ones

ONES

Llegia el col·lega Tordera en aquestes pàgines, on ens feia saber que el senyor Alierta es sorprenia de què no es consideri Espanya un país altament competitiu en l’avenç de les telecomunicacions. El susdit tecnòcrata utilitza les estadístiques per fonamentar la seva estranyesa: que si hi han tantes llars connectades amb ADSL, que si tants mòbils, que si som tant moderns i seguim expandint-nos a Sud Amèrica. Ans jo, i com jo la tira, paguem una connexió de 3G (tercera generació) per un servei de primera generació (GPRS). Quan, al matí descarrego el periòdic tinc temps d’encendre el foc a la llar abans no s’acaba de baixar. No puc baixar video ni música. És clar! Em direu, qui et fa anar a viure al cul del món. Si mira tu, responc, el curiós és que tinc una magnífica cobertura de 3G, però em ve de França, de la mateixa companyia, però de França. Cagada Marieta, hem topat amb les nacions i les multinacionals, les altes cúries i llurs innombrables i misteriosos “tejemenejes”. Una tecnologia racional no hauria d’entendre de nacions que, com deia Artur Mas a la ràdio, són qüestions sentimentals. Que li diguin al senyor Eliseu Climent i als catalanoparlants d’Alacant, que han perdut les cadenes catalanes, per virtut, encanteri i nocturnitat de Camps, Zaplana i la justícia pàtria.
Espanya no és competitiva perquè està dominada per una oligarquia rància, com a Europa malgrat les revolucions, però pitjor. Una nombrosa i mal aprofitada classe mitjana es deixa portar pels sons de les flautes, enmandrida i acomodada en una desil·lusió suïcida. Aviat veurem com és capaç de reaccionar la massa d’avui davant de situacions extremes. Com és capaç de dirigir-la la suposada classe dirigent. Ben portada, la crisis pot generar aquest sentiment col·lectiu post nacional, global, tant necessari per la supervivència de l’espècie, tant imprescindible per donar il·lusió i entusiasme a l’existència.
Aquesta trista situació nostra que, com deia ZP, ens ha fet perdre molts trens. Com deia Aquell: “els primers seran els darrers, i viceversa”. Gràcies als latifundis dels Haro i dels Grandes i dels Alba i ... ara tenim més àrees naturals que a tota Europa. Gràcies a l’abandó de les terres, Catalunya i Andorra han recuperat un incipient bosc primigeni, que no es veia des del Paleolític, millorat amb els marges a totes les muntanyes. Tenim enormes riqueses, i hem de saber aprofitar-les, al marge o més enllà del purament econòmic. I Espanya, per sort, no serà mai com la planes europees, americanes o castellanes, perquè és un país de muntanyes.