AMOR SOBRE TOTES LES COSES
Cada dia m’adono més dels abismes que ens separen, les persones, les idees, les mentalitats. Deu ser allò de la consciència del buit. La matèria també és així: pulsacions estranyes, que no són ni materials sinó magnètiques, vibren i graviten al voltant de nuclis no menys immaterials, a distàncies siderals. Si en lloc d’orbitar corren per cables a 300 000 km/s en diuen electricitat o llum. O sigui que som llum organitzada, molt tènue, entre espais de foscor infinits. Que bonic. El que no trobi miraculós que siguem vius, i fem coses, i ens estimem és que no capta la grandiositat de l’existència. Som com un enguirlandat arbre de nadal, ple de llumetes i reflexes i regalets penjant, un ecosistema on pul·lulen milers de sers vius i molècules complicadíssimes previves que ens ajuden o ens foten, som un camp de batalla, som la llum de la terra, com diu en Raimon.
Seria fàcil, amb la consciència de tot això, deixar-se portar per l’esdevenidor, que supera vastament el nostre enteniment. I és el que faig, deixar-me portar. Interactuo en el meu entorn com bonament puc, amb la millor intenció, però ja deia el meu avi matern que l’infern és empedrat de bones intencions.
No dubto de la bona fe de la gent, però en puc comprovar els resultats, que no són gaire galdosos que diguem: estem en preextinció, mira. Un altre motiu per la no acció taoista. Cal però divulgar l’alarma: Eh! Senyors! Que això s’acaba! I cal apuntar solucions, per minses que siguin les nostres possibilitats. Per això un servidor estima, i fa coses. Estima la gent, però molta es gira, perquè ho veuen d’una altre manera, estima la terra, i per això fa un programa de sostenibilitat per el seu poble. I com que preveu que tornarem a anar a peu, reobre camins. Lo de passejar turistes és subsidiari i fràgilment conjuntural. I com que l’erosió i l’abandó s’enduen la terra fèrtil, refà marges, amb una colla que intenta recuperar l’esperit del treball col·lectiu de no fa tants anys, uns anys llargs, mil·lenaris, no tant monetaristes. Puc donar fe que ens hi esforcem, que treballem a fons el concepte de sostenibilitat, una de real, no la que ens obliga a produir i consumir com trenta africans per càpita. Els inconvenients, els errors, cauen, com una pedregada, com en qualsevol procés creatiu, qualsevol acte d’amor. El primer és el capità hivern. Sempre guanya aquest mal parit. Batalles i batalles, però ell avança inexorablement, vencedor, i tu, si vols sobreviure, t’has de retirar als quarters, a esperar el bon temps.
divendres, 28 de desembre del 2007
dilluns, 17 de desembre del 2007
va
VA
Va, escriuré quelcom, més per ganes que per esperança de veure’m publicat, perquè últimament tinc mono o mancança de lletra impresa amb el meu nom. No sé ben bé que passa. Que si llargs silencis, que si eleccions, que si baixes de maternitat, felicitats Roser, i totes les mares, de passada. El teu fill està d’enhorabona. Té una petita possibilitat més de viure amb la resolució final de la reunió de Bali. Jo sóc d’aquells escèptics titllats de catastrofistes i apocalíptics. Crec que tenim molts punts per assistir al final dels animals superiors d’aquesta era, de fet ja ho vivim fa temps, des que vem descobrir el foc, tot ha anat de mal en pitjor per el que no és humanitat. Ara ens passarán la dolorosa. D’aquí a cent anys, el més probable és que la Terra s’hagi venusificat, és a dir, que tingui una atmósfera de metà predominant a 3 o 4 cents graus, i un mar d’àcid sulfùric. Segurament quedarà prou oxigen per insectes, nemàtodes i bacteris digestors de sofre que ens aniràn conformant un nou escenari per d’aquí uns quants milions d’anys.
Pessimista, derrotista, nihilista i un llarg rosari d’istes, però no, jo sóc de natural optimista i vital. Una cosa és la realitat que ens envolta, el que no la vulgui veure que no miri, i l’altre és el tarannà de la persona. Jo no puc més que celebrar l’existència, i disfrutar com una vaca, i treballar com un boig pel que crec, i fer el manta tant com pugui, quan em roti, perquè el que la terra necessita més és que la humanitat s’adormi, com en el castell de la princesa encantada, i si no, com a mínim, que faci una llarga migdiada.
Jo visc en l’embrió del nou bosc primigeni que ha nascut a Catalunya els darrers cinquanta anys. Visc amb la natura, amb una intensitat tant colpidora que tinc el cos ple de cops, quasi com si fos masoquista, però no, no es fan truites sense trencar els ous. Qualsevol pagès o muntà té mal d’esquena a cinquanta, i els ossos malgirbats, de tones i tones i tones de matèria transformada, celebrant el miracle de la vida, la transmutació, amén.
Bali, Bali, imatges tremendes de tensió extrema, d’esgotament total del secretari, que no pot ni parlar, dominat per l’emoció, rodejat per indonesis amb cara de tótem, la intervenció del de Papua, en nom de la humanitat, i l’executiva dels states que , finalmente aboca: “acceptem de treballar junts”. Deu mil persones reunides, i el seus sèquits, com si transportéssim a tota la gent de Seu i Andorra i els repartíssim per tota la bola, i els nostres caps europeus, amb els seus sèquits, avui són a Lisboa, i demà a Bruseles, i després tornen a casa a rebre algún xinès o bantú que ha vingut amb una delegació de centenars d’empresaris i… No és aixó, en absolut. El que el món exigeix ara és la videoconferència i la paralització del transport, aeri, rodat i marítim, en un vuitanta per cent, com a mínim. Calefaccions a quatorze graus, i tapa’t. Els temps venen soviétics, l’aigua amb compta gotes. S’ha de determinar i publicar quanta gent cap a la terra, i en quines condicions. Ens hem d’organitzar sobre unes bases teòriques, utòpiques, a les cuals tendir, a la llarga, si tot anés bé. A Andorrra hi sobra gent, a Bar n´hi manca. Jo, quan veig les mirades dels que arriben amb cayuc, i el gel que es fon, m’espanto, i preparo casa meva per molta gent. En vindrà milions. Els deixarem morir? Com diuen els científics: tenim prou base teórica per anar bé. En un moment crucial, la humanitat té més possibilitats que mai de viure armònicament.
Va, escriuré quelcom, més per ganes que per esperança de veure’m publicat, perquè últimament tinc mono o mancança de lletra impresa amb el meu nom. No sé ben bé que passa. Que si llargs silencis, que si eleccions, que si baixes de maternitat, felicitats Roser, i totes les mares, de passada. El teu fill està d’enhorabona. Té una petita possibilitat més de viure amb la resolució final de la reunió de Bali. Jo sóc d’aquells escèptics titllats de catastrofistes i apocalíptics. Crec que tenim molts punts per assistir al final dels animals superiors d’aquesta era, de fet ja ho vivim fa temps, des que vem descobrir el foc, tot ha anat de mal en pitjor per el que no és humanitat. Ara ens passarán la dolorosa. D’aquí a cent anys, el més probable és que la Terra s’hagi venusificat, és a dir, que tingui una atmósfera de metà predominant a 3 o 4 cents graus, i un mar d’àcid sulfùric. Segurament quedarà prou oxigen per insectes, nemàtodes i bacteris digestors de sofre que ens aniràn conformant un nou escenari per d’aquí uns quants milions d’anys.
Pessimista, derrotista, nihilista i un llarg rosari d’istes, però no, jo sóc de natural optimista i vital. Una cosa és la realitat que ens envolta, el que no la vulgui veure que no miri, i l’altre és el tarannà de la persona. Jo no puc més que celebrar l’existència, i disfrutar com una vaca, i treballar com un boig pel que crec, i fer el manta tant com pugui, quan em roti, perquè el que la terra necessita més és que la humanitat s’adormi, com en el castell de la princesa encantada, i si no, com a mínim, que faci una llarga migdiada.
Jo visc en l’embrió del nou bosc primigeni que ha nascut a Catalunya els darrers cinquanta anys. Visc amb la natura, amb una intensitat tant colpidora que tinc el cos ple de cops, quasi com si fos masoquista, però no, no es fan truites sense trencar els ous. Qualsevol pagès o muntà té mal d’esquena a cinquanta, i els ossos malgirbats, de tones i tones i tones de matèria transformada, celebrant el miracle de la vida, la transmutació, amén.
Bali, Bali, imatges tremendes de tensió extrema, d’esgotament total del secretari, que no pot ni parlar, dominat per l’emoció, rodejat per indonesis amb cara de tótem, la intervenció del de Papua, en nom de la humanitat, i l’executiva dels states que , finalmente aboca: “acceptem de treballar junts”. Deu mil persones reunides, i el seus sèquits, com si transportéssim a tota la gent de Seu i Andorra i els repartíssim per tota la bola, i els nostres caps europeus, amb els seus sèquits, avui són a Lisboa, i demà a Bruseles, i després tornen a casa a rebre algún xinès o bantú que ha vingut amb una delegació de centenars d’empresaris i… No és aixó, en absolut. El que el món exigeix ara és la videoconferència i la paralització del transport, aeri, rodat i marítim, en un vuitanta per cent, com a mínim. Calefaccions a quatorze graus, i tapa’t. Els temps venen soviétics, l’aigua amb compta gotes. S’ha de determinar i publicar quanta gent cap a la terra, i en quines condicions. Ens hem d’organitzar sobre unes bases teòriques, utòpiques, a les cuals tendir, a la llarga, si tot anés bé. A Andorrra hi sobra gent, a Bar n´hi manca. Jo, quan veig les mirades dels que arriben amb cayuc, i el gel que es fon, m’espanto, i preparo casa meva per molta gent. En vindrà milions. Els deixarem morir? Com diuen els científics: tenim prou base teórica per anar bé. En un moment crucial, la humanitat té més possibilitats que mai de viure armònicament.
ones
ONES
Llegia el col·lega Tordera en aquestes pàgines, on ens feia saber que el senyor Alierta es sorprenia de què no es consideri Espanya un país altament competitiu en l’avenç de les telecomunicacions. El susdit tecnòcrata utilitza les estadístiques per fonamentar la seva estranyesa: que si hi han tantes llars connectades amb ADSL, que si tants mòbils, que si som tant moderns i seguim expandint-nos a Sud Amèrica. Ans jo, i com jo la tira, paguem una connexió de 3G (tercera generació) per un servei de primera generació (GPRS). Quan, al matí descarrego el periòdic tinc temps d’encendre el foc a la llar abans no s’acaba de baixar. No puc baixar video ni música. És clar! Em direu, qui et fa anar a viure al cul del món. Si mira tu, responc, el curiós és que tinc una magnífica cobertura de 3G, però em ve de França, de la mateixa companyia, però de França. Cagada Marieta, hem topat amb les nacions i les multinacionals, les altes cúries i llurs innombrables i misteriosos “tejemenejes”. Una tecnologia racional no hauria d’entendre de nacions que, com deia Artur Mas a la ràdio, són qüestions sentimentals. Que li diguin al senyor Eliseu Climent i als catalanoparlants d’Alacant, que han perdut les cadenes catalanes, per virtut, encanteri i nocturnitat de Camps, Zaplana i la justícia pàtria.
Espanya no és competitiva perquè està dominada per una oligarquia rància, com a Europa malgrat les revolucions, però pitjor. Una nombrosa i mal aprofitada classe mitjana es deixa portar pels sons de les flautes, enmandrida i acomodada en una desil·lusió suïcida. Aviat veurem com és capaç de reaccionar la massa d’avui davant de situacions extremes. Com és capaç de dirigir-la la suposada classe dirigent. Ben portada, la crisis pot generar aquest sentiment col·lectiu post nacional, global, tant necessari per la supervivència de l’espècie, tant imprescindible per donar il·lusió i entusiasme a l’existència.
Aquesta trista situació nostra que, com deia ZP, ens ha fet perdre molts trens. Com deia Aquell: “els primers seran els darrers, i viceversa”. Gràcies als latifundis dels Haro i dels Grandes i dels Alba i ... ara tenim més àrees naturals que a tota Europa. Gràcies a l’abandó de les terres, Catalunya i Andorra han recuperat un incipient bosc primigeni, que no es veia des del Paleolític, millorat amb els marges a totes les muntanyes. Tenim enormes riqueses, i hem de saber aprofitar-les, al marge o més enllà del purament econòmic. I Espanya, per sort, no serà mai com la planes europees, americanes o castellanes, perquè és un país de muntanyes.
Llegia el col·lega Tordera en aquestes pàgines, on ens feia saber que el senyor Alierta es sorprenia de què no es consideri Espanya un país altament competitiu en l’avenç de les telecomunicacions. El susdit tecnòcrata utilitza les estadístiques per fonamentar la seva estranyesa: que si hi han tantes llars connectades amb ADSL, que si tants mòbils, que si som tant moderns i seguim expandint-nos a Sud Amèrica. Ans jo, i com jo la tira, paguem una connexió de 3G (tercera generació) per un servei de primera generació (GPRS). Quan, al matí descarrego el periòdic tinc temps d’encendre el foc a la llar abans no s’acaba de baixar. No puc baixar video ni música. És clar! Em direu, qui et fa anar a viure al cul del món. Si mira tu, responc, el curiós és que tinc una magnífica cobertura de 3G, però em ve de França, de la mateixa companyia, però de França. Cagada Marieta, hem topat amb les nacions i les multinacionals, les altes cúries i llurs innombrables i misteriosos “tejemenejes”. Una tecnologia racional no hauria d’entendre de nacions que, com deia Artur Mas a la ràdio, són qüestions sentimentals. Que li diguin al senyor Eliseu Climent i als catalanoparlants d’Alacant, que han perdut les cadenes catalanes, per virtut, encanteri i nocturnitat de Camps, Zaplana i la justícia pàtria.
Espanya no és competitiva perquè està dominada per una oligarquia rància, com a Europa malgrat les revolucions, però pitjor. Una nombrosa i mal aprofitada classe mitjana es deixa portar pels sons de les flautes, enmandrida i acomodada en una desil·lusió suïcida. Aviat veurem com és capaç de reaccionar la massa d’avui davant de situacions extremes. Com és capaç de dirigir-la la suposada classe dirigent. Ben portada, la crisis pot generar aquest sentiment col·lectiu post nacional, global, tant necessari per la supervivència de l’espècie, tant imprescindible per donar il·lusió i entusiasme a l’existència.
Aquesta trista situació nostra que, com deia ZP, ens ha fet perdre molts trens. Com deia Aquell: “els primers seran els darrers, i viceversa”. Gràcies als latifundis dels Haro i dels Grandes i dels Alba i ... ara tenim més àrees naturals que a tota Europa. Gràcies a l’abandó de les terres, Catalunya i Andorra han recuperat un incipient bosc primigeni, que no es veia des del Paleolític, millorat amb els marges a totes les muntanyes. Tenim enormes riqueses, i hem de saber aprofitar-les, al marge o més enllà del purament econòmic. I Espanya, per sort, no serà mai com la planes europees, americanes o castellanes, perquè és un país de muntanyes.
dissabte, 8 de desembre del 2007
questions d'estil
QUESTIONS D’ESTIL
Últimament em censuren bastant. Reconec que, de vegades poder sóc massa groller, o que explico vivències i notícies des d’una banda massa personal, per això acoto el cap i accepto el fet i a una altre cosa, papallona. Si en tres dies no em publiquen, ho llenço al blog. De vegades em fa vergonya rellegir-me, però és el meu estil. Hom és una mica esclau del seu estil. L’estil és independent, va per la seva, fa el seu camí. Ha de créixer, evolucionar, madurar, només és pot fer treballant, escrivint, pensant coses i dient-les. N’hi ha d’altres que tenen un altre estil. El que vull explicar avui és l’estil “braguetada”. N’hi ha que el practiquen amb molta classe i tenen el paradigma en el nostre anterior cap d’estat. Quin geni! Quina figura! Confesso que no puc garantir al cent per cent la veracitat de les informacions, però confio en la meva font. Resulta que en aquest país pre-revolucionari d’aquí sota es va decidir construir l’AVE Madrid-Lleida. Resulta que, al contractar l’execució de l’obra, un comissionista va cobrar 48 milions d’euros. Es diu Alejandro Agag i celebraren esponsalici i casori amb la pubilla Aznar, en una boda reial que vam pagar natros, servents. Berlusconi, un dels invitats, era amo d’una bona part de la societat contractant. Però això és una minúcia al costat del negoci del AVE a Guadalajara. L’estació és a deu minuts de la ciutat, en un poblet que es diu Yebes on s’arriba per una carretereta d’un carril. Resulta que el senyor Fernando Ramírez de Haro espòs de la molt honorable Esperança Aguirre, i família tenen mil sis-centes i tantes hectàrees, per allà, comprades a baix preu a sa mare. La més beneficiada ha estat la seva tieta, la senyora Teresa Miquela Valdés, en propietat de la qual es feren les andanes. Ha decidit fer la urbanització “Valdeluz” (Avelandia), 9000 vivendes, en terrenys requalificats el 2001. Aquesta “requalificació” ha estat consumada per el senyor arquitecte municipal, Jaume de Grandes, germà de Lluís de Grandes, diputat del PP, i d’Alexandre de Grandes, cap de prensa de la senyora Aguirre a Madrid. Segueixen sent grans els Grandes, segueixen sent els mateixos que fa tres cents anys.
Últimament em censuren bastant. Reconec que, de vegades poder sóc massa groller, o que explico vivències i notícies des d’una banda massa personal, per això acoto el cap i accepto el fet i a una altre cosa, papallona. Si en tres dies no em publiquen, ho llenço al blog. De vegades em fa vergonya rellegir-me, però és el meu estil. Hom és una mica esclau del seu estil. L’estil és independent, va per la seva, fa el seu camí. Ha de créixer, evolucionar, madurar, només és pot fer treballant, escrivint, pensant coses i dient-les. N’hi ha d’altres que tenen un altre estil. El que vull explicar avui és l’estil “braguetada”. N’hi ha que el practiquen amb molta classe i tenen el paradigma en el nostre anterior cap d’estat. Quin geni! Quina figura! Confesso que no puc garantir al cent per cent la veracitat de les informacions, però confio en la meva font. Resulta que en aquest país pre-revolucionari d’aquí sota es va decidir construir l’AVE Madrid-Lleida. Resulta que, al contractar l’execució de l’obra, un comissionista va cobrar 48 milions d’euros. Es diu Alejandro Agag i celebraren esponsalici i casori amb la pubilla Aznar, en una boda reial que vam pagar natros, servents. Berlusconi, un dels invitats, era amo d’una bona part de la societat contractant. Però això és una minúcia al costat del negoci del AVE a Guadalajara. L’estació és a deu minuts de la ciutat, en un poblet que es diu Yebes on s’arriba per una carretereta d’un carril. Resulta que el senyor Fernando Ramírez de Haro espòs de la molt honorable Esperança Aguirre, i família tenen mil sis-centes i tantes hectàrees, per allà, comprades a baix preu a sa mare. La més beneficiada ha estat la seva tieta, la senyora Teresa Miquela Valdés, en propietat de la qual es feren les andanes. Ha decidit fer la urbanització “Valdeluz” (Avelandia), 9000 vivendes, en terrenys requalificats el 2001. Aquesta “requalificació” ha estat consumada per el senyor arquitecte municipal, Jaume de Grandes, germà de Lluís de Grandes, diputat del PP, i d’Alexandre de Grandes, cap de prensa de la senyora Aguirre a Madrid. Segueixen sent grans els Grandes, segueixen sent els mateixos que fa tres cents anys.
dimarts, 4 de desembre del 2007
vuitanta
VUITANTA
Llegia els que considero la meva generació anterior, en Rossell i en Morell en el periòdic del dia, tot pensant de què podria parlar avui, o, més aviat, quina seria l’excusa per engegar el doll. De raons me’n donen moltes, tantes que no sé per on començar. En Rossell parla de la buidor del consumidor i dels Media. El buit és un pas iniciàtic imprescindible en el camí de la llibertat. Els existencialistes el van descriure prou bé, en la seva llibertat avançada, en els anys quaranta. Ara el buit va entrant en la closca de les primeres generacions democràtiques, que han viscut una relativa llibertat. És el que Morell anomena dolor, el dolor de la consciència i després el de la creació, que planta cara al no res. Aquesta massa d’avui en dia, després d’una bona patacada, d’un bon sofriment, físic o mental, estarà molt preparada per ensenyar els seus fills, i per gaudir de la vida, que pot ser un goig total i absolut. Potser penseu que Crist es va crucificar perquè sí? Perquè la creació, amic Morell, també et fa xalar com una vaca, i tu ho saps prou bé, i la contemplació i recreació contínua del miracle de l’existència provoca intenssíssims plaers, mundans, carnals i/o escolàstics. Sofocràcia, ja! El treball. Ah! El treball. Naturalment que dignifica i gratifica, però avui, com a factor de producció purament econòmic, l’excés n’ha pervertit el sentit. La soledat. Ah! La solitud. Sento una soledat immensa, quan escolto el Col·legi d’Enginyers protestar per la mesura de limitar la velocitat a vuitanta a l’àrea “macropolitana”. Però si aquesta institució tingués dos dits de consciència hauria d’estar fent mans i mànigues per imposar mesures molt més draconianes, absolutament imprescindibles perquè un futur sigui possible! On és la consciència on és? Potser en els canons de neu que escampen les últimes aigües. Perquè em sento tant sol? Han estat educats per el màxim rendiment al mínim cost, immediat, no se’ls ha educat el sentit gregari, no tenen cap sensibilitat, ni amor a la vida, ni visió global. Em cago en totes aquestes corporacions amb el 95% per cent de mascles blancs, perpetuant la vanitat del gorila. El món ha canviat, colla de descerebrats, estem al límit dels límits, canalles que, en el fons, em feu molta llàstima: podent viure bé, de conya, ho esteu fent tant malament com podeu. No teniu perdó de Déu. Haurà de ser el Diable qui llevi el pecat del món. Jo? xalo, gràcies.
Llegia els que considero la meva generació anterior, en Rossell i en Morell en el periòdic del dia, tot pensant de què podria parlar avui, o, més aviat, quina seria l’excusa per engegar el doll. De raons me’n donen moltes, tantes que no sé per on començar. En Rossell parla de la buidor del consumidor i dels Media. El buit és un pas iniciàtic imprescindible en el camí de la llibertat. Els existencialistes el van descriure prou bé, en la seva llibertat avançada, en els anys quaranta. Ara el buit va entrant en la closca de les primeres generacions democràtiques, que han viscut una relativa llibertat. És el que Morell anomena dolor, el dolor de la consciència i després el de la creació, que planta cara al no res. Aquesta massa d’avui en dia, després d’una bona patacada, d’un bon sofriment, físic o mental, estarà molt preparada per ensenyar els seus fills, i per gaudir de la vida, que pot ser un goig total i absolut. Potser penseu que Crist es va crucificar perquè sí? Perquè la creació, amic Morell, també et fa xalar com una vaca, i tu ho saps prou bé, i la contemplació i recreació contínua del miracle de l’existència provoca intenssíssims plaers, mundans, carnals i/o escolàstics. Sofocràcia, ja! El treball. Ah! El treball. Naturalment que dignifica i gratifica, però avui, com a factor de producció purament econòmic, l’excés n’ha pervertit el sentit. La soledat. Ah! La solitud. Sento una soledat immensa, quan escolto el Col·legi d’Enginyers protestar per la mesura de limitar la velocitat a vuitanta a l’àrea “macropolitana”. Però si aquesta institució tingués dos dits de consciència hauria d’estar fent mans i mànigues per imposar mesures molt més draconianes, absolutament imprescindibles perquè un futur sigui possible! On és la consciència on és? Potser en els canons de neu que escampen les últimes aigües. Perquè em sento tant sol? Han estat educats per el màxim rendiment al mínim cost, immediat, no se’ls ha educat el sentit gregari, no tenen cap sensibilitat, ni amor a la vida, ni visió global. Em cago en totes aquestes corporacions amb el 95% per cent de mascles blancs, perpetuant la vanitat del gorila. El món ha canviat, colla de descerebrats, estem al límit dels límits, canalles que, en el fons, em feu molta llàstima: podent viure bé, de conya, ho esteu fent tant malament com podeu. No teniu perdó de Déu. Haurà de ser el Diable qui llevi el pecat del món. Jo? xalo, gràcies.
dijous, 8 de novembre del 2007
anyorança
ANYORANÇA
Ja m’enyoro. Fa una setmana que no escric res pel diari i ho trobo a faltar. Només que em paguessin una mica, res, un òbol, suposo que em motivaria més. Em sentiria mínimament reconegut per la meva feina. Ja n’estic de motivat, per això vaig donant la tabarra tot sovint. Total, un articlet no em treu més d’un hora. Però aquest és l’article 218, més o menys, per aquest diari. Ja fa més de tres anys que desgrano paridetes. Primer me’l pagaven l’òbol. Després em van fer d’un consell assessor virtuós i virtual, i tururut violes. Això sí, presents i honors. El que em pagaven era molt poc, massa poc deia l’amic Rosell, però aquest poc em fa viure. Estem a dia 7 i no tinc un ral. Visc dels meus fills, de la seva caritat. Els elogis que rebo em paguen sobradament. Gràcies Dalmau, gràcies Espe, gràcies al llauner de Martinet, el del clan Mingorance que no me’n recordo del nom. Gràcies a molts. A en Rossell, que m’obra la porta d’un media local, i a la Roser, la Redactora, i a tots els del diari. Si, m’agrada, però no tinc un ral.
També netejo el camí ral (o reial) de Bar, i també ho faig per la cara. Estava abandonat. Hi han crescut uns aurons preciosos que és un gust d’afaiçonar-los. I cirers, i freixes, i cantalaxes i saüc blanc... És un senyor camí, de tres metres, sustentat per uns marges impressionants que també adobem, amb el meu fill, i l’Erika, i l’Angela de Bar. Ells si que cobren. No em queixo. Estic molt satisfet. Ara no tinc un ral (o reial), però ja vindran, i m’he fet un patrimoni (compartit) que déu n’hi do. No em queixo, però mira, penso que per la part sostenible ja compleixo. Em sento format, i ara vull formar, i per això s’han de moure diners.
Faig el Curs d’Aptitud Pedagògica, i si tot va be, l’any que ve seré profe. Per això també estic molt ocupat, que el CAP virtual ja no és el tràmit d’abans. Serà molt divertit fer de profe. Hem mirava una prova d’Educació per la Ciutadanía d’un parent de 12 anys, per exemple. Parlaven de Valors: que si la família (escoltin, com és la família d’avui? I com creuen que serà en el futur? No pas la cèl·lula típica que ens venen), que si l’esforç (perdonin, però l’esforç que ha de ser, de producció o de contenció?) Moltes preguntes que queden per resoldre, que jo sa sé més o menys com aniran, i que serà un gust de fer el camí amb la joventut. Per això, si no em paguen, per poc que sigui, potser no enviaré tantes idees a volar.
Ja m’enyoro. Fa una setmana que no escric res pel diari i ho trobo a faltar. Només que em paguessin una mica, res, un òbol, suposo que em motivaria més. Em sentiria mínimament reconegut per la meva feina. Ja n’estic de motivat, per això vaig donant la tabarra tot sovint. Total, un articlet no em treu més d’un hora. Però aquest és l’article 218, més o menys, per aquest diari. Ja fa més de tres anys que desgrano paridetes. Primer me’l pagaven l’òbol. Després em van fer d’un consell assessor virtuós i virtual, i tururut violes. Això sí, presents i honors. El que em pagaven era molt poc, massa poc deia l’amic Rosell, però aquest poc em fa viure. Estem a dia 7 i no tinc un ral. Visc dels meus fills, de la seva caritat. Els elogis que rebo em paguen sobradament. Gràcies Dalmau, gràcies Espe, gràcies al llauner de Martinet, el del clan Mingorance que no me’n recordo del nom. Gràcies a molts. A en Rossell, que m’obra la porta d’un media local, i a la Roser, la Redactora, i a tots els del diari. Si, m’agrada, però no tinc un ral.
També netejo el camí ral (o reial) de Bar, i també ho faig per la cara. Estava abandonat. Hi han crescut uns aurons preciosos que és un gust d’afaiçonar-los. I cirers, i freixes, i cantalaxes i saüc blanc... És un senyor camí, de tres metres, sustentat per uns marges impressionants que també adobem, amb el meu fill, i l’Erika, i l’Angela de Bar. Ells si que cobren. No em queixo. Estic molt satisfet. Ara no tinc un ral (o reial), però ja vindran, i m’he fet un patrimoni (compartit) que déu n’hi do. No em queixo, però mira, penso que per la part sostenible ja compleixo. Em sento format, i ara vull formar, i per això s’han de moure diners.
Faig el Curs d’Aptitud Pedagògica, i si tot va be, l’any que ve seré profe. Per això també estic molt ocupat, que el CAP virtual ja no és el tràmit d’abans. Serà molt divertit fer de profe. Hem mirava una prova d’Educació per la Ciutadanía d’un parent de 12 anys, per exemple. Parlaven de Valors: que si la família (escoltin, com és la família d’avui? I com creuen que serà en el futur? No pas la cèl·lula típica que ens venen), que si l’esforç (perdonin, però l’esforç que ha de ser, de producció o de contenció?) Moltes preguntes que queden per resoldre, que jo sa sé més o menys com aniran, i que serà un gust de fer el camí amb la joventut. Per això, si no em paguen, per poc que sigui, potser no enviaré tantes idees a volar.
dimarts, 30 d’octubre del 2007
hola Xart
HOLA XART
Plantufo aquí el meu record per tu, perquè en d’altres homenatges iconoclastes que s’han fet per tu no m’hi han volgut. Tu, que estàs amb el que tot ho veu, em pots jutjar amb més coneixement que d’altres que són vius però no saben, no poden o no volen veure. Com va per les esferes? Aquí, com sempre, empitjorant. El barril de petroli ja és a noranta dòlars.
Al meu jardí encara no hi ha gelat, perquè està molt arrecerat. Algun avantatge ha de tenir de viure sota un penyal de 30 metres, a mil cent metres d’alçada. A la cantonada hi gela, els teulats són blancs de gebra a dalt del poble. Set negatius a la Cerdanya. La Seu al matí és congelada, els prats són blancs, però la meva herba és verda. Elis, elis. A més, meva casa és la més calenta de la vila, perquè te una paret contraterrena que l’escalfa geotèrmicament. Meva casa em va costar 300€, l’any 82, amb paller inclòs. Llavors ningú volia viure a muntanya. Encara ara, només vénen a passar unes hores, com jo he fet molt temps. Era un munt de rocs acastellats. Fa 27 anys que la reconstrueixo, i compro els horts dels voltants, i ara té molt, però molt, valor afegit. Puc dir que em sento com a casa meva, cosa que no puc fer d’altres indrets entaforats al fons de les valls que juguen a gran ciutat. Admeto que La Seu s’assembla bastant al que podria ser la república ideal de Plató, té els habitants i el potencial justos per ser-ho, però a fe que falta encara bastanta qualitat humana. Hi han encara masses rèmores. Els adults actuals han aconseguit la connectivitat amb el món, cosa que sempre es pot millorar, el nivell de vida ha passat de justet a confortable, però costen de pair els atavismes, a més, tenen una part molt defensable. Costen de superar els traumes i repressions de l’educació nacional-catòlica, i molta gent claudica, mantenint-se en el sistema social autoritari-reprimit, que té molta mala llet i fa la gent bastant desgraciada. Què hi farem, si no denunciar l’estat de la situació? No vull dir que els “hermanos” i les monges fossin intrínsecament dolents, ni el seu sistema educatiu, que té coses molt reciclables, però, ai! Quant de mal ! També sobre les meves costelles, que tampoc són santes. També sobre les teves. D’això devies morir. Per aquí devia entrar el càncer. Tu eres un home bastant lliure. T’atrapava una mica el teu ego, però era un ego molt divertit i interessant. Eres un calent, com jo, com tots els mascles i femelles vives. Tu, als setanta ja denunciaves aquests fets que m’ocupen amb les teves performances. Jo era jovenet quan vaig arribar per aquí dalt, i tu em semblaves d’aquella gent estratosfèrica. Al conèixer-te vaig disfrutar de la teva amable i impressionant humanitat, tipus Dalí, tipus geni solitari a qui han mort o capat tota una generació d’amics que es queden sols, molt sols, com la meva tieta, soltera de 80 anys, que encara n’arramassaria un de 60 o 70, perquè es manté desitjable, que es diu a si mateixa “viuda de guerra”. Gràcies Xart. Demano la teva benedicció.
Plantufo aquí el meu record per tu, perquè en d’altres homenatges iconoclastes que s’han fet per tu no m’hi han volgut. Tu, que estàs amb el que tot ho veu, em pots jutjar amb més coneixement que d’altres que són vius però no saben, no poden o no volen veure. Com va per les esferes? Aquí, com sempre, empitjorant. El barril de petroli ja és a noranta dòlars.
Al meu jardí encara no hi ha gelat, perquè està molt arrecerat. Algun avantatge ha de tenir de viure sota un penyal de 30 metres, a mil cent metres d’alçada. A la cantonada hi gela, els teulats són blancs de gebra a dalt del poble. Set negatius a la Cerdanya. La Seu al matí és congelada, els prats són blancs, però la meva herba és verda. Elis, elis. A més, meva casa és la més calenta de la vila, perquè te una paret contraterrena que l’escalfa geotèrmicament. Meva casa em va costar 300€, l’any 82, amb paller inclòs. Llavors ningú volia viure a muntanya. Encara ara, només vénen a passar unes hores, com jo he fet molt temps. Era un munt de rocs acastellats. Fa 27 anys que la reconstrueixo, i compro els horts dels voltants, i ara té molt, però molt, valor afegit. Puc dir que em sento com a casa meva, cosa que no puc fer d’altres indrets entaforats al fons de les valls que juguen a gran ciutat. Admeto que La Seu s’assembla bastant al que podria ser la república ideal de Plató, té els habitants i el potencial justos per ser-ho, però a fe que falta encara bastanta qualitat humana. Hi han encara masses rèmores. Els adults actuals han aconseguit la connectivitat amb el món, cosa que sempre es pot millorar, el nivell de vida ha passat de justet a confortable, però costen de pair els atavismes, a més, tenen una part molt defensable. Costen de superar els traumes i repressions de l’educació nacional-catòlica, i molta gent claudica, mantenint-se en el sistema social autoritari-reprimit, que té molta mala llet i fa la gent bastant desgraciada. Què hi farem, si no denunciar l’estat de la situació? No vull dir que els “hermanos” i les monges fossin intrínsecament dolents, ni el seu sistema educatiu, que té coses molt reciclables, però, ai! Quant de mal ! També sobre les meves costelles, que tampoc són santes. També sobre les teves. D’això devies morir. Per aquí devia entrar el càncer. Tu eres un home bastant lliure. T’atrapava una mica el teu ego, però era un ego molt divertit i interessant. Eres un calent, com jo, com tots els mascles i femelles vives. Tu, als setanta ja denunciaves aquests fets que m’ocupen amb les teves performances. Jo era jovenet quan vaig arribar per aquí dalt, i tu em semblaves d’aquella gent estratosfèrica. Al conèixer-te vaig disfrutar de la teva amable i impressionant humanitat, tipus Dalí, tipus geni solitari a qui han mort o capat tota una generació d’amics que es queden sols, molt sols, com la meva tieta, soltera de 80 anys, que encara n’arramassaria un de 60 o 70, perquè es manté desitjable, que es diu a si mateixa “viuda de guerra”. Gràcies Xart. Demano la teva benedicció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)