de la Nit del viatger de l'Ateneu de Seu, anit en farà set. Projecte Atlas-Pirineu.

Ateneu de l'Alt Urgell

Comencem bastant puntuals, 30 o 40 persones, molt bé! Explico el projecte, la seva finalitat última, que és política, de com d'interessant pot ser d'apropar les nostres cultures, la catalana i l'amazigh, i les nostres muntanyes l'Atlas i el Pirineu, aprofitant les coses que ens uneixen, la muntanya, d'una banda, perquè totes tenen quelcom en comú, tant de paisatge com d'habitants, i un arcàngel islàmic específic que vetlla per totes elles. La història d'altra banda, perquè som dos pobles envaïts i subjugats per dos elits, més que per els seus pobles, l'àrab i la castellana, ja fa uns quants segles.

Però son cultures tossudes les nostres, resilients, l'una gràcies als seus fonaments mestissos i humanístics (hi ha qui diu que Erasme era dels Països Catalans, i Ramon Llull no era certament bantú), l'altra, l'amazigh (traduible per homes lliures), gràcies al cultiu impertorbable dels seus usos mil·lenaris, transgredint imperis, en connexió privilegiada amb l'eternitat. No en va, abans de l'Islam, adoraven una estrella invisible darrera una altra estrella, que els nostres astrònoms no han descobert fins recentment. I son molts encara que viuen sense papers, sense registre,perquè una llei antiga defensa aquest dret. Faig constar també la similitud de l'alfabet tamazight (la llengua dels amazigh, una paraula en femení porta una "t" davant i una altra al darrera) amb l'iber, el fenici o el proto-grec, posant en relleu l'existència d'un substrat i una cultura mediterranis comuns anteriors als imperis.

Doncs aquest projecte s'estructura en  quatre pilars bàsics: El comercial, important factor de relacions, realitat palpable, antiga i quotidiana, del comprar i vendre, baixa bens de consum d'ocasió: màquines de rentar, plaques solars, bicis, congeladors... i puja allò que en diuen marroquineria: alfombres, babutxes, arams, ceràmiques... i fòssils i minerals i oli d'argan, i safrà i mel de cactus, medicinal i.... afavorint també la pràctica d'una agricultura provecta i sostenible. Beneficis proporcionals al nivell de vida, en cada cas.

 El segon pilar és l'educatiu, organitzant l'intercanvi d'alumnes i professors, de tècniques, usos i costums. Iniciem aquesta via aquest Nadal, amb un professor de castellà de l'institut de Azilal, a 150 km Marraqueix endins. Jawad és jove i té empenta. Em diu: "M'agrada el projecte, intentarem fer un equip de treball de cada banda i buscar el recolzament de les institucions, però si no ho aconseguim, ho muntarem tu i jo."

La tercera columna és la de la protecció del medi. Millora ràpidament el nostre veí del Sud. Carreteres noves, cotxes nous, parcs, jardins, millora de la neteja i la higiene, escoles, mercats, escorxadors, el Marroc progressa i me n'alegro, viu una mena d'anys seixanta amb els "Planes de Desarrollo" del Cisquet Nacional. Com aquí, la sequera i l'abandó de la mal anomenada agricultura de subsistència propicien el creixement exponencial de les àrees urbanes. Poc a poc es va ordenant el caos però encara hi ha molta merda, molt fum de plàstics, molta misèria. Quan aneu a Marràqueix, aneu a Bab Dukala, l'estació d'autobusos i grands-taxis, franquegeu la muralla i entreu a ciutat vella i veureu de què parlo. La Mancomunitat d'escombreries de l'Urgellet o, més ben dit, el seu gerent, es mostra receptiu a possibles col·laboracions. Indago informació sobre l'existència i funcionament de plantes de reciclatge a les grans ciutats.

El quart atlant es una dona i es diu Cultura, de forma genèrica. Em puc fixar ara en les múltiples Associacions de Dones d'aquelles muntanyes, o les de Defensa dels Drets Humans, molt actives de Gulmin en avall perquè els saharauis defensen la seva identitat contra vents, marees i alauís, o les de Teluet, antiga capital del Gran Glauí, unificador de les tribus del Sud, als cims entre Marraqueix i Ouarzazat, mereixedor del poder al país en el moment de la Independència, quan els francesos li van oferir un retir daurat i van imposar l'actual dinastia. Però Cultura és molt més.

Com ho fora documentar totes les tècniques constructives tradicionals, com aquesta de sobre amb pedra, morter, canya i fusta de tuya, o les dels jueus emigrats a Israel als anys setanta, per exemple, que s'acaben de fondre als peus del Cap del Lleó, a l'Anti-Atlas, a la Vall d'Ameln, regne de l'Argan, poble d'Asgaur (Un indret per reposar), últim refugi, amb els dos poblets veïns, a la foto de sota, dels refugiats de Córdoba, Al-Andalus, quan fou reconquerida pels cristians. Una meravella.

Vista dels tres pobles fundats per els refugiats cordobesos, amb el Cap del Lleó a sobre. Un ramal de la Vall d'Ameln ens du a Tafraut, capital de la babutxa.

Un cop explicat el projecte, projecto unes fotos del viatge de fa deu anys. La crisi em va agafar al Marroc, el 2008. Havia anat  a l'Africa sortint d'un Congrés sobre el Decreixement que duguérem a terme uns 300, en una masia enmig d'una boscúria del Bages em sembla. Entre aquells creadors del nou món, jo explicava que anava a l'Atlas perquè allà encara es cultiva de forma artesana i sostenible, encara hi han aquells mercats com els d'aquí abans de l'entrada a la Unió Europea, aquell nivell econòmic que assolirem cap els setanta. D'aleshores ençà la vanitat se'ns menja en la mateixa mesura que la misèria es cruspeix el món.

Vaig poder fer moltes fotos durant set mesos, en molts llocs, amb aquell petit móbil que feia fotos bastant bones, quan en aquell país usaven models anteriors sense càmara o molt dolenta. En vaig fer més de cinc mil. Hi han vivències de l'època il·lustrades en aquest blog adormit durant una dècada. Però en queden moltes per publicar, acompanyades amb els records inesborrables d'aquelles jornades. Així que, xino-xano, les aniré estampant per aquest blog, i per aquest projecte que empeny el meu destí.

A part de la crisis mundial, un altre fet insòlit va caracteritzar el viatge: la pluja. L'aigua em seguia allà on anés, quantitats ingents d'aigua. Així vaig conèixer la comarca de Fez sota un pam d'aigua, la cascada d'Ouzoud va vessar xocolata massivament, anegant la meitat del bosc d'oliveres, les cascades seques de l'Anti-Atlas brollaren per milers dels penyals, creant un miratge temporal del que havien sigut regadius abandonats pel canvi climàtic en alta muntanya. Els rius del desert baixaven plens, donant vida a granotes amagades sota terra durant anys, els argans brotaven, florien i ametllaven en poques setmanes. Les Hamades pedregoses dibuixaven rius d'herba que brotaven de sota els rocs, a desig de les corbes del terreny ressec. Va ser un viatge molt màgic. I plovia, plovia, plovia, a Sidi-Ifni, a Tarfaya, a Laiun, a Edakhla, fins a Nuadhibú, a Mauritania, plovia.