Benvolguda Sra Eulàlia

BENVOLGUDA SRA EULÀLIA

És veritat que fa mesos que no surt res meu en aquesta revista. Si torna a sortir coses serà perquè vostè haurà insistit, així de fàcil, o de difícil, segons es miri. Jo també lamento aquesta absència, si vol que li digui. M’agradava expressar-me en aquest medi tant local, tant proper i, a més, és l’únic lloc on em pagaven l’òbol per el que escrivia. Normalment, quan una font s’eixorca, és perquè hi ha secada que és una circumstància que té molts orígens, vegi sinó com s’asseca el nostre país.
Un motiu poderós és que he estat fent el Curs d’Aptitud Pedagògica. Actualment aquest curs és molt intensiu: cinc matèries quinzenals amb quatre treballs cadascuna, dissabtes presencials a Lleida, amunt i avall, 90 hores de pràctiques a l’institut (abans amb una ja feien) i, finalment, la memòria, que m’ha tingut ocupat aquestes festes, en la soledat més fera. Avui l’acabo d’embastar, i ja sento com un alleugeriment. I és que, senyora, jo sóc d’uns orígens en què el deure era per sobre de tot i ho absorbia tot. Procuro curar-me d’aquesta malaltia, però encara hi estic bastant enganxat. M’obsessiono, m’obnobilo.
I miri, els darrers mesos costava publicar, no acabava d’anar fluida la cosa. La gent de la revista és molt simpàtica i molt atenta, però, no sé...
En tenien un per publicar de fa temps, i no el treien, i no deien res i la inèrcia fa passar un més, i dos, i creus que no els interesses, i ho vas deixant correr. I és que, senyora, qui no plora no mama, i qui no dona la tabarra no publica, a no ser que estigui consagrat.
Publico també, d’en tant en tant, al Periòdic d’Andorra. Em sembla que per la Vila també corre. Allà, de vegades, també hi tinc problemes. Si hagués d’esperar que em truquessin ja fa temps que no hauria tret res. Si es vol publicar, s´ha d’insistir, i trucar a redacció, perquè et tranquilitzin la paranoia, i fer-te un foradet, per poder respirar.
I no els he trucat els del Viure, miri, hom es cansa de pidolar, de lluitar per una causa que si no fos pels miracles de déu i de la ciència ja seria perduda. Ara tinc una tàctica nova: sóc el meu propi editor. De moment no em llegeix gaire gent, però és igual, perquè és un racó del meu cau, obert al món. No tinc cap pressa. Escric gairebé a diari, sovint envio coses que no em publiquen, que vol que en faci de les meves criatures? Que me les mengi, com Saturn, Chronos, el temps, que tot ho devora? Que les desi en un fitxer de l’eternebre, com deia Man Ray? Que les vagi a vendre o a regalar per aquest mercat cruel i voraginós d’allà fora? No, no, senyora. Si vol llegir-me, a jordiporter.blogspot.com se’n farà un tip i, a més, gràcies al seu interès per la meva salut, espero poder dir-li que no sóc mort des de les planes d’aquesta revista que llegim tots dos. És l’encàrrec que he rebut a través del meu fill, que el va rebre d’un veí, la germana del qual va parlar amb vostè per telèfon. Gràcies.