corrents de fons

DE TEMPS I COSTUMS

Em pot ser útil, i potser a algú altre també, de comentar l’article del 10 de juliol de Fernando Blanco, ferm defensor dels ben pensants, enfront
de marginals tipus ERC, ICV, i els fonamentalistes mediambientals del PSC. El company de pàgina m’acusa de mentider, a través d’un tal Rueff, perquè no sóc ni lliberal ni socialista. Contemplo on ens porta la seva pragmàtica visió de l’existència. És l’enemic i no se n’amaga. Enemic de CIU suposo, també, per la defensa de la llengua, en que li dono una part de raó. No queden gaires majories, sinó el PP.
Li responc, des d’aquesta posició que creu falsa, com jo crec errònia la seva. És com un diàleg de sords pel públic, perquè ni ell ni jo baixarem del burro. Ell vol prosperar i jo vull decréixer, vol mantenir l’estil de vida i jo no. No vam perdre a la Guerra Freda sinó a la Civil, i allà morí tota esperança de futur. No crec en el futur, massa incert, sinó en el present, que és jugar a la vida, com si un futur fos possible. Ens queda la Divina Providència, la màgia, conservar l’humor en temps de còlera.
És per la gent com ell, molt majoritària, que assisteixo a l’assaig general de l’Apocalipsi. És per aquests costums que he obeït tants anys. Què puc fer, sinó poesia, i adequar la meva vida el més possible al meu pensament, deseducar-me, per progressar en altres dimensions, sortir de Matrix i enfrontar-me al desert? Sona molt cristià, i ho és, de la teologia de l’alliberament no adscrita. S’ha de ser molt radical per ser-ho una mica. Ell vol centrals nuclears, i jo vull anar a veure com viuen els berbers de l’Atlas, i viure amb quatre rals, i veure si allà queda més humanitat.
No vaig anar a l’escola alemanya, com els fills d’en Montilla. Vaig anar a la francesa perquè, gràcies al ajuts públics d’aquell país, els meus germans hi anaven gairebé gratis, i el meu pare pencava 18 hores. Així em van fer trilingüe. Allà, com a casa, contràriament al que es portava, algun professor em va ensenyar a pensar. El pensament va canviant. Després d’uns mil·lenis d’experiència, va evolucionant cap a un replantejament profund de valors com el treball, el guany, el do, l’amor, la dignitat. Les inèrcies són enormes, i segurament no ens en lliurarem. Malauradament, el sacrifici serà brutal, alguns en diuen eco-feixisme de la simple reacció de la natura i el planeta a les accions atemptatòries de la nostra gran civilització, però en cas de derrota, la vida segurament tornaria a crear sers intel·ligents i diversos que tornarien a aquestes condicions i sabrien anar més enllà.
El meu pensament no és erudit. No pot ni vol seguir els corrents intel·lectuals de saló. Va optar per la senzillesa i l’austeritat, i els camins divergeixen, divergeixen. Potser jugo amb les paraules com amb la vida, m’equivoco, però procuro emprar-les amb honestedat carnal. Després, com per art de màgia, resulta que el meu pensament connecta amb grans corrents actuals, corrents de fons, o me la foto.