POU D’INIQUITAT

No sé per quins set sous, potser només perquè em deixen tornar a donar-vos la tabarra, però avui estic content. És un estat d’ànim que trobava a faltar últimament i segueixo aquesta veta que em fa oblidar les escòries. Us devíeu pensar que m’havia mort, o que finalment havia renunciat a exposar impúdicament la meva ànima fosca al respectable. Em temo que m’haureu de suportar una temporada més. Heus aquí que vaig fer un capoll i m’hi vaig embolicar. El vaig penjar d’un argan, arbre venerable i antiquíssim, per allà l’Anti-Atlas Africà. Allà, en un estat de crisàlide, vaig transmutar en una nova forma, durant set mesos. Les metamorfosis són feixugues i molt cansades. Això de convertir-se de dalt a baix gasta molta energia, però mireu, m´hi sento còmode en aquest nou cos. Aquest cop m’han crescut unes ales immenses i molt fines, unes ales que són una bestiesa de grans, tant que sovint no en veig la punta quan sobrevolo les valls. El cos té la mida d’una cuca. Ja m’està bé. M’han dit que em dic Drac del Decreixement i és que, aquí com allà, ningú tria el seu nom. El cuc que jo era abans agonitzava en un entorn inhòspit. On anava un cuc decreixementista, rampant pel quitrà de l’opulència? Rampant, rampant vaig anar fins una trobada decreixent, als boscos de l’Anoia. Allà, l’Enric Duran i la seva colla organitzàvem el futur. Erem uns tres-cents, com els espartans enfront de l’imperi persa. Quines pretensions! Quan es posaran al seu lloc, les donetes i els homenets? Quan realitzaran elles que no han de conquerir el poder perquè elles són el poder; i ells, quan prendran consciència de la seva insignificància en el pla material? Quan assumiran la seva subsidiaritat? Els seus escarafalls només fan que entorpir la lliure evolució de les espècies, ja fa milers d’anys. Ara estenc les ales sobre vostre, i la seva ombra, homenets despistats, encara us protegeix d’un sol inclement, perquè l’heu fet enfadar, m´ho va dir la Gran Salamandra, que és l’altre espècie que habita el foc juntament amb els dracs, si hem de fer cas del Nomenclator del Mestre Paracels.
Al Marroc, un mestre comença guanyant 260 € (dos cents seixanta euros) al més, i un sou de cinc o sis cents és un souàs. Al Marroc, les jornaleres treballen dotze hores per dos euros i mig o tres al dia, un quilo de carn val sis euros, però el rei i la seva família són una de les potències econòmiques mundials. Aquí tenim el Borbó que viu molt ufà, i la Duquessa d’Alba, que és la noble més noble del món i part de l’estranger, símbols de l’estatus quo. També tenim en Sarkozy, i en Botin i molts altres dimonis grossos. Creixeu, creixeu, maleïts!
Eh, Drac, o Sargantana alada! - pot fer el lector, cansat de tantes noves incongruències – i el pou d’iniquitat on és? On és? - fa el dragonet enfurismat, traient foc pels queixals, com un encenedor de disseny – On és? Tros de coniam, cagallò de fang? És dins teu, i dins meu, i ens rosega i ens fa patir. Com més ric més inic. Hom, a vegades, no és ric en diners però si en cultura o en experiència, en emocions, en sentiments, intel·ligència, intuició, capacitat de treball... El meu fill segon, que ha metamorfosat en un elf negre, habitants de l’aire contaminat, em diu que el bé i el mal sempre s’equilibren, que és perillós voler fer gran bé, perquè atrau gran mal, que gran felicitat crida gran infelicitat. I entenc les paraules de l’amic Said, que deixa la seva vida de luxe a Agadir i marxa a viure amb els berbers del Gran Atlas, pregant cinc cops al dia, amb la natura, ajudant els nens, els ancians i els homes lliures, transimperials, amb el seu caliu humà, vivint pràcticament sense diners. “La Terra i la Guerra són les dues maneres de guanyar-se la vida” resa l’adagi amazigh. I encara milers i milers de rucs tiben les arades a les feixetes pedregoses dels Atlas, perquè l’amo segui, amb sort, quatre garbes de blat. Em deia el Said que no volia ser molt feliç. I cogito: Que justes, sàvies i còmodes són la justa mesura aristotèlica i la modèstia franciscana, i que dura és la vida, congre, i que exagerada!