Oh, germanet, quin greu em sap d'haver-te ofès! Que maldestre! Si no fos per la necessitat imperiosa de parlar, callaria per sempre. Jo només escrivia per confortar-te, per distreure't, per fer-te somriure i particip de complicitats. Jo, fer-te la moral? Per favor! Escrivint recordava un comic de Gotlib, de l'Echos des savanes dels 70 en què Déu invita Buda i Mahomet a una farra, i se'n en foten de Jesus, que va de masoca. Recordava Ca les Bruixes de la Garriga, on anàvem a comprar regalesia i sidral, saps, aquells cartutxos de taronja o de llimona? Evocava lo be que em va el ioga (n'hauré de tornar a fer), i pensava en tu fent Tai-chi. Lo de deixar de fer el boig anava a cuento de varia gent guapa que he conegut per aqui, negociants, gent de fumar i beure, etc, que un dia canvien, es fan practicants de l'islam i son feliços. Nosaltres no podem practicar gaire, ni cristià, ni muslim, ni buda, ni tan sols el filosof ens conforta, som com fills de Cain, eternament descontents, perquè també tenim sempre una fonda alegria (?) Tot i res. El temps no existeix, la matèria tampoc, què soc, perquè existeixo?
I veig, des del balco, els pescadors que tornen cada dia amb les barquetes buides o be amb quatre peixos i dos pops, i se la penjen al coll, entre quatre, i la pujen fins al fons de la cala, i la baixen, i la pujen, i la baixen, i la pujen, i la meva estimada no ve. Aniré a Tiznit, on fabriquen la plata, on va neixer la Sonia, i compraré un regal per tu.
4 comentaris:
Avui aniré a veure el mar.
"El mar, la mar
por qué me trajiste padre
a la ciudad"
Hola!
Me’n alegra poder tornar a escoltar-te a través del bloc.
Un relat amb bellesa de mots aquest darrer. Ara hem manca els teus discursos sobre el decreixement. Què penses de l’actual crisi? Creus que realment les borses haurien de petar per poder recomençar de nou amb nous criteris i descartar, o millorar, la societat de consum? Potser si hi ha un veritable crac serà com una guerra on no es perdran persones, vides, però si “benestar”. Què ens cal per canviar el xip?
Si algun dia et ve de gust parlar-ne, m’agradarà escoltar-te. Una abraçada.
Esperança
PS Si hi ha un crac hi haig de perdre els quatre duros estalviats, abans me’n vaig a fer la volta al món i potser començo pel Marroc.
Esperança
Planyo no poder escoltar-te al blog.
Planyo no poder escoltar-te al blog.
Publica un comentari a l'entrada