de l'interès i dels assassins

DE L’INTERÈS I DELS ASSASSINS

Vaig viure el primer capítol de molt a prop. La mare dels meus fills treballava a Ardaix quan va arribar el malson. El Josep Maria de Cassanet es pensava que finalment podia deixar l’hàbit de conco. Va trobar una dona a Lleida, però tot just es va haver casat va començar el turment. La meva ex m’ho explicava atònita, i jo no m’ho podia creure. La gent del país veiem com el càmping es convertia en una delegació de l’infern. Amb les arts més cruels, aquella harpia s’anava fent la mestressa del lloc, maltractant fins a límits inaudits la família que l’havia acollida. Cassanet d’Abaix, on vivien, va ser assaltada per sicaris varies vegades, s’ho van endur tot. Sabien on anaven. La pobre mare i la germana, la Carmen, vivien en un estat de pànic constant, en un ambient de terror. La Gorgona va saber aprofitar la debilitat de la família, ja sotragada a fons per la Guerra Civil i la vida de pena, com es deia. Llavors, un dia, quan aquest engendre va haver procreat, van arribar uns senyors i es van liar a trets. Van matar el Josep-Maria i van ferir la Carmen al cap, deixant-la per morta. La justícia no va trobar proves concloents, el poble vam callar com putes. Ara la propietària del càmping és la filla del Josep-Maria, i l’engendre n’és usufructuaria.
Ara jutgen l’engendre per un altre crim, també amanit amb tot el fel de l’avarícia més desbocada. El monstre es defensa amb aquella naturalitat, potser també quedarà lliure, per manca de proves. És normal, en un món en que nou de cada deu rics no paguen impostos de patrimoni. És el que em desgavello a dir i escriure: no hi ha justícia, la reforma tributària està pendent, seguim en un estat feudal maquillat, seguim sent moderns a l’estil del segle XVIII. Una societat fonamentalment injusta crea monstres d’injustícia. Els rics es mengen els pobres, literalment, per això passa el que passa. M’hi puc posar entre els rics, sóc més ric que la majoria del planeta, visc d’abusar dels pobres i de la terra, agafant l’automòbil cada dia o quasi. Tot un tinglado de justificacions teològiques seculars aguanta la nostra moral. Podem anar fent el mal pensant en lo bons que som. S’ha de replantejar la situació. Per això la ONU diu que busca inversors verds per frenar l’economia marró, però no anem bé, perquè mentre existeixi el concepte d’interès, d’usura financera, seguirem creixent, i del que es tracta, amics, és de decreixer. Ho deien des de l’època daurada: la usura és l’esca del pecat, la fisura espai-temporal per on s’introdueixen els dimonis. A l’edat fosca encara ho recordaven, però llavors van venir els moderns, les justificacions del dret canònic que justificaren la colonització del planeta, l’extermini de la diversitat. La Seu podria ser la ciutat platònica per excel·lència. Té la gent, té l’àrea d’influència, que alguns diuen que és el Graal, un Graal geogràfic. Només caldria refundar el sector bancari. A la família del Josep-Maria, tota la meva solidaritat, a la d’Anna Permanyer també, encara que no els conegui. Espero que Carme Badia romangui la resta de la seva vida reclosa i fent tasques socials.