DE L’INTERÈS I DELS ASSASSINS
Vaig viure el primer capítol de molt a prop. La mare dels meus fills treballava a Ardaix quan va arribar el malson. El Josep Maria de Cassanet es pensava que finalment podia deixar l’hàbit de conco. Va trobar una dona a Lleida, però tot just es va haver casat va començar el turment. La meva ex m’ho explicava atònita, i jo no m’ho podia creure. La gent del país veiem com el càmping es convertia en una delegació de l’infern. Amb les arts més cruels, aquella harpia s’anava fent la mestressa del lloc, maltractant fins a límits inaudits la família que l’havia acollida. Cassanet d’Abaix, on vivien, va ser assaltada per sicaris varies vegades, s’ho van endur tot. Sabien on anaven. La pobre mare i la germana, la Carmen, vivien en un estat de pànic constant, en un ambient de terror. La Gorgona va saber aprofitar la debilitat de la família, ja sotragada a fons per la Guerra Civil i la vida de pena, com es deia. Llavors, un dia, quan aquest engendre va haver procreat, van arribar uns senyors i es van liar a trets. Van matar el Josep-Maria i van ferir la Carmen al cap, deixant-la per morta. La justícia no va trobar proves concloents, el poble vam callar com putes. Ara la propietària del càmping és la filla del Josep-Maria, i l’engendre n’és usufructuaria.
Ara jutgen l’engendre per un altre crim, també amanit amb tot el fel de l’avarícia més desbocada. El monstre es defensa amb aquella naturalitat, potser també quedarà lliure, per manca de proves. És normal, en un món en que nou de cada deu rics no paguen impostos de patrimoni. És el que em desgavello a dir i escriure: no hi ha justícia, la reforma tributària està pendent, seguim en un estat feudal maquillat, seguim sent moderns a l’estil del segle XVIII. Una societat fonamentalment injusta crea monstres d’injustícia. Els rics es mengen els pobres, literalment, per això passa el que passa. M’hi puc posar entre els rics, sóc més ric que la majoria del planeta, visc d’abusar dels pobres i de la terra, agafant l’automòbil cada dia o quasi. Tot un tinglado de justificacions teològiques seculars aguanta la nostra moral. Podem anar fent el mal pensant en lo bons que som. S’ha de replantejar la situació. Per això la ONU diu que busca inversors verds per frenar l’economia marró, però no anem bé, perquè mentre existeixi el concepte d’interès, d’usura financera, seguirem creixent, i del que es tracta, amics, és de decreixer. Ho deien des de l’època daurada: la usura és l’esca del pecat, la fisura espai-temporal per on s’introdueixen els dimonis. A l’edat fosca encara ho recordaven, però llavors van venir els moderns, les justificacions del dret canònic que justificaren la colonització del planeta, l’extermini de la diversitat. La Seu podria ser la ciutat platònica per excel·lència. Té la gent, té l’àrea d’influència, que alguns diuen que és el Graal, un Graal geogràfic. Només caldria refundar el sector bancari. A la família del Josep-Maria, tota la meva solidaritat, a la d’Anna Permanyer també, encara que no els conegui. Espero que Carme Badia romangui la resta de la seva vida reclosa i fent tasques socials.
dilluns, 25 de febrer del 2008
dissabte, 16 de febrer del 2008
silvicultors de pa sucat amb oli
SILVICULTORS DE PA SUCAT AMB OLI
Doncs jo no en plantaré cap d’arbre, cap que no tingui possibilitats de sobreviure, és a dir, que es pugui regar i preservar del gamberrisme dels veins envejosos o destralers, d'un clima advers. Un diu que plantarà 45 milions d’arbres, un per cada espanyol, que bonic… L’altre en plantarà 500 milions. Alça aquí! A veure qui la diu més grossa! Es nota que no tenen ni idea del què parlen. Quan el Hitler i el Mao, i els dictadors en general van emprendre aquestes magnes obres per allà mitjan segle vint, encara plovia raonablement, ara no. No veig aquests aspirants a dirigent disposats a fer les inversions necessàries per regar tots aquests boscos que volen fer. Per una banda cacaregen de silvicultors i per altra es carreguen o abandonen el poc que ens queda, del vital bosc de ribera per exemple. Faran jardins de formigó, amb algun arbre per allà mig mort de pena i en diran zona verda. Fan pantans com el de Rialb, per exemple, carregant-se una valiosísima baronia arbrada, i ara no el poden omplir, ni hi ha previsions de que es pugui fer. Faran, faran, que fàcil és parlar.
És fantàstica però aquesta voluntat regeneracionista, seria molt esperançadora si fos creible, si no anès acompanyada d'interessos antagònics molt més importants que fan que aquestes declaracions sonin buides i ridícules. Perquè em sembla que abans de fer boscos nous potser hauríem de preservar els que tenim, que són a frec del foc. Si ara veiés una mobilització nacional, de la nació que sigui, amb un munt d'aturats i aturades treballant, aclarint boscos joves que malden competint per un pam de terra, obrint i controlant accessos, fent punts d'aigua i sistemes de reg silvícoles, fent humus, potser sí que m'ho creuria. Però som quatre gats els que treballem el bosc i el territori en aquest sentit, quatre fundacions, quatre propietaris, un parell d'empreses estatals petites o mitjanes, unes poques de privades, quatre arreplegats, quixotescos o funcionaris.
La natura, a California, a fet cas al Jordi Matoll (Bush, vergonya del patrò). Aquell neurastènic, cabdill de neurastènics, va opinar que, si els boscos cremen i posen en perill les persones que els han invadit de vivendes, doncs tallem els boscos i problema solucionat! No t'ha calgut tallar-los, Jordi, la foguera t'ha adelantat, i els tornados, i els aiguats, i el que t'espera, però tu no baixaràs del burro no, ni tu ni els sonats com tu que prefereixen veure caure el món abans que renunciar al seu automòvil. Una casa es va salvar, enmig de la voràgine que va devastar Malibú. Era la d'un català, que havia fet posar teula romana al seu teulat. Aquí, ja només falta que intentin comprar el vot, que ens diguin: “Si em voteu us donaré 400€”
Doncs jo no en plantaré cap d’arbre, cap que no tingui possibilitats de sobreviure, és a dir, que es pugui regar i preservar del gamberrisme dels veins envejosos o destralers, d'un clima advers. Un diu que plantarà 45 milions d’arbres, un per cada espanyol, que bonic… L’altre en plantarà 500 milions. Alça aquí! A veure qui la diu més grossa! Es nota que no tenen ni idea del què parlen. Quan el Hitler i el Mao, i els dictadors en general van emprendre aquestes magnes obres per allà mitjan segle vint, encara plovia raonablement, ara no. No veig aquests aspirants a dirigent disposats a fer les inversions necessàries per regar tots aquests boscos que volen fer. Per una banda cacaregen de silvicultors i per altra es carreguen o abandonen el poc que ens queda, del vital bosc de ribera per exemple. Faran jardins de formigó, amb algun arbre per allà mig mort de pena i en diran zona verda. Fan pantans com el de Rialb, per exemple, carregant-se una valiosísima baronia arbrada, i ara no el poden omplir, ni hi ha previsions de que es pugui fer. Faran, faran, que fàcil és parlar.
És fantàstica però aquesta voluntat regeneracionista, seria molt esperançadora si fos creible, si no anès acompanyada d'interessos antagònics molt més importants que fan que aquestes declaracions sonin buides i ridícules. Perquè em sembla que abans de fer boscos nous potser hauríem de preservar els que tenim, que són a frec del foc. Si ara veiés una mobilització nacional, de la nació que sigui, amb un munt d'aturats i aturades treballant, aclarint boscos joves que malden competint per un pam de terra, obrint i controlant accessos, fent punts d'aigua i sistemes de reg silvícoles, fent humus, potser sí que m'ho creuria. Però som quatre gats els que treballem el bosc i el territori en aquest sentit, quatre fundacions, quatre propietaris, un parell d'empreses estatals petites o mitjanes, unes poques de privades, quatre arreplegats, quixotescos o funcionaris.
La natura, a California, a fet cas al Jordi Matoll (Bush, vergonya del patrò). Aquell neurastènic, cabdill de neurastènics, va opinar que, si els boscos cremen i posen en perill les persones que els han invadit de vivendes, doncs tallem els boscos i problema solucionat! No t'ha calgut tallar-los, Jordi, la foguera t'ha adelantat, i els tornados, i els aiguats, i el que t'espera, però tu no baixaràs del burro no, ni tu ni els sonats com tu que prefereixen veure caure el món abans que renunciar al seu automòvil. Una casa es va salvar, enmig de la voràgine que va devastar Malibú. Era la d'un català, que havia fet posar teula romana al seu teulat. Aquí, ja només falta que intentin comprar el vot, que ens diguin: “Si em voteu us donaré 400€”
dissabte, 9 de febrer del 2008
catalans!
CATALANS! (I ANDORRANS!)
Jo no sé que esperen per tocar a sometent. Cada dia s’afegeixen aturats en el sector de la construcció, i és que s’haurien d’ocupar en el de la deconstrucció. El mecanisme es repeteix al llarg de la història. Quan hi ha molts aturats, es fan exercits i es fa la guerra. Afegim’hi el component naturalista: Hitler, Franco van donar feina a milers d’obrers fent extenssíssimes repoblacions forestals. Em sembla que els boscos de la Selva Negra són, en gran part, fruits d’aquella època. Per això el vent els tomba per milions, i es fan rases per enterrar la fusta, que no es corrompeixi. Les pinedes hispanes que cremen i cremaran són obra del Cisquet Nacional i de l’abandó del país, com les portugueses que han cremat i cremaran són obra de l’infaust Salazar.
Què és la deconstrucció? Anar desfent el que hem fet. Sempre és igual. Es fa, es desfà, i es torna a fer i a desfer i anar fent: és la vida. Hi han maneres i maneres de desfer. Una és a base de bombardejos, molt eficaç: en un instant dos-cents cinquanta mil morts. Hiroshima. Ens uns anyets més de cent milions de morts, del 36 al 45. Tot trinxat, empreses, cases, morals, tot. A l’altre extrem tenim la deconstrucció. Anem tancant sectors absolutament insostenibles i, amb els beneficis escandalosos d’aquesta època salvatge, amb els superàvits de l’administració, amb un repartiment més equitatiu de la riquesa, es finança la restauració del patrimoni natural i cultural del país. Desmuntem blocs d’habitatges obsolets a mà, fàbriques, mines i altra arqueologia industrial. Espongem la població, que se’n va a viure en el medi rural, molt més sostenible, i el restaura, i afavoreix la ingent massa forestal crescuda el darrer mig segle a Catalunya i Andorra i refà marges i fonts, i horts i vinyes, i segur que subvencionar tot això surt molt més a compte que seguir mantenint les grans empreses europees agroalimentàries, quatre famílies ràncies que s’enduen un terç del pressupost de la Unió, i a més, te més futur.
Quin mèrit tenien Hitler i els seus? Què va fer que la gent fos amb ells? Gestionar la recessió, gestionar el decreixement. Hi han altres maneres de fer-ho, però s’ha de ser ferm, decidit, avançar-se als aconteixements, perquè d’aquí a uns anyets només hi haurà lloc per les bombes i els camps de concentració, si no s’adopten decisions una mica dràstiques.
Delfí: un apunt sobre la ciència i els batracis. Encara queda algún gripau, algún tritó pirinenc, ben amagats, però fa molts anys que no veig aquelles salamandres piguellades de groc que guarnien la font Josana que tinc vora casa. Desapareixen, com molts altres animals. Abans, abans de ploure, es sentien una munió de gripaus xiulant, ara se’n sent algun. Tot això, DelfÍ, és ciència pura i dura, són comprovacions empíriques de la debacle. La ciència, abans de l’estructuralisme, no era tant encarcarada. Un lent procés que començà al Renaixement va exterminar literalment a la foguera tot aquell que professés altra ciència que no la oficial. Bruno en fou un representant carismàtic, les bruixes també eren científiques. Renego dels científics que fan de la seva ciència un compartiment estanc des d’on miren amb despreci el món. La intuició, amic, és la meitat de la ciència, i el saber adaptar els coneixements i les creences a la vida real és l’altre meitat. Salut i gràcia.
Jo no sé que esperen per tocar a sometent. Cada dia s’afegeixen aturats en el sector de la construcció, i és que s’haurien d’ocupar en el de la deconstrucció. El mecanisme es repeteix al llarg de la història. Quan hi ha molts aturats, es fan exercits i es fa la guerra. Afegim’hi el component naturalista: Hitler, Franco van donar feina a milers d’obrers fent extenssíssimes repoblacions forestals. Em sembla que els boscos de la Selva Negra són, en gran part, fruits d’aquella època. Per això el vent els tomba per milions, i es fan rases per enterrar la fusta, que no es corrompeixi. Les pinedes hispanes que cremen i cremaran són obra del Cisquet Nacional i de l’abandó del país, com les portugueses que han cremat i cremaran són obra de l’infaust Salazar.
Què és la deconstrucció? Anar desfent el que hem fet. Sempre és igual. Es fa, es desfà, i es torna a fer i a desfer i anar fent: és la vida. Hi han maneres i maneres de desfer. Una és a base de bombardejos, molt eficaç: en un instant dos-cents cinquanta mil morts. Hiroshima. Ens uns anyets més de cent milions de morts, del 36 al 45. Tot trinxat, empreses, cases, morals, tot. A l’altre extrem tenim la deconstrucció. Anem tancant sectors absolutament insostenibles i, amb els beneficis escandalosos d’aquesta època salvatge, amb els superàvits de l’administració, amb un repartiment més equitatiu de la riquesa, es finança la restauració del patrimoni natural i cultural del país. Desmuntem blocs d’habitatges obsolets a mà, fàbriques, mines i altra arqueologia industrial. Espongem la població, que se’n va a viure en el medi rural, molt més sostenible, i el restaura, i afavoreix la ingent massa forestal crescuda el darrer mig segle a Catalunya i Andorra i refà marges i fonts, i horts i vinyes, i segur que subvencionar tot això surt molt més a compte que seguir mantenint les grans empreses europees agroalimentàries, quatre famílies ràncies que s’enduen un terç del pressupost de la Unió, i a més, te més futur.
Quin mèrit tenien Hitler i els seus? Què va fer que la gent fos amb ells? Gestionar la recessió, gestionar el decreixement. Hi han altres maneres de fer-ho, però s’ha de ser ferm, decidit, avançar-se als aconteixements, perquè d’aquí a uns anyets només hi haurà lloc per les bombes i els camps de concentració, si no s’adopten decisions una mica dràstiques.
Delfí: un apunt sobre la ciència i els batracis. Encara queda algún gripau, algún tritó pirinenc, ben amagats, però fa molts anys que no veig aquelles salamandres piguellades de groc que guarnien la font Josana que tinc vora casa. Desapareixen, com molts altres animals. Abans, abans de ploure, es sentien una munió de gripaus xiulant, ara se’n sent algun. Tot això, DelfÍ, és ciència pura i dura, són comprovacions empíriques de la debacle. La ciència, abans de l’estructuralisme, no era tant encarcarada. Un lent procés que començà al Renaixement va exterminar literalment a la foguera tot aquell que professés altra ciència que no la oficial. Bruno en fou un representant carismàtic, les bruixes també eren científiques. Renego dels científics que fan de la seva ciència un compartiment estanc des d’on miren amb despreci el món. La intuició, amic, és la meitat de la ciència, i el saber adaptar els coneixements i les creences a la vida real és l’altre meitat. Salut i gràcia.
dijous, 31 de gener del 2008
altermundisme
ALTERMUNDISME
Sembla que m’hagi proposat donar cada dia un nom diferent a les meves idees. Abans d’ahir era neo-megalític, ahir fill d’àcrata i avui altermundista . Deu ser la coherència amb aquests temps canviants i diversos. Llegia un titular del patró dient que ens hauríem d’acostumar a un altre clima, però em sembla que la costum que haurem d’agafar és la del canvi. No crec que el clima canviï així, plis-plas, crec que es farà un fart d’estossegar fins que s’estabilitzi una mica. Heu vist les torbes negres a Kènia? Doncs no vegis quan pugin les torbes costaneres. Tota l’orb sap que la raça blanca pot ser la més cruel. Sí, perquè la gent és clima, fruit dels humors de la terra.
Se m’acumula la feina. He passat uns dies metabolitzant anestèsia, experiència desagradable on n’hi hagi: Tu potser t’has d’aturar, però el món no s’atura. I estant passant coses molt interessants. El decreixement, per exemple, que tant espanta les butxaques, és una bona notícia que es va confirmant. Boig! Diu l’altre, com es nota que no has passat una guerra! Miri – responc - la guerra se’ns fot a sobre de mil maneres. De moment, aquí, encara estem en pau, i en pau hauríem de gestionar la crisi immensa, el rosari de crisis, que ens guaiten. Un altre món és una altre manera de gestionar el cicle capitalista: en el moment de la regressió, en lloc de destruir-ho tot amb bombes, ho volem fer a mà, en lloc d’exterminar tota la humanitat sobrera, volem fer planificació familiar. Deixo per en Pizarro la defensa de la família nuclear. Cal confiar que els Conquistadores evolucionaran un dia o l’altre. Sabeu perquè m’han dit que volen la MAT (Linia de molt alta tensió)? Per fer nuclears a l’Àfrica. Refinar poc l’urani que s´hi extreu, i deixar-lo allà un cop usat. Nosaltres carregaríem els cotxes elèctrics “nets”. Ens refreguen a la cara lo sostenibles que són, Endesa, Acciona, són tots d’un sostenible que fa por, per això intenten seguir acaparant les energies alternatives quan el que cal és atomitzar-les a cada casa, per això segueixen fent diners a cabassos quan haurien de gestionar-los, distribuir-los i prou.
A la reunió altermundista a la qual vaig assistir diumenge vam parlar d’acollir una gent que fan una volta a Catalunya per parlar de decreixement, i una altra gent que fan una altra volta per presentar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) contra els transgènics. Hi havia grups i gent que no coneixia: els de Sendes, el Josep Maria de Montant, que és i vol viure de la terra i ven trumfes, i d’altres que fa molts anys que breguem en òrbita: el Troglo (Xavi) d’Arfa, la Sílvia de Vilanova, que reparteix sostenibilitat per Andorra, la parella que ven menjar sa fa anys a Montferrer. Som colla. Molta gent es mou que dona gust. Va ser el Fòrum Social de l’Alt Urgell, coincidint amb el Català que va desbordar previsions a Barcelona. Per finalitzar, vull felicitar el Toni, com em va demanar que l’anomenés, “O Toni o Sr. Morell” per el seu article d’abrandament identitari. Té una tirada a mon pare el Toni: jovial, sàvia i sensible, de lo millor d’Andorra. Amb identitats així, el país encara té corda.
Sembla que m’hagi proposat donar cada dia un nom diferent a les meves idees. Abans d’ahir era neo-megalític, ahir fill d’àcrata i avui altermundista . Deu ser la coherència amb aquests temps canviants i diversos. Llegia un titular del patró dient que ens hauríem d’acostumar a un altre clima, però em sembla que la costum que haurem d’agafar és la del canvi. No crec que el clima canviï així, plis-plas, crec que es farà un fart d’estossegar fins que s’estabilitzi una mica. Heu vist les torbes negres a Kènia? Doncs no vegis quan pugin les torbes costaneres. Tota l’orb sap que la raça blanca pot ser la més cruel. Sí, perquè la gent és clima, fruit dels humors de la terra.
Se m’acumula la feina. He passat uns dies metabolitzant anestèsia, experiència desagradable on n’hi hagi: Tu potser t’has d’aturar, però el món no s’atura. I estant passant coses molt interessants. El decreixement, per exemple, que tant espanta les butxaques, és una bona notícia que es va confirmant. Boig! Diu l’altre, com es nota que no has passat una guerra! Miri – responc - la guerra se’ns fot a sobre de mil maneres. De moment, aquí, encara estem en pau, i en pau hauríem de gestionar la crisi immensa, el rosari de crisis, que ens guaiten. Un altre món és una altre manera de gestionar el cicle capitalista: en el moment de la regressió, en lloc de destruir-ho tot amb bombes, ho volem fer a mà, en lloc d’exterminar tota la humanitat sobrera, volem fer planificació familiar. Deixo per en Pizarro la defensa de la família nuclear. Cal confiar que els Conquistadores evolucionaran un dia o l’altre. Sabeu perquè m’han dit que volen la MAT (Linia de molt alta tensió)? Per fer nuclears a l’Àfrica. Refinar poc l’urani que s´hi extreu, i deixar-lo allà un cop usat. Nosaltres carregaríem els cotxes elèctrics “nets”. Ens refreguen a la cara lo sostenibles que són, Endesa, Acciona, són tots d’un sostenible que fa por, per això intenten seguir acaparant les energies alternatives quan el que cal és atomitzar-les a cada casa, per això segueixen fent diners a cabassos quan haurien de gestionar-los, distribuir-los i prou.
A la reunió altermundista a la qual vaig assistir diumenge vam parlar d’acollir una gent que fan una volta a Catalunya per parlar de decreixement, i una altra gent que fan una altra volta per presentar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) contra els transgènics. Hi havia grups i gent que no coneixia: els de Sendes, el Josep Maria de Montant, que és i vol viure de la terra i ven trumfes, i d’altres que fa molts anys que breguem en òrbita: el Troglo (Xavi) d’Arfa, la Sílvia de Vilanova, que reparteix sostenibilitat per Andorra, la parella que ven menjar sa fa anys a Montferrer. Som colla. Molta gent es mou que dona gust. Va ser el Fòrum Social de l’Alt Urgell, coincidint amb el Català que va desbordar previsions a Barcelona. Per finalitzar, vull felicitar el Toni, com em va demanar que l’anomenés, “O Toni o Sr. Morell” per el seu article d’abrandament identitari. Té una tirada a mon pare el Toni: jovial, sàvia i sensible, de lo millor d’Andorra. Amb identitats així, el país encara té corda.
diumenge, 27 de gener del 2008
grimègia
GRIMÈGIA
Alguns de vosaltres recordareu que fa cosa d’un any vaig comentar la creació d’una associació cultural d’Amics (deixebles i fills) de Miquel Porter Moix. D’ençà s’han fet coses: una exposició itinerant sobre mon pare, que ara és a Reus em sembla, acords amb la Universitat de Barcelona per la conservació del patrimoni intel·lectual, possibilitat de publicar textos inèdits de cinèfil (2ª part de l’historia del cinema soviètic!) i també s’ha pres la decisió de celebrar una festa anual, anomenada Grimègia, que vol dir conya, juerga. “Anem a fer xivarri, tabola i barrila, anem a armar la gresca fins al primer sol, fins que desperti la pàtria adormida, fins que ressoni la pau en el món”, cantava el Jutge, als anys seixanta. També m’explicava les seves teories sobre el flux de les arts entre les famílies i generacions d’artistes russos.
Intentaré promoure aquest acte perquè crec que, en la polifacètica personalitat del meu progenitor , aquest era sens dubte el seu tret fonamental: la capacitat de passar-ho bé amb qualsevol cosa, o quasi, i la facultat de transmetre aquest poder. M’ho havia dit sovint: “Això de la cançó, del cine, de la política, dels sindicats, només són eines per transmetre una actitud: jo sóc filòsof, i àcrata.”
Al pare li agradava aquesta paraula – grimègia - i l’emprava sovint, des dels temps de les festes d’estudiants i del Teatre Viu, amb Ricard Salvat em sembla entre altres, i la meva mare, tots vestits d’època i empolsats de blanc. Aquesta festa té precedents als anys cinquanta, llum i colors en la foscor. Voldria ser un acte lúdic amb molts sentits, un retrobament d’amics, de idees i esperances, en la línia aquesta del Fórum Social Català. Ahir escoltava a la 3/24 l’entrevista que feien a la jove delegada d’aquesta trobada, i la impressió que em donava era la d’una flor a punt de ser enterrada per una tifa de vaca o bovinada. L’entrevistador va obrir un tema que era de moda fa trenta anys: “Lluitar contra el sistema, des de dintre o des de fora?” Em va entristir que encara estiguéssim sobre aquesta pregunta tant obvia, que separà les vides de mon pare i meva, ans no hi ha dintre i fora, només la frontera del present. No tenim gairebé cap possibilitat, però jo estic amb ella. Com organitzarem el caos paradoxal de la diversitat? Amb amor, és clar, que és l’únic que perdura, i molta juerga i bon humor. Però també treball seriós i rigorós, diari, constant i entusiasmat. Per això volem fer la festa al setembre. Demanarem un tros del campus de la UB. Una festa absoluta, cerimònia, meeting, exposició, imaginació, salt dimensional, enginy, solidaritat, ganes de passar-ho bé fent coses interessants, universals. Segurament us ho demanarem més personalment, però si algú o alguna institució es vol adherir, un contacte pot ser, de moment jordiporter@hotmail.com.
D’això... última hora. M’inviten a una trobada d’entitats “altermundistes” avui, a les cinc, al Centre Cívic de la Seu. Continuarà.
Alguns de vosaltres recordareu que fa cosa d’un any vaig comentar la creació d’una associació cultural d’Amics (deixebles i fills) de Miquel Porter Moix. D’ençà s’han fet coses: una exposició itinerant sobre mon pare, que ara és a Reus em sembla, acords amb la Universitat de Barcelona per la conservació del patrimoni intel·lectual, possibilitat de publicar textos inèdits de cinèfil (2ª part de l’historia del cinema soviètic!) i també s’ha pres la decisió de celebrar una festa anual, anomenada Grimègia, que vol dir conya, juerga. “Anem a fer xivarri, tabola i barrila, anem a armar la gresca fins al primer sol, fins que desperti la pàtria adormida, fins que ressoni la pau en el món”, cantava el Jutge, als anys seixanta. També m’explicava les seves teories sobre el flux de les arts entre les famílies i generacions d’artistes russos.
Intentaré promoure aquest acte perquè crec que, en la polifacètica personalitat del meu progenitor , aquest era sens dubte el seu tret fonamental: la capacitat de passar-ho bé amb qualsevol cosa, o quasi, i la facultat de transmetre aquest poder. M’ho havia dit sovint: “Això de la cançó, del cine, de la política, dels sindicats, només són eines per transmetre una actitud: jo sóc filòsof, i àcrata.”
Al pare li agradava aquesta paraula – grimègia - i l’emprava sovint, des dels temps de les festes d’estudiants i del Teatre Viu, amb Ricard Salvat em sembla entre altres, i la meva mare, tots vestits d’època i empolsats de blanc. Aquesta festa té precedents als anys cinquanta, llum i colors en la foscor. Voldria ser un acte lúdic amb molts sentits, un retrobament d’amics, de idees i esperances, en la línia aquesta del Fórum Social Català. Ahir escoltava a la 3/24 l’entrevista que feien a la jove delegada d’aquesta trobada, i la impressió que em donava era la d’una flor a punt de ser enterrada per una tifa de vaca o bovinada. L’entrevistador va obrir un tema que era de moda fa trenta anys: “Lluitar contra el sistema, des de dintre o des de fora?” Em va entristir que encara estiguéssim sobre aquesta pregunta tant obvia, que separà les vides de mon pare i meva, ans no hi ha dintre i fora, només la frontera del present. No tenim gairebé cap possibilitat, però jo estic amb ella. Com organitzarem el caos paradoxal de la diversitat? Amb amor, és clar, que és l’únic que perdura, i molta juerga i bon humor. Però també treball seriós i rigorós, diari, constant i entusiasmat. Per això volem fer la festa al setembre. Demanarem un tros del campus de la UB. Una festa absoluta, cerimònia, meeting, exposició, imaginació, salt dimensional, enginy, solidaritat, ganes de passar-ho bé fent coses interessants, universals. Segurament us ho demanarem més personalment, però si algú o alguna institució es vol adherir, un contacte pot ser, de moment jordiporter@hotmail.com.
D’això... última hora. M’inviten a una trobada d’entitats “altermundistes” avui, a les cinc, al Centre Cívic de la Seu. Continuarà.
dilluns, 21 de gener del 2008
és molt bo
ÉS MOLT BO
És molt bo lo nostre: ens ho empassem tot, rodes de molí i tot, ens carden per tots els costats, ens les foten a dreta i esquerra, per sobre, per sota, al llarg i a l’ample , i natros, com a bons hispans, fem el cor fort, brandem el pit, aixequem els braços i deixem anar: olé! I seguim afirmant amb gallardia la nostre individualitat.
El meu poble em fa recordar les oques que enterren per fer-ne foie-gras, o aquelles a qui la masovera, el coll entre les cames, emboteix un embut i les va farcint de moresc amb mà de morter, a casa nostra modificat genèticament, a França no, perquè noves investigacions aconsellen prohibir-ne l'ùs.
Aquí la cosa s'enllesteix al Pati dels Taronjers, entre Valls-Companys, la Cooperativa de Guissona, algun altre, i el Conseller de torn de la Generalitat Suprema , que tenen una relació molt més fluida amb les directrius del mercat que no pas el poble. De cop, per encanteri, ens trobem que tenim els camps plens de panís transgènic, et voilà! Tothom aplaudeix al Pati dels Taronjers, el dia de Sant Jordi, patró dels homes de la terra, brindant amb cava! El poble, pobre, ja té altra feina consumint les regurgitacions de l'amo, que és el seu únic paper avui en dia, com les oques. Què en deuen voler fer dels nostres fetges? Festes principesques.
Aquesta és la diferència principal d'una banda i l'altre dels Pirineus. És trist haver de recordar que el Borbó gros era el francès, que fou decapitat pel poble, juntament amb tota una generació o dues de la classe benestant, que en aquell temps era la noblesa, perquè la immensa majoria era misèria, tret de quatre espavilats que van organitzar el batibull. Gonzàlez, Solana, Guerra, Rubalcaba, ZP serien la caricatura miniaturitzada hispana dels Danton i Robespierre amb tots els respectes, tant pels nobles, com pels socialistes, entre altres perquè ara aquí no ens morim de fam i podem dir bastant el que pensem. Allà la noblesa va recuperar molta part del pastís, aquí no l'ha perdut mai, a part d’uns anys massa curts i de situacions locals com la del Corregidor de Fuenteovejuna.
Jo no decapitaria ni el rei ni els nobles d'avui en dia, molts dels quals són cosins descendents de les estirps a qui van separar el cos del cap, supervivents de l'holocaust també, nous vinguts també, tipus Inditex, tipus califes del petroli, mantenidors d'un status quo. En tindria prou amb desposseir-los de les seves exagerades riqueses i de l'ús exclusiu que fan de xarxes d'informació organitzada, i fer-los treballar en tasques d'interès realment social. Aquesta és l’única Transició justa que m'entra al cap. Em sembla que encara la tenim pendent. Ja deurà venir, perquè convergeix amb les necessitats planetàries en general, per bé que la majoria del món és qui produeix, per un euro, el que nosaltres consumim per cent. I diuen que aquí sóm els rics, però són mitjanes entre gent que guanya bestieses, que sap de què va la pel·lícula i d'altres que van massa justos, ignorants, consumint com oques blat de moro transgènic i vaques bojes, a matrix. Visca el prió!
Aprofito l’avinentesa per congratular-me de la iniciativa de la joventut de la Seu, de la CAJEI em sembla, que sembla que pren el relleu del cine-club amb sang jove i trempera. M’agrada especialment un dels subtítols del cartell que han fet per anunciar unes projeccions prou interessants: “Per aprendre a pensar.”
És molt bo lo nostre: ens ho empassem tot, rodes de molí i tot, ens carden per tots els costats, ens les foten a dreta i esquerra, per sobre, per sota, al llarg i a l’ample , i natros, com a bons hispans, fem el cor fort, brandem el pit, aixequem els braços i deixem anar: olé! I seguim afirmant amb gallardia la nostre individualitat.
El meu poble em fa recordar les oques que enterren per fer-ne foie-gras, o aquelles a qui la masovera, el coll entre les cames, emboteix un embut i les va farcint de moresc amb mà de morter, a casa nostra modificat genèticament, a França no, perquè noves investigacions aconsellen prohibir-ne l'ùs.
Aquí la cosa s'enllesteix al Pati dels Taronjers, entre Valls-Companys, la Cooperativa de Guissona, algun altre, i el Conseller de torn de la Generalitat Suprema , que tenen una relació molt més fluida amb les directrius del mercat que no pas el poble. De cop, per encanteri, ens trobem que tenim els camps plens de panís transgènic, et voilà! Tothom aplaudeix al Pati dels Taronjers, el dia de Sant Jordi, patró dels homes de la terra, brindant amb cava! El poble, pobre, ja té altra feina consumint les regurgitacions de l'amo, que és el seu únic paper avui en dia, com les oques. Què en deuen voler fer dels nostres fetges? Festes principesques.
Aquesta és la diferència principal d'una banda i l'altre dels Pirineus. És trist haver de recordar que el Borbó gros era el francès, que fou decapitat pel poble, juntament amb tota una generació o dues de la classe benestant, que en aquell temps era la noblesa, perquè la immensa majoria era misèria, tret de quatre espavilats que van organitzar el batibull. Gonzàlez, Solana, Guerra, Rubalcaba, ZP serien la caricatura miniaturitzada hispana dels Danton i Robespierre amb tots els respectes, tant pels nobles, com pels socialistes, entre altres perquè ara aquí no ens morim de fam i podem dir bastant el que pensem. Allà la noblesa va recuperar molta part del pastís, aquí no l'ha perdut mai, a part d’uns anys massa curts i de situacions locals com la del Corregidor de Fuenteovejuna.
Jo no decapitaria ni el rei ni els nobles d'avui en dia, molts dels quals són cosins descendents de les estirps a qui van separar el cos del cap, supervivents de l'holocaust també, nous vinguts també, tipus Inditex, tipus califes del petroli, mantenidors d'un status quo. En tindria prou amb desposseir-los de les seves exagerades riqueses i de l'ús exclusiu que fan de xarxes d'informació organitzada, i fer-los treballar en tasques d'interès realment social. Aquesta és l’única Transició justa que m'entra al cap. Em sembla que encara la tenim pendent. Ja deurà venir, perquè convergeix amb les necessitats planetàries en general, per bé que la majoria del món és qui produeix, per un euro, el que nosaltres consumim per cent. I diuen que aquí sóm els rics, però són mitjanes entre gent que guanya bestieses, que sap de què va la pel·lícula i d'altres que van massa justos, ignorants, consumint com oques blat de moro transgènic i vaques bojes, a matrix. Visca el prió!
Aprofito l’avinentesa per congratular-me de la iniciativa de la joventut de la Seu, de la CAJEI em sembla, que sembla que pren el relleu del cine-club amb sang jove i trempera. M’agrada especialment un dels subtítols del cartell que han fet per anunciar unes projeccions prou interessants: “Per aprendre a pensar.”
dilluns, 14 de gener del 2008
estic molt content
ESTIC MOLT CONTENT
Voldria fer notar el creixement del que podríem anomenar la tendència neo-megalítica. Aquella va ser una gran civilització, amb l’error fonamental de cremar boscos primigenis per fer sortir les últimes feres. Ara fem igual, perquè el petroli eren boscos d’altres eres. Tampoc se’ls pot culpar a ells perquè era la pràctica consuetudinària, des que l’home va dominar el foc, per allà el paleolític superior, encara plens de pèl i amb cara de goril·la. S’havia de sobreviure. Va durar uns quants mil·lenis aquella magnífica cultura, potser matriarcal. El seu èxit es basà en la destral de bronze, i l’exportaren, estenent-se, com a mínim de Groenlàndia al Pròxim-Orient. També se l’anomena civilització Atlàntica, perquè el comerç i l’expansió es feia per via marítima. El centre megalític més impressionant és a Malta, més que Stonehedge. El nostre paisatge es conformat d’aquella època. Van inventar la mitologia, i els temples, i les ciutats, i l’astronomia i... el marge. Amb parets seques ciclòpees van fertilitzar tots els vessants de totes les muntanyes i de tots els desnivells. Milions de quilòmetres de paret seca. Moltes han estat reconstruïdes, es clar, i moltes altres construïdes a posteriori, però amb la mateixa tècnica elemental, com l’esglèsia del meu poble és romànica del segle XVIII, la més gran del Baridà, bellíssima, a punt de caure. Molts orris d’aquestes muntanyes són vestigis vivents d’aquella època daurada.
El neo-megalitisme segueix aquests costums mil·lenaris que tant bons resultats han donat. Tant sols amb una variant, fonamental: enlloc de defensar-se d’una natura brava, la defensa: enlloc de carregar-se el bosc primigeni i la seva fauna, el reconstrueix. Perquè? Perquè és essencial per a la vida, que és molt més del que coneixem.
Estic molt content. Fa un any vam endegar un Projecte de Desenvolupament Sostenible a Bar, i ara ja hi han tres persones més capaces d’ensenyar com es fa paret seca. Mouen unes pedres de tres o quatrecents quilos, i les arrengleren bé, ben falcades, ben ajustades, amb una bona contra paret de drenatge. Desbrossen camins centenaris amb eines mil·lenàries que aprenen a usar i també modernes, identificant espècies, fent biomassa amb les restes, restauren el paisatge megalític, tots ens escalfem de la llenya petita que fan, fotent-li butifarra al gas-oil. Però el que em fa més content és que no estem sols: hi ha una brigada de dones a Pallerols que fa el mateix, i brigades de la Forestal Catalana per San Juan, que són tots amics meus, neo-megalítics de primera fornada, hi ha la gent de la Fundació Pirineu Cultura que fan una feina encomiable. Aquest any fan tanques tradicionals i poden els arbres de les vores de prat, que conformen el paisatge cerdà, que cau de pur abandó, entre urbanitzacions que surten com carreroleres. Hi han les brigades del Parc del Cadí, amb especial referència a la de Gisclareny: el meu amic Oriol i un home gran del país. Hi ha la gent d’Aransa, que han reobert camins. Les de Socarrel, de Montellà, i els que em deixo, i els de fora, que són molts. Molta gent de tendència neo-megalítica que aviat poden ser caps de colla. Netegem fonts i recs, reobrim camins, endrecem rocs, estudiem, refem marges, volem viure dels interessos del “capital bosc”.
Voldria fer notar el creixement del que podríem anomenar la tendència neo-megalítica. Aquella va ser una gran civilització, amb l’error fonamental de cremar boscos primigenis per fer sortir les últimes feres. Ara fem igual, perquè el petroli eren boscos d’altres eres. Tampoc se’ls pot culpar a ells perquè era la pràctica consuetudinària, des que l’home va dominar el foc, per allà el paleolític superior, encara plens de pèl i amb cara de goril·la. S’havia de sobreviure. Va durar uns quants mil·lenis aquella magnífica cultura, potser matriarcal. El seu èxit es basà en la destral de bronze, i l’exportaren, estenent-se, com a mínim de Groenlàndia al Pròxim-Orient. També se l’anomena civilització Atlàntica, perquè el comerç i l’expansió es feia per via marítima. El centre megalític més impressionant és a Malta, més que Stonehedge. El nostre paisatge es conformat d’aquella època. Van inventar la mitologia, i els temples, i les ciutats, i l’astronomia i... el marge. Amb parets seques ciclòpees van fertilitzar tots els vessants de totes les muntanyes i de tots els desnivells. Milions de quilòmetres de paret seca. Moltes han estat reconstruïdes, es clar, i moltes altres construïdes a posteriori, però amb la mateixa tècnica elemental, com l’esglèsia del meu poble és romànica del segle XVIII, la més gran del Baridà, bellíssima, a punt de caure. Molts orris d’aquestes muntanyes són vestigis vivents d’aquella època daurada.
El neo-megalitisme segueix aquests costums mil·lenaris que tant bons resultats han donat. Tant sols amb una variant, fonamental: enlloc de defensar-se d’una natura brava, la defensa: enlloc de carregar-se el bosc primigeni i la seva fauna, el reconstrueix. Perquè? Perquè és essencial per a la vida, que és molt més del que coneixem.
Estic molt content. Fa un any vam endegar un Projecte de Desenvolupament Sostenible a Bar, i ara ja hi han tres persones més capaces d’ensenyar com es fa paret seca. Mouen unes pedres de tres o quatrecents quilos, i les arrengleren bé, ben falcades, ben ajustades, amb una bona contra paret de drenatge. Desbrossen camins centenaris amb eines mil·lenàries que aprenen a usar i també modernes, identificant espècies, fent biomassa amb les restes, restauren el paisatge megalític, tots ens escalfem de la llenya petita que fan, fotent-li butifarra al gas-oil. Però el que em fa més content és que no estem sols: hi ha una brigada de dones a Pallerols que fa el mateix, i brigades de la Forestal Catalana per San Juan, que són tots amics meus, neo-megalítics de primera fornada, hi ha la gent de la Fundació Pirineu Cultura que fan una feina encomiable. Aquest any fan tanques tradicionals i poden els arbres de les vores de prat, que conformen el paisatge cerdà, que cau de pur abandó, entre urbanitzacions que surten com carreroleres. Hi han les brigades del Parc del Cadí, amb especial referència a la de Gisclareny: el meu amic Oriol i un home gran del país. Hi ha la gent d’Aransa, que han reobert camins. Les de Socarrel, de Montellà, i els que em deixo, i els de fora, que són molts. Molta gent de tendència neo-megalítica que aviat poden ser caps de colla. Netegem fonts i recs, reobrim camins, endrecem rocs, estudiem, refem marges, volem viure dels interessos del “capital bosc”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)