aplaudiments i felicitacions

APLAUDIMENTS I FELICITACIONS


Si senyors. Estic orgullós, per una vegada, dels dirigents d’esquerra ibèrics. Aplaudeixo unes dimissions que segur que han fet tant o més feina que la que hagin pogut fer en el seu mandats. Són actes de normalitat democràtica que honoren els seus actors, com ja va fer en Portabella a Barcelona. Gent treballadora, valuosa, lleial, però que no ha pogut unir prou gent. De vegades la no acció és millor que una acció descafeinada i contraproduent. En certa manera, jo m’he imposat molts anys de silenci. Potser ara convindria que seguís callant, però és que no em vull morir sense dir el que penso. Cogito que l’esquerra necessita retrobar-se amb la seva essència, que no és ni Marx ni Lenin, ni Stalin sinó més aviat Jesus el Crist, però és que el poder tot ho tergiversa. En el seu temps va ser revolució, una religió de l’amor, quin disbarat! Mira, de moment, el que m’ha agradat més de la legislatura montillesca és un cartell institucional molt florit que resava: “L’amor és lliure”.
Ja fa temps que penso que no hi ha gran cosa a fer, racionalment, per esquivar el que ens cau a sobre amb una lentitud exasperant. Per no desesperar em prenc la vida com un joc, un somni, una pel·lícula interactiva. La batalla és perduda de bon principi, però no la guerra. Jo voldria que l’esporgada fos controlada, que els mils de milions d’humans que sobren tinguessin vida, el més digne possible, mentre una urgent planificació familiar i una nova economia produïssin una lenta però dràstica reducció de la població.
Volar coloms, si, volar coloms, com em deien fa trenta anys que els feia volar i ara tothom cacareja sostenibilitats, decreixements i canvis climàtics. Com que el temps em va donant inexorable la raó, em sento cofoi i esgarrifat d’haver-la tingut. Enviaré una foto que he pres d’una de les manifestacions de l’anticrist apareguda damunt de casa, per si l’editor la vol publicar com a il·lustració... “Estranys signes apareixeran en el cel.”
Tornant a esferes més properes, crec que un líder d’esquerres no s’hauria de limitar a l’esfera política i parlamentària. La seva feina hauria de ser molt més cívica. Hauria, com els bons executius, de dur moltes batalles, en molts àmbits, hauria d’activar amb el seu esforç diari la xarxa social inconnexa. S’hauria de multiplicar, atomitzar, diversificar, clonar, expandir, ubicuar, fondre’s amb el poble. També ha de saber prendre consciència i explicar amb coratge i anticipació el canvi brutal que, de grat o de força, haurem de fer. Al Jordi Ausàs, que vull felicitar per el seu coratge, se li gira feina. Com deia Joan Ganyet en un article: “Quan una idea és bona, és imparable”. Tampoc m’agrada el senyor Herrera fent un discurs verd davant de vells amb mocador vermell al coll.