estic molt content

ESTIC MOLT CONTENT
Voldria fer notar el creixement del que podríem anomenar la tendència neo-megalítica. Aquella va ser una gran civilització, amb l’error fonamental de cremar boscos primigenis per fer sortir les últimes feres. Ara fem igual, perquè el petroli eren boscos d’altres eres. Tampoc se’ls pot culpar a ells perquè era la pràctica consuetudinària, des que l’home va dominar el foc, per allà el paleolític superior, encara plens de pèl i amb cara de goril·la. S’havia de sobreviure. Va durar uns quants mil·lenis aquella magnífica cultura, potser matriarcal. El seu èxit es basà en la destral de bronze, i l’exportaren, estenent-se, com a mínim de Groenlàndia al Pròxim-Orient. També se l’anomena civilització Atlàntica, perquè el comerç i l’expansió es feia per via marítima. El centre megalític més impressionant és a Malta, més que Stonehedge. El nostre paisatge es conformat d’aquella època. Van inventar la mitologia, i els temples, i les ciutats, i l’astronomia i... el marge. Amb parets seques ciclòpees van fertilitzar tots els vessants de totes les muntanyes i de tots els desnivells. Milions de quilòmetres de paret seca. Moltes han estat reconstruïdes, es clar, i moltes altres construïdes a posteriori, però amb la mateixa tècnica elemental, com l’esglèsia del meu poble és romànica del segle XVIII, la més gran del Baridà, bellíssima, a punt de caure. Molts orris d’aquestes muntanyes són vestigis vivents d’aquella època daurada.
El neo-megalitisme segueix aquests costums mil·lenaris que tant bons resultats han donat. Tant sols amb una variant, fonamental: enlloc de defensar-se d’una natura brava, la defensa: enlloc de carregar-se el bosc primigeni i la seva fauna, el reconstrueix. Perquè? Perquè és essencial per a la vida, que és molt més del que coneixem.
Estic molt content. Fa un any vam endegar un Projecte de Desenvolupament Sostenible a Bar, i ara ja hi han tres persones més capaces d’ensenyar com es fa paret seca. Mouen unes pedres de tres o quatrecents quilos, i les arrengleren bé, ben falcades, ben ajustades, amb una bona contra paret de drenatge. Desbrossen camins centenaris amb eines mil·lenàries que aprenen a usar i també modernes, identificant espècies, fent biomassa amb les restes, restauren el paisatge megalític, tots ens escalfem de la llenya petita que fan, fotent-li butifarra al gas-oil. Però el que em fa més content és que no estem sols: hi ha una brigada de dones a Pallerols que fa el mateix, i brigades de la Forestal Catalana per San Juan, que són tots amics meus, neo-megalítics de primera fornada, hi ha la gent de la Fundació Pirineu Cultura que fan una feina encomiable. Aquest any fan tanques tradicionals i poden els arbres de les vores de prat, que conformen el paisatge cerdà, que cau de pur abandó, entre urbanitzacions que surten com carreroleres. Hi han les brigades del Parc del Cadí, amb especial referència a la de Gisclareny: el meu amic Oriol i un home gran del país. Hi ha la gent d’Aransa, que han reobert camins. Les de Socarrel, de Montellà, i els que em deixo, i els de fora, que són molts. Molta gent de tendència neo-megalítica que aviat poden ser caps de colla. Netegem fonts i recs, reobrim camins, endrecem rocs, estudiem, refem marges, volem viure dels interessos del “capital bosc”.