l'amic a Barbaria

Aquest és el segon intent de transcriure digitalment la magre collita literaria d'aquest estiu. El primer s'ha perdut en l'internebre, en el llimb de les obres digitals que vaguen entre electrons. Si magre ha estat la producció, grasses les vivències, i espero que la tardor em permeti el que no m'ha deixat l'estiu: escriure, recordar, reviure les aventures del meu amic, el viatjer, l'ingenu.
Amics, companys, enemics aquest és:
L'AMIC A BARBARIA
S'ha de dir que el meu amic és una mica imbècil. Cal dir-ho amb totes les lletres perquè, de vegades, li passen coses de l'alçada d'un minaret, per aquella candidesa que li obre i li tanca les portes. Vegeu sinó i jutjeu:
Viatjava l'amic per un país llunyà quan, una nit, en un hostal, es trobà amb tres dones autòctones, amb aquella gràcia en cossos, ulls i somriures que expressa de forma radical la seva voluptuosa cultura. L'amic fou requerit a la taula on tothom era convidat i, escoltant com la més senyora es planyia del seu peu embenat, l'amic, que te la dèria del massatge, s'ofereix per fer-n'hi un de relaxant i reflexoteràpic a l'altre peu i zones adjacents al ferit. Ella acceptà per més tard, quan s'hagués rentat. Mentrestant es serví un gran àpat, de nit, per sadollar la gana del ramadà, que passava el desè dia. Després d'unes hores, l'amic hagué d'excusar-se, perquè estava baldat. La dona informà l'amic l'endemà que ella s'havia gitat a les cinc de la matinada.
L'amic m'explicava com fou d'agradable aquella vetllada, amb viandes i tès de quaranta espècies, i mirades còsmiques i històries d'arreu del món, perquè la senyora resulta ser de sang reial, molt viatjada, amb residències a París, Montréal i Samarcanda. Es cantà, es ballà, es rigué, tocant djembes, tamburas, aquell baix barbar de set noms, les cançons mil.lenàries d'aquell país llunyà. L'amic, que té molts vicis, en comparteix un amb una bona part del país. Per no ser menys en el convit, on tothom fumava, es lià una cigarreta adobada. Llavors la sultana l'advertí del perill de fumar en pùblic: a la Xina -deia- et penjen per un porro.
L'endemà al vespre, l'amic fou detingut per la gent d'armes, per fumar a la via pública. Hagué de pagar ipso facto 60 neuros, i li fou confiscada la substància. El curiós és que l'amic, aconsellat per un honrat vilatà, tornà després a gendarmeria a demanar si fos possible de recuperar una part de la substància, per poder tranquil.litzar-se, i n'hi fou tornada una part. Llavors demanà si li podia ser retornat una part del diner, ans n'anava escàs, i li foren concedits 10 neuros. És molt civilitzat aquell país - em diu l'amic.
Com que sempre s'ha de fer cas a les senyores, el meu amic es planteja seriament deixar de fumar. Perquè seguir si ja no fuma de dia, per seguir el ramadà, perquè tothom el fà? Ho podia deixar del tot. Li convé a més, per la salut i la butxaca, perquè uns dies més tard , per exemple, li van vendre un dàtil per 34 neuros a la ciutat d'Arnakesh. Li convé perquè la gran dama li ha dit que l'ajudaria a fer-se una posició en aquell llunyà país, i l'ha convidat en el seu palau, com fa amb d'altres vilatans la regia generosa. És així la vida, és així com passen les coses.
L'amic, el viatger, l'ingenu, va baixar a ciutat per trobar la sultana. Ai! Diu ella quan l'amic la trucà. Estic amb uns amics a la propera Vall de les Cascades. Truca'm a la nit, vale? L'amic passà el dia a ciutat, trucant i veient altres amigues joves, encandilades per l'europeu, passà el dia passejant, com els mesos, aprenent com funciona aquella gent estranya i amable, gelosa i oberta, gandula i treballadora d'aquell llunyà país. A la nit, l'amic tornà a trucar la noble amiga: Ai! diu ella - encara estic amb els amics, truca'm a mitjanit. L'amic s'excusà i anà a llogar una habitació al barri de ciutat vella on rauen hotels barats i tradicionals. No es quedà sol però a ciutat perquè trobà quatre joves del poble de la muntanya, i passaren junts aquelles últimes nits del ramadà i llur estrepitòria. Ciutat vella és envaida per motocicletes fumejants que fan l'aire irrespirable; la nova bull, creix com un ferment, nodrida dels barbars que deixen la muntanya i les costums, per la sequera i per l'estil de vida que ens ha de matar. Molts es maten amb aiguardent de figa.
Llavors arribà l'amic de l'amic, de Girona, amb un sèquit de companys de feina. Vingueren a passar el cap de setmana en aquell llunyà país, apropat pels vols barats. Quant fou complimentada amb visites i festeigos la visita de l'amic de l'amic, repartits quaranta petons en el comiat de l'amable comité, l'amic, el meu amic ingenu, se'n tornà a la muntanya, on havia caigut un diluvi mai vist, en mitja hora. Un altre amic del meu amic, un indígena, comentà que els científics prediuen uns anys de grans tormentes creixents, arreu del planeta, amb diluvi final el 2012. Ja he sentit masses dates finals, però que pinten bastos és una evidència, un axioma. Com en la natura, la societat i els cervells pateixen les tormentes creixents, que ens duran a d'altres formes de pensar i de viure.
L'amic, si fa alguna cosa, potser es farà professor, per exemple, i ensenyarà, entre d'altres, ganduleria, plaer de viure veien passar el temps, allò que molts en diuen perdre'l, amb els amics, ensenyarà potser a veure la bellesa de totes les coses, i totes les persones, i tots els temps, sense més utilitat que la felicitat i l'amor a la vida. Potser, entremig, ensenyarà una mica de francès o de castellà. Català no, perquè no té el nivell C. És així la vida.