grimègia

GRIMÈGIA

Alguns de vosaltres recordareu que fa cosa d’un any vaig comentar la creació d’una associació cultural d’Amics (deixebles i fills) de Miquel Porter Moix. D’ençà s’han fet coses: una exposició itinerant sobre mon pare, que ara és a Reus em sembla, acords amb la Universitat de Barcelona per la conservació del patrimoni intel·lectual, possibilitat de publicar textos inèdits de cinèfil (2ª part de l’historia del cinema soviètic!) i també s’ha pres la decisió de celebrar una festa anual, anomenada Grimègia, que vol dir conya, juerga. “Anem a fer xivarri, tabola i barrila, anem a armar la gresca fins al primer sol, fins que desperti la pàtria adormida, fins que ressoni la pau en el món”, cantava el Jutge, als anys seixanta. També m’explicava les seves teories sobre el flux de les arts entre les famílies i generacions d’artistes russos.
Intentaré promoure aquest acte perquè crec que, en la polifacètica personalitat del meu progenitor , aquest era sens dubte el seu tret fonamental: la capacitat de passar-ho bé amb qualsevol cosa, o quasi, i la facultat de transmetre aquest poder. M’ho havia dit sovint: “Això de la cançó, del cine, de la política, dels sindicats, només són eines per transmetre una actitud: jo sóc filòsof, i àcrata.”
Al pare li agradava aquesta paraula – grimègia - i l’emprava sovint, des dels temps de les festes d’estudiants i del Teatre Viu, amb Ricard Salvat em sembla entre altres, i la meva mare, tots vestits d’època i empolsats de blanc. Aquesta festa té precedents als anys cinquanta, llum i colors en la foscor. Voldria ser un acte lúdic amb molts sentits, un retrobament d’amics, de idees i esperances, en la línia aquesta del Fórum Social Català. Ahir escoltava a la 3/24 l’entrevista que feien a la jove delegada d’aquesta trobada, i la impressió que em donava era la d’una flor a punt de ser enterrada per una tifa de vaca o bovinada. L’entrevistador va obrir un tema que era de moda fa trenta anys: “Lluitar contra el sistema, des de dintre o des de fora?” Em va entristir que encara estiguéssim sobre aquesta pregunta tant obvia, que separà les vides de mon pare i meva, ans no hi ha dintre i fora, només la frontera del present. No tenim gairebé cap possibilitat, però jo estic amb ella. Com organitzarem el caos paradoxal de la diversitat? Amb amor, és clar, que és l’únic que perdura, i molta juerga i bon humor. Però també treball seriós i rigorós, diari, constant i entusiasmat. Per això volem fer la festa al setembre. Demanarem un tros del campus de la UB. Una festa absoluta, cerimònia, meeting, exposició, imaginació, salt dimensional, enginy, solidaritat, ganes de passar-ho bé fent coses interessants, universals. Segurament us ho demanarem més personalment, però si algú o alguna institució es vol adherir, un contacte pot ser, de moment jordiporter@hotmail.com.
D’això... última hora. M’inviten a una trobada d’entitats “altermundistes” avui, a les cinc, al Centre Cívic de la Seu. Continuarà.