l'ou de la serp
Tenia uns sis o set anys, a primers dels seixanta i li fotia la tabarra a ma mare per anar a jugar a cal Enric, el veí de sota, o a veure la tele, perquè no en teníem. Després de molt insistir, em diu: "T'hi deixo anar si m'expliques tres contes". Un d'ells es va publicar al Cavall Fort perquè va guanyar un premi en un lloc remot anomenat La Selva, i vaig cobrar 500 pessetes. Deia així, més o menys:
L'home que no servia per res
Hi havia una vegada un home que no servia per res.
Primer es va fer jardiner, però totes les plantes i les flors se li morien.
Després es va fer bomber, però se li cremaven les cases i els boscos.
Doncs em faré metge, i se'n va fer però... se li morien els pacients
Doncs res, va pensar, em faré soldat, i se'n va anar a la guerra,
i li van clavar una llança a la panxa i es va morir, es clar,
com que no servia per res...
Els seixanta a Barcelona eren molt grisos, a casa, el pare sovint no hi era i la mare manava molt, sense gaire humor, sort n'hi ha hagut però, per no acabar assalvatjats, el carrer brut i reprimit, al parvulari, on ara hi ha l'estació de Sarrià dels Ferrocarrils, em sentia com una bestiola a la jungla. Ianquis i soviètics esgrimien míssils nuclears, els russos en van dur a Cuba amenaçant directament Estats Units, hi havia por a l'aire, sentia algun dels pocs reactors que volaven i m'imaginava que havia esclatat una bomba nuclear i que, en un no res quedaríem cuits, volatilitzats. M'obsedia una imatge de la terra envoltada de foc, en un llibre de divulgació científica, quan el sol, d'aquí a molts anys, creixeria cruspint-se tot els planetes sòlids. Així creixia una generació que més tard va ser batejada com els apocalíptics.
En honor a la veritat, cal dir que a casa també ens ho vam passar molt bé. El pare, quan hi era, prodigava ingeni, imaginació, bon humor i tendresa, la mare es relaxava, mai ens va faltar res de lo que és important, just i necessari: menjar, llit, roba, cultura, amor, seny, rauxa, jocs i festes, sinó no hagués pogut resistir el que ens toca viure: la fi dels temps.
A casa se'n fotien quan els hi deia que ens afectava el saturnisme, per causa de la gasolina amb plom que aspiràvem pel carrer a ple pulmó: "Som decadents, bramava, com a la fi de l'imperi romà, quan emperadors i patricis embogien, intoxicats per la vaixella de plom de les seves bacanals" I reien, reien, però allà hi havia el principi de la fi, l'ou de la serp, entre molts d'altres sacrilegis comesos per la humanitat, aprenent de bruixa, moderna i cobdiciosa. Aquell home que no servia per a res, que se li morien les plantes i els pacients, aquell a qui se li cremaven els boscos i les cases, aquell que va anar a la guerra i morí amb una llança a la panxa, perquè no servia per a res.
Home, escriba, no et passis, també hem fet i podem fer moltes coses maques i bones, les persones, hem gaudit, hem estimat, hem fet meravelles amb les arts, la tècnica, la ciència, el bon viure... Si, amable veueta, és cert, el món pot ser meravellós, però ara això s'acaba, natura ja ens ha jutjat i condemnat, o aquell déu egipci de la balança, i només queda una de les paraules màgiques del progenitor: la transgressió. Transgressió assegurada per la majoria de la població humana. Potser en quedarà uns quants, altres miracles s'han vist, amb alguna espècie animal i vegetal per acompanyar-los en la llarga nit. El meu fill diu que prefereix no ser dels pocs que poguessin sobreviure. No ens és donat triar en aquesta incertesa.
Si, podem pensar raonablement que formarem part de l'immens contingent que haurà de transgredir en serio, radical i definitivament, o fer el trànsit, com es diu, així, de cop, massivament, en pocs anys, és de preveure un bon col·lapse d'ànimes, allà, al purgatori o centre de triatge, el bard que diuen els búdics, com un somni del que no despertes, es veu, amb memòria. Això provocarà seriosos problemes a la roda de les reencarnacions, si més no al planeta Terra, majorment per la seva propera inhabitabilitat. Son de preveure forts booms demogràfics en altres planetes que puguin acollir refugiats, i potser, si ens organitzem i practiquem el bon morir, un bon grapat de nosaltres podria fer el camí més enllà de lo enutjós de la nostra condició, plegats, en una bonica excursió col·lectiva a les més altes esferes. Si més no, avui per avui, ara per ara, preparem-nos per una mort dolça, serena i profitosa, no us sembla? El no ja el tenim, o preferiu fer el salt amb pànic i desesperació? Siguem pràctics, optimistes, aventurers, intrèpids. Tant si com no, l'hora vindrà
I que ens endurem d'aquí? No pas diners, no pas família, ni amics, ni amors, ni roses ni paisatges de meravella, ni meravelloses obres d'art i de ciència, o sí? Crec que pot dependre de la nostra capacitat de somiar, per això us voldria ensenyar a somiar, tant com jo n'he d'aprendre, no us penseu, us hi voldria acompanyar i que també m'acompanyéssiu, en aquest somni, que no us hi perdeu, que no ens perdem, que no passeu por, que no la passem, que algú, com aquell lama, ens xiuxiuegi a l'orella quan siguem difunts, perquè l'oïda és l'últim sentit que ens abandona, o que ja haguem après a somiar, a dirigir el somni, diuen que, per començar t'has d'entrenar a veure't a tu mateix, primer, les mans, després els peus, les cames, el tors... com punyeta es deu fer per veure't la cara? Investiguem. El llibre tibetà dels morts ens en fa cinc cèntims. Si ens apliquem podrem ajudar els que estimem i a nosaltres mateixos. Endavant! Quina jornada tant engrescadora!
