CRÍTICA

Com que ningú em critica oberta i argumentadament ho faré jo. Fan comentaris benèvols, crítica del detall, els que d’una o altre forma estant de la meva banda. Em diuen apocalíptic, pervers o ecologista de merda així, genèricament, els qui no caic be i a una altre cosa, papallona, perquè no sóc perillós. Hi han afers més importants que perdre el temps amb jo, o sigui que el perdo jo amb jo. Reivindico la mediocritat. Que passa amb la mediocritat? És un dels pitjors insults de la tele. Un professor que tenia, pagat de sí mateix, ens deia: “naufragueu en l’abisme insondable de la mediocritat”. Jo sóc un puto mediocre, perfectament feliç de ser-ho. El que costa d’aguantar és la consideració que s’atorga en el rang dels valors, a la realitat de la classe mediocre. Hi ha mitjans grisos, i d’altres de colors. Ens tractem sovint com a vertaders subnormals, sords i muts, com autòmats insensibles. S’haurien de divulgar les conclusions de l’art i la filosofia del segle passat. S’ha tancat un cercle. Els últims pensadors han donat el tomb. L’artista ens va ensenyar que un nen, un primitiu, una forma, un color, poden fer art pur, sublim, un urinari és art, tot és art, tot és Déu. El que pensa beu amb Omar Kayam i celebra la vida, torna a començar com un nen, un anyell, contínuament recreat, i prou. Com Nietschze, el malalt, que destrueix Crist per recrear-lo amb Zaratustra, amb quanta veritat! Entre veritats, oposades, no hi ha pitjor despreci que la indiferència, el silenci, però el silenci és or i qui calla atorga. Com Descartes, que feia taula rasa per tornar a discursar el mateix, amb molt de mètode. El que arriba a obrir els segells de Brahma flueix amb el tot, amb tots vosaltres, que sou Déu. Tothom és amo i creador de l’univers, en multipropietat. Jo també, com tu. Poc importen les fortunes i els poders terrenys. Se’n diu llibertat. Els bramànics van entendre l’assumpte tant malament com els catòlics a Jesús, i van crear les castes. Com Plató justificant l’esclavitud, que hi és però no es pot justificar. La confusió és total i constant. Fluint, et pots fotre unes tambanades molt series, amb els esculls. Tothom experimenta aquestes vivències. Estic trist. I què? No cal desesperar. No passa res. Ja passarà, si vol. Faré estiraments oblidats. Ara faig un article carregant-me les festes, per decadents i desvirtuades, i adés en faig un altre vibrant d’emoció per l’efecte d’una altre. No procureu entendre-ho, no cal trencar s’hi el cap. No som bastant bona gent, malgrat ser de la banda dels dolents, planetàriament, de la banda dels rics que s’ho estant carregant tot? Escric d’una forma automàtica. La realitat te moltes cares. També és pusil·lànime. Es pot dir quasi tot. De vegades l’encerto, sovint m’equivoco, aguanto la banderola amb humilitat i orgull. Som causa i efecte de les nostres accions. Ànims! Tornem a començar.