No puc mirar les notícies. Em poso a plorar com un idiota, al cafè, pel carrer, no queda bé. Fa cinc mil anys que es maten per aquest trist racò de món amb un déu de suposat amor pel qual s'exterminen tres cultures. Aixó no és estimar, aixó és una merda. I quan els musulmans que em veuen compungit em demanen: "et's muslim?" jo els responc: "com voleu que ho sigui, o cristià, amb aquesta Sharia, aquesta Biblia, aquell Talmud? La meva connexió amb Déu és directe, ell i jo." I em vull comparar a la Mila Jojovitch, en el seu paper del film "El cinquè element". És una noia d'una altra dimensió, amb poders i tal (en aixó no m'hi assemblo) però a qui el mal del món anorrea. Em direu que tots patim el mal i jo respondré que potser uns més que d'altres, com en totes les coses. I quin morro em direu, quines galtes! agafar la baixa i anar-t'en a voltar per aquests mons de déu, i jo hauré de dir: "Si, però és que de debó que no em trobo bé, i molts psiquiatres recomanen el viatge per tractar la depressió, i si que he deixat les pastis, i em trobo millor, o no ben bé, però el nomadisme m'empeny a viure situacions realment belles que conjuren el marasme sedentari, i si no, d'una ciutat a l'altre, del mar a la muntanya, la vida passa. Sé que no tornaré a fer de subaltern.
De la frontera Mauritana, on vam romandre tres hores de formalitats, fins a Llaayun, a vuit cents i pico quilòmetres, vam passar una dotzena de controls. El Sahara és un estat policial, on tots els accessos a les ciutats, Dhakla, Tarfaya, Guelmin, Tan-tan, Smara, Sidi-Ifni... són controlats per policia, gendarmes i exèrcit. I és que al Magrib ningú no es fia de ningú, tot i que diuen que són germans. La màxima expressió són els palaus reials que hi ha per tot el reialme, protegits per quatre exèrcits que es vigilen l'un a l'altre. I el gendarme pot fer esperar tot l'autobus mitja hora per controlar el passaport de l'ùnic estranger que sóc jo perquè dos cents metres més amunt el policia faci el mateix, i on vas, i d'on vens, i de que fas, i dos o tres cents quilòmetres més amunt en el desert, a l'entrada i sortida de la propera ciutat, otro tanto. I de vegades, en les rectes infinites del desert, l'autobus s'atura, i tu somicant penses: " Un altre control" però no: és un camió que s'ha estavellat, escampant la càrrega per la carretera. Segurament el camioner feia més de dotze hores que conduia, sobornant tots els controls cap el seu suicidi. Com el camioner que em va dur de baixada, perquè ara pujo: paga i paga i paga, i uns encara li fumen multa pel doble dipòsit, ilegal però que porten tots els camions del desert. Abans de la frontera mauritana el desmonten, i després el tornen a muntar.
Entre la duana marroquí i la de la república islàmica hi han uns quilòmetres de terra de ningú, o del Polisario. És un camp de mines on no hi ha carretera. Es passa per sorrals o sobre la roca mare. Es veuen families empenyen els vehicles ensorrats, es veuen desferes metàliques de cotxes minats o abandonats, enmig de la sorra i els plàstics, un mar de plàstics que aixeca el vent. Un infern.
Tenen una altre concepció del temps: no és el rellotge qui mana sinó els fets. I l'autobus torna a parar enmig de desert, i guaites, esperant veure els llums i les armes policials, però tampoc: un estol d'ases silvestres atrevessa la carretera enmig de la nit. I durant molts quilòmetres, el quitrà corre vora la platja immensa, i entremig s'hi van veien unes minúscules barraquetes, habitades per anacoretes pescadors.
De la frontera Mauritana, on vam romandre tres hores de formalitats, fins a Llaayun, a vuit cents i pico quilòmetres, vam passar una dotzena de controls. El Sahara és un estat policial, on tots els accessos a les ciutats, Dhakla, Tarfaya, Guelmin, Tan-tan, Smara, Sidi-Ifni... són controlats per policia, gendarmes i exèrcit. I és que al Magrib ningú no es fia de ningú, tot i que diuen que són germans. La màxima expressió són els palaus reials que hi ha per tot el reialme, protegits per quatre exèrcits que es vigilen l'un a l'altre. I el gendarme pot fer esperar tot l'autobus mitja hora per controlar el passaport de l'ùnic estranger que sóc jo perquè dos cents metres més amunt el policia faci el mateix, i on vas, i d'on vens, i de que fas, i dos o tres cents quilòmetres més amunt en el desert, a l'entrada i sortida de la propera ciutat, otro tanto. I de vegades, en les rectes infinites del desert, l'autobus s'atura, i tu somicant penses: " Un altre control" però no: és un camió que s'ha estavellat, escampant la càrrega per la carretera. Segurament el camioner feia més de dotze hores que conduia, sobornant tots els controls cap el seu suicidi. Com el camioner que em va dur de baixada, perquè ara pujo: paga i paga i paga, i uns encara li fumen multa pel doble dipòsit, ilegal però que porten tots els camions del desert. Abans de la frontera mauritana el desmonten, i després el tornen a muntar.
Entre la duana marroquí i la de la república islàmica hi han uns quilòmetres de terra de ningú, o del Polisario. És un camp de mines on no hi ha carretera. Es passa per sorrals o sobre la roca mare. Es veuen families empenyen els vehicles ensorrats, es veuen desferes metàliques de cotxes minats o abandonats, enmig de la sorra i els plàstics, un mar de plàstics que aixeca el vent. Un infern.
Tenen una altre concepció del temps: no és el rellotge qui mana sinó els fets. I l'autobus torna a parar enmig de desert, i guaites, esperant veure els llums i les armes policials, però tampoc: un estol d'ases silvestres atrevessa la carretera enmig de la nit. I durant molts quilòmetres, el quitrà corre vora la platja immensa, i entremig s'hi van veien unes minúscules barraquetes, habitades per anacoretes pescadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada