GOIGS
He estat a la platja del bosc de la Marquesa. Hi he portat una cosineta i els seus fills. Són molt macos tots tres, per dintre i per fora. La Marta passa els quaranta, la Laia en té tretze i el Marc dotze. He trobat la veta d’aquell fang groc tant fi i ens hem empastifat l’un a l’altre, resseguint be totes les línies del cos. Al cap, una pasterada, com les magrebís d’abans amb la henna. Hem baixat a la sorra, passejant al sol per assecar el fang, sota la mirada al·lucinada dels turistes en vies d’alliberament, les tetes i els ous vermells, descobertes llurs blancors virginals i nòrdiques sota el Llorenç inclement de migdia. Hi havia maregassa. Unes ones d’un o dos metres trencaven en ritme ràpid i direccions varies. L’escuma es vaporitzava al sol. El fang sec, esquerdat, tiba la pell que s’allibera d’impureses. Llavors ens rentem, deixant una taca groga entre el blanc i el blau, tot llum, amb el verd lluent dels pins, ara que plou, llepant la sorra. Els cabells queden fins i brillen, més nets que amb el millor xampú. La pell finíssima, com foques, o truites, o dones d’aigua, o tritons, perquè m’entenguin els d’aigua dolça. Hem jugat a foques, entre les ones braves, els cossos s’esmunyien, com el pescador inexpert que intenta pescar truites amb la mà, o com un joc de sirènids. Jo era una morsa, i grunyia sobre l’arena on trencaven les ones. Hem fet una bola humana, batuda per la maror.
Hem tornat al bosc de la Marquesa amb les àvies, les padrines, la Maria i la Marta gran. A la Cala de la Llosa, qui vol va vestit i qui vol nu, i també les hem empastifat de fang, i érem com una família troglodita, un clan, o com els Simpsons, grocs. Ens hem fet nassos de fang. És el Paradís. Hi ha qui es porta cava i copes de cristall. El Paradís retrobat ara que ho perdrem tot, o quasi, segons totes les previsions, el 2010, d’aquí a tres anys, segons veritats que col·lapsen You Tube. Ens en anem a Malta, amb la meva tieta de 81 anys, que n’hi en faries 65, arqueòloga, a retre culte a la deessa que adoràvem fa cinc mil anys, quan érem matriarcals.
1 comentari:
Goigs 2
… i el mar era la pau i l’equilibri interior. Era el deixar enrere els Talibans perque ningú no feia discursos diplomàtics tot just per complir l’expedient d’una formalitat inventada des de temps immemorials. Era la sinceritat i el reconeixement d’aquelles persones “bones” –amb els seus defectes i errors- que van deixar la seva petjada d’alegria en aquells que tenien la tristor com a companya. Era el tros de pa i el got d’aigua: el bondia i l’aquí estic.
Era el sentirse en conexió amb la natura, amb l’ànima, amb tu i amb mi.
El mar era la pau i l’equilibri interior que portava a pintar la calma, el goig i l’esperança.
Publica un comentari a l'entrada