lament

L’ACCEPTACIÓ DE L’INEVITABLE

Crec que es dona a la voluntat humana molta més importància de la que té. “Faré això, farem allò”, sigui altruista o egoista, a pesar de tot, malgrat tot, essencialment contra natura. Des que vam descobrir el foc vam incendiar el planeta, per fer sortir les feres del bosc, per fer conreus, per la guerra. Ara és el temps del canvi. La clatellada és bestial perquè, ens hem de replantejar la nostra existència com a humanitat des del moment en què ens vam diferenciar de les bèsties. Això no vol dir que haguem de tornar a viure a les cavernes, com ens acusen de dir tants reaccionaris, l’últim que he llegit: un tal Porta-Perales. Nascuts en el temps de la Factura, l’equilibri intern és gairebé impossible perquè som fruit d’una cultura desequilibrada de fa trenta mil anys. La sacralització del treball, per exemple, sempre ha sigut un instrument de domini i a resultat nefasta a la vida en general, per excés. Morim d’èxit. Els valors creats, les màximes aspiracions humanes ho arrasen tot.
M’estimo, malgrat els errors, com estimo l’home i la dona, fins i tot els quI m’odien, com a components de la vida. Però tot està per fer, quan s’acabi de desmuntar el gran parany. La mandra, tant mal vista, el no-fer que ens enfronta al buit, resultarà segurament primordial.
Perquè no estem motivats a moure’ns alguns? Potser perquè no hi han motius, perquè hem d’aprendre a no fer res. Contemplo la natura: les plantes, els animals, les pedres i observo com n’és de parsimoniosa la seva existència, i crec que, en el fons, som molt més això que no pas les civilitzacions que hem creat. Les penyes es van desfent i cauen, les femelles pareixen, els mascles fertilitzen, i uns es mengen als altres i després es moren. Menjeu-me, si us plau, perquè estic cansat de depredar. Menjeu-me fills, dones i gorgones, amics i enemics, cucs, virus i bacteris. Penyes: enterreu-me, perquè vull descansar.
Perquè tants bens i cabres de l’Empordà perden la gana i minven fins que moren? Perquè, de sobte, un sonat aquí i un altre allà, són capaços d’agafar un fusell i liar-se a matar gent? Perquè la depressió avança imparable? Perquè estem en el temps de la Factura. Perquè ser bo, maldant per salvar vides miserables si sobrem més de la meitat dels homes i les dones? Quin horror més horrible. Que equivocades la raó i la bondat! Que mal calibrats l’humanisme i els Drets Humans! Drets per qui? Drets per quants? És el temps de la Factura. Ha començat el Decreixement, i jo vull decréixer fins a ser molt, molt petit. Ja he viscut en el gran format, ho he intentat, des d’una posició modesta, he fet l’assaig. Perquè entestar-se a allargar la vida si en sobrem tants? Mentre la Providència em mantingui només puc denunciar l’excés de l’home i de la dona.
Avui, per exemple, era el Dia de l’Aigua. Ningú planteja el dret a l’aigua dels éssers que hi viuen, el dret dels boscos i les feres, el dret de l’aigua a ser lliure. No. L’aigua s’embassa i es fa passar per tubs, canals i sèquies pel consum humà. És un dret humà. I un bè negre! L’aigua és un do que permet la vida i si l’acaparem i l’embrutem i l’usem pels horts, masses horts i per la indústria, massa indústria, la neguem a la majoria de la vida, i ens matem. I tot va així. Quan temps trigarà a haver-hi prou gent que s’adoni de l’enganyifa antropocèntrica? Quant temps vol la Història per finiquitar-se? La vida futura serà tant diferent! Diuen que Mahoma va ser l’últim profeta, no perquè no n’hi hagin hagut més sinó perquè ningú els hi ha fet cas. I ningú els hi pot fer cas perquè la mort i la resurrecció l’haurà de fer cadascú. La mort és acceptar tants errors, i la resurrecció és connectar-se a quelcom més, una Nova Consciència, com diu en el llibre d’aquest títol l’arqueòleg Eudald Carbonell, encertant el concepte però errant el camí, a parer meu, ans la ciència no ho resolt tot, sempre hi haurà misteri i providència, lo aliè a l’home i la dona i sort en tenim! L’autor preveu la ciutat planetària, d’inviabilitat absoluta diria jo. Quan l’excés de confiança en l’humà s’esvaeixi, quan es situi en el lloc que li correspon, la pell deixarà de ser una frontera per ser un nexe. Agraeixo les malalties i els errors que m’han fet baixar els fums i m’impedeixen l’acció i beneeixo la crisi humana que he esperat sempre. La vida és tant dura i cruel com meravellosa, i ara necessita renovar-se.