va

VA

Va, escriuré quelcom, més per ganes que per esperança de veure’m publicat, perquè últimament tinc mono o mancança de lletra impresa amb el meu nom. No sé ben bé que passa. Que si llargs silencis, que si eleccions, que si baixes de maternitat, felicitats Roser, i totes les mares, de passada. El teu fill està d’enhorabona. Té una petita possibilitat més de viure amb la resolució final de la reunió de Bali. Jo sóc d’aquells escèptics titllats de catastrofistes i apocalíptics. Crec que tenim molts punts per assistir al final dels animals superiors d’aquesta era, de fet ja ho vivim fa temps, des que vem descobrir el foc, tot ha anat de mal en pitjor per el que no és humanitat. Ara ens passarán la dolorosa. D’aquí a cent anys, el més probable és que la Terra s’hagi venusificat, és a dir, que tingui una atmósfera de metà predominant a 3 o 4 cents graus, i un mar d’àcid sulfùric. Segurament quedarà prou oxigen per insectes, nemàtodes i bacteris digestors de sofre que ens aniràn conformant un nou escenari per d’aquí uns quants milions d’anys.
Pessimista, derrotista, nihilista i un llarg rosari d’istes, però no, jo sóc de natural optimista i vital. Una cosa és la realitat que ens envolta, el que no la vulgui veure que no miri, i l’altre és el tarannà de la persona. Jo no puc més que celebrar l’existència, i disfrutar com una vaca, i treballar com un boig pel que crec, i fer el manta tant com pugui, quan em roti, perquè el que la terra necessita més és que la humanitat s’adormi, com en el castell de la princesa encantada, i si no, com a mínim, que faci una llarga migdiada.
Jo visc en l’embrió del nou bosc primigeni que ha nascut a Catalunya els darrers cinquanta anys. Visc amb la natura, amb una intensitat tant colpidora que tinc el cos ple de cops, quasi com si fos masoquista, però no, no es fan truites sense trencar els ous. Qualsevol pagès o muntà té mal d’esquena a cinquanta, i els ossos malgirbats, de tones i tones i tones de matèria transformada, celebrant el miracle de la vida, la transmutació, amén.
Bali, Bali, imatges tremendes de tensió extrema, d’esgotament total del secretari, que no pot ni parlar, dominat per l’emoció, rodejat per indonesis amb cara de tótem, la intervenció del de Papua, en nom de la humanitat, i l’executiva dels states que , finalmente aboca: “acceptem de treballar junts”. Deu mil persones reunides, i el seus sèquits, com si transportéssim a tota la gent de Seu i Andorra i els repartíssim per tota la bola, i els nostres caps europeus, amb els seus sèquits, avui són a Lisboa, i demà a Bruseles, i després tornen a casa a rebre algún xinès o bantú que ha vingut amb una delegació de centenars d’empresaris i… No és aixó, en absolut. El que el món exigeix ara és la videoconferència i la paralització del transport, aeri, rodat i marítim, en un vuitanta per cent, com a mínim. Calefaccions a quatorze graus, i tapa’t. Els temps venen soviétics, l’aigua amb compta gotes. S’ha de determinar i publicar quanta gent cap a la terra, i en quines condicions. Ens hem d’organitzar sobre unes bases teòriques, utòpiques, a les cuals tendir, a la llarga, si tot anés bé. A Andorrra hi sobra gent, a Bar n´hi manca. Jo, quan veig les mirades dels que arriben amb cayuc, i el gel que es fon, m’espanto, i preparo casa meva per molta gent. En vindrà milions. Els deixarem morir? Com diuen els científics: tenim prou base teórica per anar bé. En un moment crucial, la humanitat té més possibilitats que mai de viure armònicament.