VUITANTA
Llegia els que considero la meva generació anterior, en Rossell i en Morell en el periòdic del dia, tot pensant de què podria parlar avui, o, més aviat, quina seria l’excusa per engegar el doll. De raons me’n donen moltes, tantes que no sé per on començar. En Rossell parla de la buidor del consumidor i dels Media. El buit és un pas iniciàtic imprescindible en el camí de la llibertat. Els existencialistes el van descriure prou bé, en la seva llibertat avançada, en els anys quaranta. Ara el buit va entrant en la closca de les primeres generacions democràtiques, que han viscut una relativa llibertat. És el que Morell anomena dolor, el dolor de la consciència i després el de la creació, que planta cara al no res. Aquesta massa d’avui en dia, després d’una bona patacada, d’un bon sofriment, físic o mental, estarà molt preparada per ensenyar els seus fills, i per gaudir de la vida, que pot ser un goig total i absolut. Potser penseu que Crist es va crucificar perquè sí? Perquè la creació, amic Morell, també et fa xalar com una vaca, i tu ho saps prou bé, i la contemplació i recreació contínua del miracle de l’existència provoca intenssíssims plaers, mundans, carnals i/o escolàstics. Sofocràcia, ja! El treball. Ah! El treball. Naturalment que dignifica i gratifica, però avui, com a factor de producció purament econòmic, l’excés n’ha pervertit el sentit. La soledat. Ah! La solitud. Sento una soledat immensa, quan escolto el Col·legi d’Enginyers protestar per la mesura de limitar la velocitat a vuitanta a l’àrea “macropolitana”. Però si aquesta institució tingués dos dits de consciència hauria d’estar fent mans i mànigues per imposar mesures molt més draconianes, absolutament imprescindibles perquè un futur sigui possible! On és la consciència on és? Potser en els canons de neu que escampen les últimes aigües. Perquè em sento tant sol? Han estat educats per el màxim rendiment al mínim cost, immediat, no se’ls ha educat el sentit gregari, no tenen cap sensibilitat, ni amor a la vida, ni visió global. Em cago en totes aquestes corporacions amb el 95% per cent de mascles blancs, perpetuant la vanitat del gorila. El món ha canviat, colla de descerebrats, estem al límit dels límits, canalles que, en el fons, em feu molta llàstima: podent viure bé, de conya, ho esteu fent tant malament com podeu. No teniu perdó de Déu. Haurà de ser el Diable qui llevi el pecat del món. Jo? xalo, gràcies.
1 comentari:
Me’n alegra tornar-te a escoltar. Feia dies que no veia canvis en el teu bloc i que no apareixia cap article al diari. Temia que et trobessis realment esgotat et m’he sentit tranquil•litzada al veure el teu article que em porta ha diferents pensaments, malgrat que no entenc la teva afirmació: “El buit és un pas iniciàtic imprescindible en el camí de la llibertat. Potser podries desenvolupar l’idea en un altre article.
El existencialistes, alguns, exerceixen una veritable atracció plena de desassossec. T’enganxen, t’arrosseguen en una espècie de decadència anímica de la que vols sortir i et dius que es pot veure l’ampolla mig plena.
A la universitat, la primera vegada que vaig fer literatura francesa la vaig suspendre. El meu comentari sobre Proust no era l’adequat. Va ser quan vaig repetir l’assignatura que vaig aprovar gràcies à La Nausée de Sartre encara que, en realitat, havia de parlar de La condition humaine de Malraux. Havia intentat llegir aquest llibre però no aconseguia entrar-hi ( no fa gaire vaig escoltar un comentari que deia que era un llibre sense qualitat literària). Ho vaig començar dues vegades, la primera vaig arribar sobre la pàgina 30 i la segona fins la 50 i escac. No hi havia res a fer fins que no van passar uns quants anys. Així que a l’examen vaig haver de sortir-me’n per la tangent i el vaig comparar al llibre de Sartre, que si m’havia llegit i del que tenia bons apunts. La professora també va ser benèvola, cosa que no va ser el profe(escriptor –més o menys- conegut) de Proust. Dels existencialistes però, qui em fascina és Camus. El meu primer llibre en francès que vaig llegir a l’institut, del que mantinc memòria, va ser Les justes. Més tard vaig llegir L’étranger. Tots dos llibres els he llegit més d’una vegada. Els justos, alguna vegada l’he fet llegir als meus alumnes d’EOI. Amb l’estranger mai no m’he atrevit. Un llibre que m’aclapara i al que no trobo algunes respostes.
Podria citar d’altres llibres que mostren les misèries humanes : Voyage au bout de la nuit de Céline, llibre que em vas prestar i que ara l’hauran de llegir els pobres alumnes de 5è. “Siempre negatifo y nunca positifo”.
Si, cal mostrar la nostra condició humana però, sense caure en la bebêterie, també veure les coses belles de la vida. (Què és la bellesa? On es pot trobar? És només una qüestió d’estètica o també d’ètica? (penso que era Aristòtil qui unia aquest dos conceptes, o sol concepte de doble cara.) Per que jo també xalo (mot que vaig aprendre a Amposta quan tenia uns 11 anys). Hi ha algú que mai no ha experimentat la bellesa?. Ho dubto per que segons Bécaud: l’important c’est la rose. Crois-moi.
Deixem de banda existencialistes i demés. El treball dignifica i avui en dia sols serveix d’excusa per l’incomunicació.
Podent viure bé, perquè vivim així de malament?
Tots som una colla de d’eixelebrats.
Publica un comentari a l'entrada