AIN MANSUR
Bé doncs la meva decisio d’escriure cada dia ha durat dos dies : el tercer ja va fallar, avui és el cinquè . No cal ser massa exigent, ni engreixar la culpa. Tinc les meves excuses : vaig atendre la Claire i la Chloé, les primeres clientes del meu « Hotel La Voluntat ». La Casa d’en Hassan que he llogat a Asgaur, Vall d’Ameln, vora Tafraut, al cor de l’Anti-Atlas, la casa doncs, té voluntat d’acollir el viatger sense cobrar sino la voluntat, d’aqui el nom. Un incis tècnic abans de seguir : els teclats àrabs no preveuen segons quins accents. Les altres errades ortogràfiques son de collita propia, sense corrector català , sense nivell C, amb una certa llibertat que reivindico per les llengues vives, massa normatitzades .
Aixi les noies es van instal.lar a la sala gran, que te quatre finestres, catres, matelassos, catifa , coixins i mantes. Aisha, la dona de Hassan, molt vital, ens prepara un tagin per quan tornem del tomb pel torrent, imponent, on baixa aigua en cascades entre palmeres, grans pedres i roca mare, perquè ha plogut. També vam visitar l’antic barri jueu, on als anys seixanta encara feien joies, abans de marxar a Israel . Ara els seus casals preciosos cauen, es desfan, com intentarè mostrar en imatge. A la tarda vam anar a un altre poble vora Tafraut, on grans pedres surten de les parets de les cases, en un paisatge surreal granitic .
La mestressa també s’ocupa de les ovelles estabulades al fons del pati central, i es prepara per fer uns litres d’oli d’argan perquè jo l’exporti a Catalunya . Tenen una filla a Barcelona. La tribu que habita aquestes muntanyes té fama de gran comerciant, i la majoria son a les ciutats o a l’estranger on han fet fortuna . A les valls queden grans casalicis de nou ric, tancats onze mesos i mig l’any, i alguns autoctons que viuen del que reben de fora i poca cosa més, en una societat tradicional tancada, amb les dones hermètiques, vestides de negre. Les muntanyes s’han desertitzat , per manca de pluja i per la globalitzacio. Ja tornaràn, la gent i la pluja.
I ahir vam celebrar una excursio a les gorges de Ain mansur. I dic celebrar perquè anar allà és , més que un fet, una experiència amb un component tel.luric brutal . Ben organitzat des de l’agencia Tuareg de Tafraut, que mereix la propaganda perquè per 20 neuros et passejen tot el dia per paisatges de somni, et deixen caminar uns quilometres per els santuaris més extraordinaris, i encara et donen tagin en un poble de muntanya pelada, on hi ha unes mines d’or, a mil metres de fondaria. Impossible gravar en imatges tota l’enormitat de les muntanyes, les palmeres, els jardins mig abandonats, les serres àrides per la mà mil.lenària de l’home, els argans i els serbals que desafien els segles i els homes . I també vam veure, vora el gran roc anomenat el barret de Napoleo, una vall on un belga es va dedicar a pintar pedres, als anys vuitanta, dinou tones de pintura…
Bé doncs la meva decisio d’escriure cada dia ha durat dos dies : el tercer ja va fallar, avui és el cinquè . No cal ser massa exigent, ni engreixar la culpa. Tinc les meves excuses : vaig atendre la Claire i la Chloé, les primeres clientes del meu « Hotel La Voluntat ». La Casa d’en Hassan que he llogat a Asgaur, Vall d’Ameln, vora Tafraut, al cor de l’Anti-Atlas, la casa doncs, té voluntat d’acollir el viatger sense cobrar sino la voluntat, d’aqui el nom. Un incis tècnic abans de seguir : els teclats àrabs no preveuen segons quins accents. Les altres errades ortogràfiques son de collita propia, sense corrector català , sense nivell C, amb una certa llibertat que reivindico per les llengues vives, massa normatitzades .
Aixi les noies es van instal.lar a la sala gran, que te quatre finestres, catres, matelassos, catifa , coixins i mantes. Aisha, la dona de Hassan, molt vital, ens prepara un tagin per quan tornem del tomb pel torrent, imponent, on baixa aigua en cascades entre palmeres, grans pedres i roca mare, perquè ha plogut. També vam visitar l’antic barri jueu, on als anys seixanta encara feien joies, abans de marxar a Israel . Ara els seus casals preciosos cauen, es desfan, com intentarè mostrar en imatge. A la tarda vam anar a un altre poble vora Tafraut, on grans pedres surten de les parets de les cases, en un paisatge surreal granitic .
La mestressa també s’ocupa de les ovelles estabulades al fons del pati central, i es prepara per fer uns litres d’oli d’argan perquè jo l’exporti a Catalunya . Tenen una filla a Barcelona. La tribu que habita aquestes muntanyes té fama de gran comerciant, i la majoria son a les ciutats o a l’estranger on han fet fortuna . A les valls queden grans casalicis de nou ric, tancats onze mesos i mig l’any, i alguns autoctons que viuen del que reben de fora i poca cosa més, en una societat tradicional tancada, amb les dones hermètiques, vestides de negre. Les muntanyes s’han desertitzat , per manca de pluja i per la globalitzacio. Ja tornaràn, la gent i la pluja.
I ahir vam celebrar una excursio a les gorges de Ain mansur. I dic celebrar perquè anar allà és , més que un fet, una experiència amb un component tel.luric brutal . Ben organitzat des de l’agencia Tuareg de Tafraut, que mereix la propaganda perquè per 20 neuros et passejen tot el dia per paisatges de somni, et deixen caminar uns quilometres per els santuaris més extraordinaris, i encara et donen tagin en un poble de muntanya pelada, on hi ha unes mines d’or, a mil metres de fondaria. Impossible gravar en imatges tota l’enormitat de les muntanyes, les palmeres, els jardins mig abandonats, les serres àrides per la mà mil.lenària de l’home, els argans i els serbals que desafien els segles i els homes . I també vam veure, vora el gran roc anomenat el barret de Napoleo, una vall on un belga es va dedicar a pintar pedres, als anys vuitanta, dinou tones de pintura…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada