Un conte del lustre passat

La rebel·lió dels inerts


Corria el segle XXI, i els inerts senyorejaven la terra, en aliança amb els elements i els protovitals. L’home, vençut i esclavitzat, despertava del somni i entrava en la més llarga i fosca era de les tenebres. Caldria la força i l’alegria de viure de molts com l’Oriol, que es debatia en una remolinada de plàstics, corrua de fantasmes malignes, concentrats per aquella eterna neo-tramuntana, a la plaça pública sense públic. Les idees també li corrien boges per les neurones. Lluitava per col·locar en el seu nivell la teoria geocèntrica ptolemaica, per rehabilitar els avisos de Paracels, venerat pels metges però oblidat dels filòsofs en el pogrom del renaixement, eclipsat pel Príncep de Maquiavel i el Sant Ofici. Calia redescobrir l’amalgama de la dita màgia i la dita raó necessàries per copsar l’abast de la victòria de l’host dels hidrocarburs, de les legions dioxines, i de l’imperi de l’anhídrid de carbó i les seves guàrdies priones i virals. “De fet – rumiava l’Oriol – ens han enxampat com a escolans. Vam tenir més d’un segle de debats hipòcrites i estèrils per reconduir la situació, però aquella visió occicèntrica de l’existència no ens permetia apreciar l’avenç dels inerts.” Com el protagonista de “L’evangeli segons Jesucrist” d’en Saramago, l’Oriol es queixava, i no entenia el seu destí, perquè intuïcions i tossuderia l’havien conduït a primera línia de l’Armageddon, la batalla final. Una vegada entesos els mecanismes de l’invasió, la resposta era immediata, i la col·laboració dels aliats, eucariotes i procariotes auguraven una llum d’esperança en el cel negre, sota el sol vermell. I és que tot havia estat tan subtil. Filòsofs i profetes advertien l’home des de feia mil·lenis, però ell seguí entestat en el seu rol de màxim depredador del sistema animal. Ignorades l’evolució i les advertències, els inerts iniciaren la reconquesta.
L’avenç del plom, a partir de 1945 fou tant espectacular com discret, com en la caiguda de l’imperi romà. Vint anys més tard, en tots els sistemes neurals de decisió de l’espècie humana regnava el saturnisme, que feu meravelles mesclat a la nostra mal enfocada ambició. Allò permeté l’expansió imparable dels hidrocarburs. Irònicament, els homes descobriren el perill detonador i inventaren l’impagable gasolina sense plom, erradicant un bona part d’aquest element de la circulació, quan ja el diòxid carbònic regnava pels seus furs pregenètics. Més tard, els biocombustibles originaren la gran fam planetària. Aliances perverses com la del metà i les dioxines aprimaren la capa d’ozó, i caigueren els sistemes imnunodefensius, accelerant l’atac viral: càncer, sida, la paralitzant síndrome Guillain Barre delmaren els homes. L’avenç priònic, i la sopa electromagnètica els deixaven obnubilats. Les espècies de bèsties i plantes desapareixien per milers en aquella fugida endavant sense esperança. I encara, poc abans de la guerra, hagués sigut possible el cop de timó, però l’abisme s’eixamplava, entre una teoria de llibertat i tolerància i una pràctica tirànica, lligada encara a l’estructura social dels llangardaixos. La tàctica d’usar els sistemes de poder humans fou un èxit de l’obscur. L’elit, aprenent de bruixot, gallejava del seu benestar ominós mentre s’infiltrava, imparable, l’exèrcit fosc. La concatenació fou perfecta, l’estratègia impecable, les tenebres regnen, el seu brogit infernal campa l’atmosfera. Fa anys que crema el petroli. Res, fins la seva irreparable combustió total, que encara no es preveu, l’aturarà. El creixent fèrtil és un magma, la Xina i l’Àfrica cementiris, la vida un viàtic. Lovecraft descobrí amb terror aquest malefici en els mites de Cthulu del Necromicon, grimori amagat a la Universitat de Miskatonic. Poe, amb intuïció romàntica, i els ídols de Rapa Nuí en la nit dels temps, tots ens comminaven a no invocar els antics i deixar-los dormir en les profunditats.







La gran migració

Com acostuma a passar durant les grans catàstrofes, la humanitat trobà in extremis la manera de sobreviure... en part. L’encriptament d’informació subatòmica feu possible de pujar a la xarxa el codi genètic del primer protozoo, mentre es culminava el procés de desintegració de la biosfera. Seguí en allau la virtualització de tots els bancs de llavors i embrions d’espècies extingides i en ingent extinció. La informació completa de la primera dona navegà per la xarxa el 2013. El seu codi fou Eva. Ràpidament s’introduí el primer home, rebatejat Adam. Els tristos supervivents s’afanyaren a transmutar la seva informació, delerosos d’entrar definitivament en aquella hivernació virtual. Amb prou feines si quedà a l’infern material un grapat d’humans, en la improbable reconquesta del real.
Aquesta guerra implicava però episodis més aviat surreals com la d’oblidar per nassos la propietat del cos. Justament l’Oriol acabava de baixar de la xarxa i s’emprovava la seva tercera còrpora. Era la d’un noi jove i bell, negre i relativament sà, concebut en temps d’excel·lència genètica. No ens podíem permetre perdre cossos, i la pressió de l’ambient inhòspit derrotava les mes fèrries morals. De fet, cap el 2025, el trànsit corporal esdevingué un fet consuetudinari. S’establí un pla de relleus, per supervisar i accelerar en el possible el nou procés de terraformació. La contraofensiva estava en els seus primers estadis. La realitat era àrida i erma. Les colònies de bacteris i líquens anaeròbics prosperaven en la foscor per mar i terra, malgrat la pluja àcida contínua que retorçava les plataformes continentals calcàries. La nova biosfera es limitava a unes taques que envernissaven part dels suports plutònics més resistents a l’acció àcida. En els oceans, els bacteris fagocicarburs tenien teca per segles. La pressió havia fet saltar les vàlvules dels oleoductes siberians i aràbics abandonats. Rius negres i magmàtics s’abocaven a l’aigua salada i sulfúrica. En els fons marins es creaven nous continents, amalgama d’hidrocarburs metabolitzats i sediments abocats per les torrencials avingudes corrosives. Els atmosferitzadors funcionaven a ple rendiment, però la recuperació seria lenta. L’oxigen creat era absorbit en ventades huracanades per la combustió mesopotàmica. El dilema era dantesc: si se’n aturava la producció es podia parar el forn planetari, per manca de comburent, però aleshores s’instal·laria el llegendari hivern nuclear, mil anys de fosca. Buscàvem un nou equilibri a les palpentes. Les escasses súper computadores que guardaven la humanitat formaven la xarxa tremendament reduïda d’aquells anys, i la única esperança. La vida, en codi binari, depenia d’unes plaques de silici ionitzat interconectades en búnkers hermètics, d’uns quants cossos humans de reciclatge continu, d’una central d’energia automàtica, miraculosament íntegra en les profunditats de l’Himalaya, i d’un munt de floridures.

El castell encantat

Els programes de conservació viatjaven avorrits per les incommensurables autopistes subatòmiques, revisant els nínxols de cada regne, de cada espècie i de cada individu. Les inacabables files d’arxius vetllaven la vida adormida. D’en tant en tant, es transportava els codis dels relleus, els homes i les dones que pujaven i baixaven de la realitat. Poc a poc, anaren tornant a la vida les espècies que creaven la nova biosfera. Els inerts apaivagaren lentament la revolta i tornaven a la seva estàtica condició. El pla era alhora senzill i complex. Es tractava de reproduir al màxim possible el clímax de tots els gèneres més evolucionats. La humanitat al capdamunt semblava que havia entès el seu paper harmonitzador en el concert de les espècies. S’havien fixat límits numèrics per a la futura repoblació, i també límits a les ambicions, molt similars al capitalisme ètic que es gestava a principis del segle XXI. A finals del XXIII s’establiren les primeres comunitats, al voltant de l’Himalaya. Un èxit al cap i la fi: en tres-cents anys s’aconseguí el que la natura sola havia tardat milions d’anys a crear. Les condicions de vida encara eren extremes, els elements encara païen l’ensulsiada dels inerts, i les seves convulsions doblegaven les voluntats. La decodificació comportava problemes de prioritats i greuges comparatius. Hi havia qui es rendia i tornava a hivernar una temporada, a l’espera d’un temps més suau, però la humanitat repetia la historia i anava repoblant la terra a partir del gresol vèdic. El nou progrés tecnològic era objecte d’una tremenda fiscalitat. S’intentava no repetir l’error fatal. Les noves infrastructures es construïen molt lentament, la utilització dels recursos es mirava amb lupa, i la correcció d’impactes era d’una prioritat absoluta, decuplicant el cost de les obres. La prohibició casi total del motor d’explosió, i la inexistència del transport privat propicià una societat de tipus tribal. Les condicions ambientals i l’onada colonitzadora afavorien el nomadisme.

La xarxa
Els gens angiospermes introduïts connectaren amb el dels himenòpters i els dípters, en relacions inexplicablement factibles en el digital. Es farien paleses l’existència codificada de l’essència, les potències i les seves migracions interregnes. La xarxa patí un episodi de turbulències indescriptibles, i el seu creixement exponencial s’explicaria per la interacció de l’existència vegetal i la dels ocells, la dels dofins amb la dels cucs de terra, en un festival de copia i enganxa que permetia l’espai d’emmagatzement gairebé infinit dels cristalls de darrera generació.
La xarxa era xauxa. La única llum clara en aquell món de fum negre i sol somort. Era el refugi de l’alegria, i reien fins els cocodrils. Allà s’expressava paradoxalment la força vital en tota la seva glòria. Allà la humanitat descobrí la unitat que s’havia entossudit a no veure en els seus mil·lenis de vida real. Però quant Eva i Adam entraren en aquell nou jardí de les delícies, els seus predecessors ja s’havien cuidat de corregir-lo i augmentar-lo fins a l’inimaginable. Els tècnics encarregats de la migració massiva havien comprovat uns creixements brutals del sistema, del tot inexplicables. Els desesperats usuaris, en continua regressió, també copsaren el misteri creixent, però estaven distrets amb l’impotent i terrible contemplació d’un món que se’ls hi engrunava entre els dits, i en masturbacions sadomasoquistes, xàtiques, wèbiques, mobíliques, massmediàtiques, i àdhuc automobilístiques, perduts els canals naturals del plaer i la comunicació. Desprès de mil·lenis d’imposicions encorsetadores, tots eren vells en camises de força . El segle XX els havia immers en l’ostracisme dels laberints tecnològics, i tothom estava sol, i tenia por. Però, tornant al creixement insospitat, no es poden trobar arxius a la xarxa si els cercadors no han estats prèviament programats, i si no tens ni idea de què busques. I qui, en el segle XXI, podia ni tant sols sospitar l’existència genètica de les ànimes?
Com ja he apuntat, foren els angiospermes els qui iniciaren aquell moviment. L’essència del seu ésser, la seva dualitat, en arborescències aèries i subterrànies, el seu aparent hieratisme, el creixement sense fronteres, els seus dúctils sistemes de comunicació, el miracle de la fotosíntesi, amagaven tota la evolució del regne vegetal, que res envejava a l’animal, amb la humanitat al capdamunt. La seva simbiosi amb els insectes en la fase reproductora de la vida real fou el senyal que permeté les primeres migracions d’arxius espontànies. Els himenòpters i els dípters sempre havien despuntat entre els del seu regne, per la multiplicitat i finesa dels seus sentits i per la perfecció dels seus sistemes locomotors i d’orientació, per això foren els primers en sentir el senyal. Així, d’una forma natural en aquell món binari, l’abella s’uní a la pomera, la mosca vironera al salit, i la vespa a la vinya. Uns explicaven als altres el fruir de l’existència immòbil i els seus secrets tel·lúrics, les altres comunicaven el goig del seu brunzir frenètic i les miríades de colors, i tots es meravellaven de les seves funcions en el real perdut i les multiplicaven en cossos virtuals inimaginables.

La Seu. Gener del 2003