el projecte de desenvolupament sostenible del baridà

EL PROJECTE DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE DEL BARIDÀ

El director de la revista Viure als Pirineus em demana un reportatge sobre el que estem fent a Bar, però, pensant-hi, ja estic veien que no em podré centrar exclusivament en el tema. No podré perquè, com totes les coses, aquesta té múltiples connexions i molts punts de vista. Intentaré una aproximació.
Fa un any i escaig, els habitants d’unes quantes cases de Bar vam decidir fundar una Associació de veïns i Amics de la Vila de Bar, amb l’objectiu de millorar l’entorn natural i cultural del poble i la seva àrea d’influència, el Baridà. Aquesta aglutinació de voluntats ha reunit gent nova amb vells ideals i gent que fa vora trenta anys que hi breguem amb ideals i il·lusions renovades. Ja aquí haig de començar a queixar-me, per fer honor a la meva fama de quejica. Resulta que fa uns mesos el Consell Comarcal crea la figura de Dinamitzador del Baridà. Home, després d’una vida dedicada al poble, el mínim que podien fer es posar-se en contacte amb nosaltres, que fa molts lustres que dinamitzem. Però no, ells van a la seva, son superiors, diferents. Avisen els alcaldes i fan una “runió”, de la que el poble no en sap ni ase ni bèstia. “Custió” de que la informació es quedi a la mateixa i autòfaga administració, “custió” de mantenir capelletes.
Dit això, no em puc queixar del meu Ajuntament. La Junta va aprovar i signar el Projecte de Desenvolupament Sostenible del Baridà que els hi havíem presentat, per quatre vots de cinc. Em pregunto qui és el cinquè/na. Amb aquest conveni, l’Ajuntament va demanar una subvenció al Departament de Treball, en el marc dels prolífics Plans d’Ocupació. Vam demanar cinc llocs de treball per nou mesos, i se’ns va concedir tres llocs per sis mesos. No està mal. Vam començar al setembre, quan pleguen les brigades que treballen a muntanya. Sort que l’hivern ha estat benigne i el nostre país és de muntanya mitja i arrecerada. Hem treballat molt i bé. Alguns diuen que no hem estat prou productius. Crec que no entenen que la sostenibilitat exigeix una reducció de la productivitat pura i dura, com s’entén en l’economia marró. Tampoc entenen que aquests plans tenen una important faceta de formació, de integració, de comunicació intergeneracional, intersocial, de catalogació de toponímies, paisatges, tècniques, costums que s’extingeixen cada dia. He ensenyat joves nascuts aquí i gent d’origen urbà a fer anar les eines de tota la vida sense desllomar-se per no fer res. Hem refet quilòmetres de l’ancestral camí ral, perdut com el castell de la princesa encantada. Hem refet algun centenar de metres de marges, megalítics, romans i romànics, moderns, amb les mateixes tècniques de paret seca. Hem remenat i col·locat amb perpals i palanques rocs de tres i quatre-cents quilos. He procurat transmetre, en el límit de les meves possibilitats, la il·lusió, l’entusiasme i la vida de pena, la disciplina, la constància, el fred, la calor, el cansament, la suor, el gust de terra, el parlar amb els rocs, el conèixer els rastres, les plantes i els animals, i també a tenir cura del cos. Ens ho hem passat molt bé. Hem viscut com volíem, en un paradís. També hem rapat. Voldríem poder seguir, però l’Ajuntament va curt de fons, ell ha pagat eines, sous i manteniments, les subvencions es retarden, el dinamitzador del Consell potser té altres plans, els ajuts per entitats privades no s’obren fins al setembre...
A mi m’és gairebé igual. No he cobrat en metàl·lic sinó en satisfacció per aquesta feina. El meu fill, que és un dels membres, diu seguirà fent el mateix. Jo ja cobro de funcionari, i també seguiré, fora d’hores, com sigui. No puc sinó donar-los les gràcies a ell, a l’Erika Weigand i a l’Àngela Carmona, baridanes amb títol de socarrel adquirit.
També vull esmentar dos altres membres de l’associació: el Carles Olivé, que treballa a l’ombra i el Francesc Buscallà, que deu fer vint-i-cinc anys que fa formatges, gairebé sol. Els “quatre hippis” que feien formatges fa un quart de segle ara són el nucli de la Fira de Sant Armengol, com diu el Joan de Pedra, el del Tupí, el de la Fundació Pirineu Cultura, que ens ha ajudat molt, ell i la seva dona, la Cati Solé i... Se’n diu sostenibilitat. I el desenvolupament? Biomassa, energia, art, manufactures, productes del bosc, essències, turisme familiar, escolar, especialitzat, un bar a Bar...