rigor

EL TEMPS BARRAT

Val a dir que els temps m’exciten, intel·lectualment. Com diu l’altre, hi han moltes coses a comentar. Una altra cosa és intentar imprimir-hi una mica de rigor, i en aquest sentit lamento que el director trobi a faltar aquest element en la nòmina benvolent d’opinadors. Si no fos perquè la dignitat la vaig perdre fa temps, em podria sentir indignat. Jo no faig tertúlia de cafè. Els freqüento cada cop menys. Procuro donar una mica de transcendència en aquest món immanent, frívol i superficial.
M’agradarien enceses polèmiques, provocar alguna reacció intel·lectual, però no tinc contrincant. Uns han escrit el meu nom a l’ostraca, els altres defensen el nós de nós, i els de més enllà viuen a Bavia, enfotent se’n de déu i sa mare. La Seu i Andorra s’assemblen molt a la Barcelona castissa dels anys trenta.
Aquests dies em consola Alexandre Cirici. Mon pare em va dir repetidament que havia estat el seu principal mestre. Llegeixo la biografia de Cirici, de la qual he manllevat el títol. Corro pels seus anys universitaris. Allò si que és una nòmina d’intel·lectuals. Tots els seus amics han sigut figures del país. Eren els peras, els pijos, però educats a Blanquerna i a Montessori.
També em consola el meu nano, que ahir va tocar amb la ONCA, en l’escenari futurista de sota Caldea. Maca la sala, i té bona acústica. L’orquestra, dirigida per un expressiu i eficaç director, va acompanyar dues cantants sensacionals que ens delectaren amb una nit d’àries italianes, mentre a fora rugien la turmenta, un Valira negre i enfurit, i el partit del mundial, ergo, majoria absoluta femenina al concert.
La mezzo era altíssima, amb una potència de veu extraordinària. En els moments més àlgids, el torrent de veu la transmutava en una mena de mutant o marciana sobrehumana. Va ser molt aplaudida.
La soprano, baixeta, de gest coquetò i picar, també va ser meravellosa. Un domini tècnic increïble per orelles muntanes com les meves, una gràcia mozartiana que encaixava perfectament amb les àries de Puccini, de Bellini, de Catalani ... També vaig estar al cel amb ella. El públic femení no la va aplaudir tant, però si haguessin vingut els homes, hagués triomfat. No van voler fer bis, perquè les dives necessiten, amb raó, molts més aplaudiments.
Finalment, per ara, m’excita el Bill Gates. Diuen que ha deixat l’executiva de Microsoft per dedicar-se de ple a la filantropia. De moment faig servir el seu buscador solidari, fes el bé amb un clic, però em queden fortes recances. És veritat que aquest home pot fer moltes coses, però em ve al cap una cita d’un llibre sagrat: “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no que un ric entri al regne del cel”. Es clar que potser ho soluciona la nanotecnologia. Ens podríem encongir tots plegats així ocuparíem menys espai, i n’hi cabríem més, i passaríem pel forat d’una agulla, de les d’abans de l’encongimenta. Ai! Perdó, m’oblidava del rigor.