DE SENÈFILS

Carnaval. Em poso una burka. Primer pensava en una mena de fantasma del bosc, amb un llarga tela verda, amb una cua que s’arrossegava com el de la núvia Letícia, i soroll de campanetes tubulars xineses, que duia penjades al coll. Però la cua m’emprenyava, i la fila era ben be de senyora afgana, o sigui que vaig tallar la meitat sobrera de la roba . El sopar, amb els amics, va ser molt bo i agradable. A dintre casa et pots treure la burka. Ben tipets, jo pensava que aniríem de rua, a lluir, a xalar, però ningú volia sortir. Leprós també podria ser, amb les campanetes i aquell parrac informe. M’embeno una mà, i me’n vaig a ballar. Molt divertit. Sembla que, si vas de bon rotllo, la gent segueix la veta. Torno al sopar, a veure si algú s’anima, però no, més aviat em desinflen. Torno a sortir, però ja tot és diferent. Si vas de mal rotllo tothom t’evita amb suspicàcia. Et maltracten com un apestat. Tota una experiència, sota la burka. I és que, quant la nit avança, l’alcohol i altres euforitzants van alliberant la gent, però també els seus traumes i paranoies, que surten per la boca i els ulls, com serps. I com que la majoria està educada amb el Gran Germà o sota el Generalíssim, d’altíssimes qualitats humanes, passa el que passa. Jo no bec, ni esnifo, ni menjo rules o tripis i observo, a les festes, els efectes dels narcotics, fumant, aixo si, pero tampoc gaire. La repressió està tant encarnada en nosaltres que no podem pair la llibertat. Qualsevol contacte físic és interpretat com assetjament, i la brama multiplica la perversitat d’una carícia, que al cap i la fi, tants i tantes esperen: Jo em donaria per un bes, per un de sol, però que besés (Mª del Mar Bonet) I quan el tens, quan te’l donen, el bes, amb tot l’amor i el respecte, el rebutges, per el què diran, per la por de majors, perquè sembla que si estimes una mica algú ja t’hi has de casar. Aneu a fer punyetes. Algú hauria de fer pedagogia sobre els 2 654 estats de l’amor, les 3 789 maneres d’estimar i la valentia necessària per expressar sentiments i necessitats. Perquè les necessitats, si no son cobertes, es recargolen. I així anem. Perquè no es limita al rebuig, la cosa. Les amiguetes, la gent gran, els amics, gelosos, diran que què fas amb aquell pervertit, i l’ompliran de fems, i et deixaran feta pols. Em demanen que escrigui amb paraules senzilles i frases simples, i jo m’hi esforço, però no hi ha res més complicat que fer entendre a algú una cosa que no vol o no pot entendre. I amb la superficial i falsa llibertat d’avui en dia, amb la mateixa repressió de sempre, o pits, em criat escorpins i mantis religioses que es giren contra els seus majors, i contra el seu obscur objecte del desig. Autèntics senerastes, afectats del síndrome de l’emperador, massivament, masses d’emperadors, i bruixes, com les de Salem, en nodrit aquelarre, perquè una dona insatisfeta és temible i malèvola. Que déu, o gaia, ens agafin confessats. Les paraules cultes, les busco al diccionari. M’asseguro del que volen dir, i basteixo castells, gaudeixo de la riquesa de la llengua; així, per masturbar-me, diuen alguns, i per si algú és voyeur, o vol fer l’amor, traient-me la burka. Quand j’aurai du vent dans mon crâne,/ quand j’aurai du vert sur mes os, / peut-être que l’on croira que je ricane,/ mais ça ne sera qu’une impression fausse... (Quan tingui vent en el crani, quan tingui verdet en els ossos, podreu creure que ric i me n'en foto, pero nomes sera una falsa impressio) cantava Boris Vian, amb ritme de cabaret.