ELS TEMPS JA HAN CANVIAT

Imagineu, per un moment, que tothom es poses ha explotar els seus potencials. Seria la pera. N’he conegut diversos, per exemple, grandíssims dibuixants, del natural, de l’abstracte o del sureal, que treballen en cadenes de muntatge, o en baretos infames, sense escafandre. He conegut enormes intèrprets, que farien riure la pena i plorar la gràcia, que fan d’oficinistes o de carnissers. Hi han grans gestors i organitzadors, organitzant casa seva. Hi han pacificadors nats, preciosos catalitzadors de la societat, que es limiten a presidir l’escala de veïns o la colla de gegants. I tot això passa perquè també hi ha grans repressors, escampats per aquí, per allà, que es dediquen a tallar les ales d’aquest personal abundós suara esmentat. Tot ben barrejat, per postres, perquè aquella professora que escarneix la canalla, sense saber ben be perquè, podria haver estat una excel·lent chelista, si el seu professor no l’ hagués malmenada, en el seu temps. I aquell dibuixant, hereu de Miquel Àngel, es troba la llosa d’una llar sense amor, quan és nen, i de gran se’n va a la fàbrica, per no estar a casa, amb una dona histeritzada per una no menys dramàtica educació. Sóc el millor, en aquestes paradoxes: amb la millor de les educacions, no tinc més guanya-pà que la consergeria, i donar-vos la tabarra, ni més aspiracions que perdre’m a la muntanya, trobant la tornada de tant en tant, per anar de festa, perquè tota la mística no treu, sinó que afegeix, sensualitat a l’afer. D’aquí a la bogeria no hi ha distància, com tampoc n’hi ha de la plenitud. Em podria morir bastant tranquil. Em sembla que exerceixo les meves responsabilitats. No vull ser captiu, com tants d’altres, de la missió que t’assigna la societat, però si la vull servir, i explotar-me a fondo. Una manera de fer-ho és imaginar que els demés fessin el mateix. Xauxa, rauxa i cornucòpies abundoses. El cel s’omple de colors, i la felicitat és total, global. No em considero cap excepció de res. Sóc un home de peu pla. Tants n’hi ha. Tants com tarannàs, però els mecanismes, companys, són els mateixos, pastats, iguals, tots. Quasi be fa vergonya pudorosa i aliena de pensar en lo nus que estem davant d’altri. La sintonia pot millorar, segur. Molta gent som a les portes d’adonar-nos de fins a quin punt som iguals.