renaixement

PREGÀRIA

Estic convençut que vaig tenir un dels millors mestres que es podien tenir a la Catalunya del segle XX. Es deia Miquel Porter, era el meu pare, i ma mare el temperava, i els qui l’hagueu conegut convindreu que, si més no, va ser un petit gran home. Amb tota la modèstia que ell em va ensenyar, haig de reconèixer els meus errors, intentar fer-me perdonar, rectificar i matisar conductes i paraules, per el meu bé i el dels altres.
He passat una mala època, ben merescuda d’altra banda, però la vida té un no se què de misericordiós que em fa albirar la llum des del fons del forat on som entaforats. He guardat silenci uns mesos, perquè quan erres el camí no trobes fonts , però ara us haig d’explicar quatre coses, perquè els qui fan via no caiguin en els mateixos viaranys.
La primera, la més important i de la qual la resta en deriva, és la constatació de fins a quin punt la cultura actual ha oblidat l’esperit, endinsant-se més i més en l’espessa i traïdora matèria.
Així, segona cosa, el noiet de ciutat que jo era va voler tornar als orígens, inventant un impossible retorn al passat, el resultat més notori del qual ha sigut el trinxar-me l’espinada i engreixar la frustració. “Tot aixó que tens de guanyat” em deia el mestre Raimon Panikkar, i jo no l’acabava d’entendre. Quanta feina inútil i malbaratada, en el pla material si més no, que dels errors se n’aprèn, i potser, fent-ho públic, evito a molts nous idealistes sofriments inútils. Hom no pot defugir el seu destí ni negar els seus orígens, però si que el treball, físic també però sobretot mental, ens pot fer evolucionar. La il·lustració és l’alliberament de l’home de la seva culpable incapacitat (Kant, citat per Eudald Carbonell en El naixement d’una nova consciència)
Del fracàs repetit, del brogit de la gran crisi mundana i de rudiments mal entesos del taoïsme en surt la dèria per la no-acció, l’elogi de la mandra, tercera cosa que, si bé mantinc en l’òrbita material sense confondre-la amb l’abandó, haig de negar rotundament en la dimensió de l’esperit, on hi ha un oceà de feina per fer. El món material necessita reposar, immers com està en tantes i tantes equivocacions, per donar ales a l’ànima. “Calma” era un dels principals mantres del mestre Miquel, repetit a l’infinit. Tinc un germà molt savi. És una reconeguda eminència mundial en art islàmic. Ell també, no obstant una vida rica i plena, pateix els sofriments d’aquesta baix món, i junts amb els altres quatre germans, ens recolzem i obrim camins. Em recomana un llibre: Des choses cachées depuis la fondation du monde (Coses amagades des de la fundació del món), de René Girard. Jo mateix escrivia fa uns dies: “des que vam descobrir el foc vam incendiar el planeta, per fer sortir les feres del bosc, per fer conreus, per la guerra, per sobreviure. Ara és el temps del canvi. La clatellada és bestial perquè, ens hem de replantejar la nostra existència com a humanitat des del moment en què ens vam diferenciar de les bèsties. Això no vol dir que haguem de tornar a viure a les cavernes, com ens acusen de dir tants reaccionaris, l’últim que he llegit: un tal Porta-Perales. Vol dir que hem de transmutar de super-depredadors a protectors.”
I, quarta cosa, quan sembla que ja no hi ha solució, quan arrossegues la preciosa existència com una càrrega feixuga, esperant i desitjant el final, intervé la Divina Providència, aquest cop amb la visita a uns amics de fa trenta cinc anys, practicants del budisme, i se m’obren els ulls i em torna l’alegria al cor, amb aquell Amor Universal que m’ensenyaven els pares, vertaders cristians que van acabar fugint l’Església, aquell Amor Lliure que vam tant mal interpretar els hipis tronats, ancorats en la matèria psicodèlica. I sé que si sóc viu és perquè tinc fe en l’amor, i si en la forma he pogut cometre pecats, en nom d’un amor malentès i egoista, sé que en el fons hi havia quelcom de bo i pur. El meu avi matern deia que “l’infern és empedrat de bones intencions”. Diuen els meus nous mestres que l’amor propi, mal entès, és l’esca del mal. Desbordo d’agraïment per tantes persones bones que existeixen i han existit i ens ajuden positivament, em reafirmo en aquest camí amb la fita de nous objectes preciosos, mentals, i vull dedicar el que em queda de vida a estendre la felicitat a tots els regnes, des de la meva condició de cuca amb ales. Així sia.