El vent del mòn

Tornar a escriure és un plaer, una necessitat i una disciplina. Necessito uns mínims de confort per poder fer-ho. Potser per aixó he trigat tant. Per aixó peró també per mandra, perquè ara, amb prou decisió, escric sobre la tauleta de nit d'una habitació amb poca llum de l'hotel Hagonia, al costat de la farmacia Hagonia i el café Hagonia. I m'assento en un puf, i és que els mobles del Magreb són molt diferents dels catalans, de l'estandard europeu. Només hi han taules i cadires als cafès i als restaurants. A les cases no. Tampoc fan servir el llençol de sobre, quan hi ha llit, que en àrab es diu catre, perquè molts prefereixen dormir sobre l'estora i les catifes. Es capbussen directament sota la manta. Hi ha una varietat de vestimentes i indumentaries extrordinàries, una gran riquesa de formes i colors. L'home no te prohibits els colors llampants, amb djelabes i gandores i burnussos i draas o bubus de mil tons ben vius encara que les dones segueixen endavant, amb malahfas o izars, grans togues de coloraines, estampats, batiks, sedes, satins i moares, un tresor immens, milions de cossos sinuosos embolcallats de maragdes onejants i ulls d'estrelles negres. I ells ara es posen el chech o turbà així i ara se'l posen aixà, o la caputxa de la djelaba, o un birret. Comprendreu que aquesta gernació de presumits i presumides sense presumpció, amb tota naturalitat ans n'hi ha de misèrrims i molts pobres, nodreixi uns mercats espectaculars de primera, segona i terceres mans i peus. Avui he anat al d'Inzgane, vora Agadir, que és un dels més sorollosos i més vius, res a envejar a les Medinas de Fez o Marraksh, autòcton cent per cent. I jo no puc escriure a la tauleta de nit, perquè em fa mal l'esquena, i no puc escriure amb poca llum, perquè em fan pampallugues els ulls, i no hi guipo.
I res, que per avui ja acabo, que volia dir que pensava en escriure sense gaire ordre ni concert, sinó més aviat gens o tot el contrari. Escriure com he viscut aquests darrers mesos, empès per el desitg més frívol, com és la llibertat. I m'he deixat dur pel riu, capbussant o surant o voltant en remolins, migrant com els aucells busquen el sol, la llum, la pau, com deia aquell, buscant a déu, el vent del món.