llepa

L’ORDRE ESTABLERT

Fa masses dies que no escric, perquè us volia estalviar els reflexes de l’estat en què em deixen les pluges continuades i tant esperades. Com que no para de ploure però, hauré de compartir el meu estat d’ànim, que no és precisament galdós, perquè sinó rebento. Estic en fase de cansament extrem, em solidaritzo amb la nostre civilització, flueixo amb el temps. El temps és trist i m’entristeixo. S’ha de saber portar aquest sentiment, sinó se’t menja. Primera prioritat: reposar, tornar a reposar, reposar de nou, fastiguejar-te del repòs. No es pot fer res més, ni físicament, ni mentalment, res. Amb un esquitx de sol i alguna paraula amable s’albira la reconstrucció, després de l’anorreament. Segona prioritat: el ioga. El ioga és una mena de miracle instantani, és màgic, i tampoc calen complicades postures i grans concentracions. Simplement t’ajeus de panxa enlaire i ja estàs en Sawasana, una de les posicions principals. El jeure del ioga és l’oposat al jeure del llit, completament diferent, és un jeure constructor, a més de reparador, vegeu sinó: intentes no pensar en res, res més que sentir el cos i la respiració, que ja són molt, dos móns; ple d’ossos, carns, tendons i humors l’un, ple de química i d’elements, de ritme i de vida i de mort, l’altre. Sents els ocells, la remor del vent, el sol, el sòl, sol, la humitat, mires passar la vida, tant esplèndida ella. Llavors plegues una cama damunt la panxa, rodejant-la amb els braços, i t’hi estàs una estona, respirant tranquil·lament, respiració iòguica, silenciosa i, quan, en una inspiració, vas tornant a estirar la cama fins a la horitzontal, resulta que la sens més llarga que l’altre. Màgia. Després arronses i estires l’altre cama, i ja ets una mica més llarg. Màgia. Més gestos, més màgia: desentumint els peus, fent-los girar, estirant-los, puc sentir com es mouen els humors dels sinus del meu crani, etc, etc.
Una hora de ioga en val tres de psicòleg, i és gratis. Coneix-te a tu mateix, accepta els teus errors, com has fet patir gent que estimaves, com has fet el mal volen el bé. Accepta que un veí violent t’hagi matat la gossa o que, en el millor dels casos, a algú li hagi agradat i se l’hagi endut. Accepta la pèrdua, que et visqui la gent amb més poder, perquè estem completament vampiritzats. Accepta, però no renunciïs a ser tu mateix, ni que sigui una espurna, un foc fatu, una llum blava al fons d’un pou. Beneeix la vida, gaudeix de la seva immensitat, malgrat la ineptitud de tants que tens pel damunt, malgrat tu mateix, sol, com va sola la vida. Un editor m’ha dit que sóc el millor escriptor del Pirineu. Elis, elis. Ja tinc premi. Potser li ho ha dit a més d’un, perquè de millors n’hi ha uns quants, però ja m’agrada que em diguin aquestes coses. A l’altre banda em diuen boig i viejo i subnormal, a la cara o a l’esquena. També tenen raó de dir-ho, però això de bé no me’n fa cap mica. Espero no tornar a caure en els errors que justifiquen aquests odis, perquè la meva finalitat última en l’existència és estimar, i ser estimat. Fa vint i dos anys que estic tancat en una gàbia de tarda: si, senyor, si, senyora, si, senyorets i senyoretes. La feina de conserge, de servir, pot ser molt interessant i gratificant, però també pot ser infernal, quan et tenen com un gos vora la porta. Són les normes de la funció pública, les reaccions dels mediocres davant una nosa en les seves mesquines carreres, un moble defectuós que pensa. Passen generacions d’alumnes, professors, direccions i tu ets allà, com una pedra enmig d’un riu, com el primer dia, malgrat o per culpa d’un milió d’iniciatives, personals, de les que no compten, de les que fan nosa, de les que atempten contra l’ordre establert. Per cert, que punyetes venen a fer aquí dalt els empresaris i polítics de la plana? Emmerdar, com han emmerdat els baixos, com jo, al cap i a fi, també vaig venir a portar problemes. Ja callo, però d’emprenedors aquí dalt ja en som. Uns quants ho voldríem emprendre d’una altre manera, massa pocs. La majoria llepa el cul de l’amo.