crisi de construcció?

CRISI DE CONSTRUCCIÓ?
No, no, cap crisi de construcció, més aviat crisi de concepció. Donen i rebeu com a mala notícia la desacceleració del creixement econòmic, quan aquesta és una dada que s’hauria de celebrar amb xampany. Esteu estudiant i muntant empreses i infrastructures per un món que no existirà, que és pura entelèquia, impossible, que no pot ser, primitiu, esquifit, curt de mires. Això d’anar a la teva, d’aventurer, a fer fortuna, s’ha acabat. Qui estudii per fer diners és que no ho te res de clar, que no entén res, com jo, per exemple.
Si, després de fer de classe mitja baixa des que tinc ús de raó, ara vull fer de classe mitja mitja, i és que la raó, amb el temps es va perdent. He viscut, primer de pària, marxant de casa, després de jornaler, proletari, després subaltern, el de sota, porter, el que alguns veuen com un moble, i crec que durant aquests anys he fet la tasca més important que es pot fer avui en dia: he practicat la contenció, d’una forma metòdica i constant. No ascetisme, no confonguem, no em vull privar de quasi res, però si que he anat, i vaig, molt justet, perquè he volgut. Per un mínim sentit de justícia que em van poder inculcar a casa, que va explotar dins meu quan vaig veure el món amb els meus ulls. I ja està. No hi ha res més. Hom no vol tenir la Raó, però hi té tendència, s’hi submergeix. He fet carn les meves idees, durant cinquanta anys. La gent em deia, i em diu: “No ens pots obligar a viure com tu!”. I es clar que no, jo no vull manar ningú, cadascú rebrà el seu bany de raó, és ella qui mana. Potser us cansa el to profètic, a mi també, no me’n sento de profeta, ni de capellà. Sóc un Napoleó diuen molts, que ha desaprofitat la seva herència. Us puc assegurar que en gaudeixo de l’herència, i l’exerceixo, i no s’acaba, i un dels més grans tresors que he heretat és la paciència.
I tornant a la construcció, jo també exerceixo del ram. Faig paret seca. No se m’acabarà la feina no. N’hi ha per tothom. Tots els desvagats de la construcció hi tenen feina, a reconstruir el país, a formar el gran bosc jove que tenim, a recuperar mils de camins que s’han perdut en cinquanta anys de futurisme neurastènic. Hi els que juguen a rics de película ho pagaran, i tant si ho pagaran, amb molt de gust.