai. Un home capaç de posar a la porta del despatx de la seva direcció-general de cinematografia, als vuitanta del segle passat: “Can Seixanta”, i a sota un organigrama del tipus: Torrecollons en Cap, Sots-torrecollons i subalternitat de la torrocolloneria, etc. Un home que volia una Escola Catalana de Cine, que va voltar totes les escoles bones d’Europa, que va fer uns informes i uns plànols que jeuen en la inutilitat, per moltes medalles i creus que li posin. “No fotis!?” – m’exclamo – i després, com ell solia dir: “En fi, tu mateix, ets lliure, tothom te el dret d’equivocar-se”...

M’estimo mil vegades més el somni de l’altre nit del Manolo, un germà polític que també viu a Bar, a l’arrabal. No podré mai explicar-lo amb la gràcia que ho fa ell, però us en donaré una idea: “ Estava remenant imants, condensadors i amplis com faig jo sempre – tu ja saps – i em va sortir un aparatet curiós: passava la mà per un forat central i la mà desapareixia. Per tornar-la a fer aparèixer, posava la maquineta del revés i l’hi tornava a passar. Arronsant el cos com només es pot fer en els somnis, vaig passar-lo de l’altre banda i em vaig fer invisible. El primer que se m’acudí fou de visitar tots els llits de les dones soles de la contrada. Com et pots imaginar, primer s’espantaven molt, però jo els hi deia coses dolces a cau d’orella i s’anaven calmant i relaxant fins a fruir de la nit com mai. Com també et pots pensar, corregué la brama entre les comares de la comarca i totes esperaven la visita de l’home invisible”.

Maco eh? Picant. I és que la gana desferma la imaginació. El Manolo no troba dona, i és una llàstima, però és lògic: hauria de ser una dona excepcional, com ho és ell. Poder Abraxas li enviarà la filla d’alguna noble nissaga maia, quetxua o misquita, o Tor i Odí forjaran al Walhala una Walquíria capaç de domesticar la seva llibertat abrandada. Dubto que sigui cap catalaneta de casa bona. No sabrien apreciar la seva saviesa. El Manolo, la llibertat la va aprendre als orfanats i reformatoris, a cops de manguera de butà, després de dutxes gelades en mig de l’hivern, perquè es pixava al llit.