amor sobre totes les coses

AMOR SOBRE TOTES LES COSES
Cada dia m’adono més dels abismes que ens separen, les persones, les idees, les mentalitats. Deu ser allò de la consciència del buit. La matèria també és així: pulsacions estranyes, que no són ni materials sinó magnètiques, vibren i graviten al voltant de nuclis no menys immaterials, a distàncies siderals. Si en lloc d’orbitar corren per cables a 300 000 km/s en diuen electricitat o llum. O sigui que som llum organitzada, molt tènue, entre espais de foscor infinits. Que bonic. El que no trobi miraculós que siguem vius, i fem coses, i ens estimem és que no capta la grandiositat de l’existència. Som com un enguirlandat arbre de nadal, ple de llumetes i reflexes i regalets penjant, un ecosistema on pul·lulen milers de sers vius i molècules complicadíssimes previves que ens ajuden o ens foten, som un camp de batalla, som la llum de la terra, com diu en Raimon.
Seria fàcil, amb la consciència de tot això, deixar-se portar per l’esdevenidor, que supera vastament el nostre enteniment. I és el que faig, deixar-me portar. Interactuo en el meu entorn com bonament puc, amb la millor intenció, però ja deia el meu avi matern que l’infern és empedrat de bones intencions.
No dubto de la bona fe de la gent, però en puc comprovar els resultats, que no són gaire galdosos que diguem: estem en preextinció, mira. Un altre motiu per la no acció taoista. Cal però divulgar l’alarma: Eh! Senyors! Que això s’acaba! I cal apuntar solucions, per minses que siguin les nostres possibilitats. Per això un servidor estima, i fa coses. Estima la gent, però molta es gira, perquè ho veuen d’una altre manera, estima la terra, i per això fa un programa de sostenibilitat per el seu poble. I com que preveu que tornarem a anar a peu, reobre camins. Lo de passejar turistes és subsidiari i fràgilment conjuntural. I com que l’erosió i l’abandó s’enduen la terra fèrtil, refà marges, amb una colla que intenta recuperar l’esperit del treball col·lectiu de no fa tants anys, uns anys llargs, mil·lenaris, no tant monetaristes. Puc donar fe que ens hi esforcem, que treballem a fons el concepte de sostenibilitat, una de real, no la que ens obliga a produir i consumir com trenta africans per càpita. Els inconvenients, els errors, cauen, com una pedregada, com en qualsevol procés creatiu, qualsevol acte d’amor. El primer és el capità hivern. Sempre guanya aquest mal parit. Batalles i batalles, però ell avança inexorablement, vencedor, i tu, si vols sobreviure, t’has de retirar als quarters, a esperar el bon temps.