el mutant i la carretera

CLIC

Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.