El conte 1
Després l’instint em va fer fugir de la ciutat. M’hi volia quedar una setmana, pero hi havia massa fum, massa soroll. L’intuicio, la sort, la mà de dèu (afus nabi) em portarien en un dels llocs més paradisiacs que conec : les cascades d’Uzud, a l’Atlas Central. Hi han monos, magots, que es distingeixen per no tenir cua, amb lo cual resisteixen els rigors de l’hivern. Un dia vaig conviure una estona amb una tribu de 22… Els petits botaven sobre meu. Una femella se m’asseu a la vora, recolzant una mà sobre la penya. Hi atanso la meva. Contacte en la tercera fase. El mascle gros ens veu i, com un llamp, s’abraona contra la infidel. Tenen uns uials que fan uns quinze centimetres… Les cascades eren a vessar de gent, marroquins la majoria, en un cuadre seixantista que em recordava els chiringuitos de Vallvidrera de quan jo era petit. Per cert, aquests dies he recordat que, quan era petit, molt petit, volia ser explorador. Els meus idols eren en Stanley i en Livingstone. Després, els adults, que sovint aixafen guitarres, em van dir que la Terra ja era tota descoberta, i em van frustrar les ànsies. Per aqui encara n’hi ha d’exploradors. Els adults son mentiders. Encara descobreixen pintures rupestres, i coves, i coses i pedres i el que queda per descobrir ! Llavors, de petit, vaig pensar : « doncs em faré astronauta, que a fora hi ha tela per descobrir », i el meu idol passà a ser en Iuri Gagarin, el primer cosmonauta.
Molt recomanables i folklorics els càmpings de vora el riu, sota les cascades, fets de canyissos, estores i coixins ; oliveres i grans vinyes enramades. No cal anar-hi a l’agost. També és gairebé obligatori anar a Tanarmelt, un poble fundat pel marabu de la vall que va portar esclaus negres. Els descendents son foscos, naturalment, i la gent en diu el poble mexicà ( ?) Totes les muntanyes son una passada. Amics de per aqui, el Hafid i el Hamid, em van portar, després del ramadà, per cingles de vertigen, durant tres dies, a pobles perduts de traficants de haixix i aigua de vida (aman hayat) aiguardent de figues, feta pels jueus. L’amic-amic que he fet és el Said. Negociava plàtans amb èxit a Inzgane, gran mercat del sur ; fins que ho va deixar per viure simplement, amb la natura, a Uzud, que vol dir preciositat. Sap secrets, m’ensenya llocs, com la font de l’eterna joventut, coses, plantes, gent, d’aqui i de fora. Es amable i senzill.
Després l’instint em va fer fugir de la ciutat. M’hi volia quedar una setmana, pero hi havia massa fum, massa soroll. L’intuicio, la sort, la mà de dèu (afus nabi) em portarien en un dels llocs més paradisiacs que conec : les cascades d’Uzud, a l’Atlas Central. Hi han monos, magots, que es distingeixen per no tenir cua, amb lo cual resisteixen els rigors de l’hivern. Un dia vaig conviure una estona amb una tribu de 22… Els petits botaven sobre meu. Una femella se m’asseu a la vora, recolzant una mà sobre la penya. Hi atanso la meva. Contacte en la tercera fase. El mascle gros ens veu i, com un llamp, s’abraona contra la infidel. Tenen uns uials que fan uns quinze centimetres… Les cascades eren a vessar de gent, marroquins la majoria, en un cuadre seixantista que em recordava els chiringuitos de Vallvidrera de quan jo era petit. Per cert, aquests dies he recordat que, quan era petit, molt petit, volia ser explorador. Els meus idols eren en Stanley i en Livingstone. Després, els adults, que sovint aixafen guitarres, em van dir que la Terra ja era tota descoberta, i em van frustrar les ànsies. Per aqui encara n’hi ha d’exploradors. Els adults son mentiders. Encara descobreixen pintures rupestres, i coves, i coses i pedres i el que queda per descobrir ! Llavors, de petit, vaig pensar : « doncs em faré astronauta, que a fora hi ha tela per descobrir », i el meu idol passà a ser en Iuri Gagarin, el primer cosmonauta.
Molt recomanables i folklorics els càmpings de vora el riu, sota les cascades, fets de canyissos, estores i coixins ; oliveres i grans vinyes enramades. No cal anar-hi a l’agost. També és gairebé obligatori anar a Tanarmelt, un poble fundat pel marabu de la vall que va portar esclaus negres. Els descendents son foscos, naturalment, i la gent en diu el poble mexicà ( ?) Totes les muntanyes son una passada. Amics de per aqui, el Hafid i el Hamid, em van portar, després del ramadà, per cingles de vertigen, durant tres dies, a pobles perduts de traficants de haixix i aigua de vida (aman hayat) aiguardent de figues, feta pels jueus. L’amic-amic que he fet és el Said. Negociava plàtans amb èxit a Inzgane, gran mercat del sur ; fins que ho va deixar per viure simplement, amb la natura, a Uzud, que vol dir preciositat. Sap secrets, m’ensenya llocs, com la font de l’eterna joventut, coses, plantes, gent, d’aqui i de fora. Es amable i senzill.
al mig hi ha un home...
des del càmping Tafdna (cascada), del meu amic Mohammed.
Amics d'estiu: Ibrahim, que viu a Londres i Nielsen, holandesa, infermera, jo voldria que em cuidés...
Hi havia una Fantasia...
el bosc és d'oliveres, vinyes i garrofers
alçada del primer salt: 60m
cranc del riu. també hi han granotes, gripaus, tortugues, truites...
el suk
el poble es va quedar sense aigua per les inundacions
és jove
la muntanya és gran
i per ara ja n'hi ha prou
1 comentari:
bufff!, quines ganes! m'encanta llegir-te de bon matí...Vols pensar en editar per la segona vida de Porter Llibres? (em ronda insistentment pel cap. Ara estic transcrivint La sangre de la tierra, de Ramon Porté, i escrivint sobre Algèria...)
Publica un comentari a l'entrada