un gargall de realisme patètic

JA N’HI HA PROU!

Sí, més enllà de l’escàndol i la indignació, jo no se què esperem per tallar els colls d’aquests senyors de Monsanto & Co, amos dels transgènics. Quatre gats maneguen les llavors del món! Que no hi han lleis anti monopoli? Que traurien la fam del món? Que millorarien la producció. Sí, han millorant els comptes dels accionistes capaços de fer diners amb la misèria dels altres. Potser esperem a que el nostres estats es comprometin a tornar els interessos abusius que els nostres lucratius bancs cobren als pobres del món, uns dos mil milions de persones, que ara volem fer morir de gana per seguir omplint el dipòsit. Prou. No puc més. Haig de prendre decisions. Deixar de fer anar el vehicle tots els feiners. Comprar un cotxe elèctric. Com ho faré? No es podia posar un taxi del Consell que pugés i baixes el treballadors dels pobles satèl·lits? Jo què sé, per dir algo. Haig de deixar el meu Shangri-La? Haig de deixar la feina? Haig de ser raonable i anar fent? No vull el paper que em toca en aquest genocidi, el rol de consumidor amable, assassí involuntari. M’esgarrifo. Un empresari de Seu que tinc per bon home em comentava: “Jo estic al carrer, veig més coses que tu en el teu garito, i et puc assegurar que la cosa és més greu de lo que matxuques cada vegada que et publiquen”...
El meu fill dorm una bestiesa. Jo ja no puc jeure tantes hores. Jec a miques. Un adagi francès diu: “Jove que vetlla o vell que dorm, busquen la mort”. La no acció és un dels nostres principals actius, però no som monjos taoïstes. La bassa que hem restaurat s’omple del fil d’aigua que encara surt de la font Josana. El noi s’ha llevat i fanga. Aniré a fer pasturar els gossos, que és un plaer de veure’ls correr. Dallaré l’herba dels carrers, que ja fa dos pams, amb la desbrossadora mecànica. Quan no pugui comprar gasolina, si no ve més gent, casa meva s’envoltarà de jungla, on no arribin la dalla i el podall. La gossa gemega, vol sortir. No em deixa escriure. Vaig a meditar que faré per no consumir tant, i tot just insisteixo: quina és la forquilla del nombre de persones que pot aguantar el nostre país, el nostre món? I quina és la forquilla de la renta mitja ideal, sostenible, global, tenint en compte les característiques de cada indret? M’aniria be tenir alguna referència, tendir cap a alguna cosa. A vosaltres no us rosega? De moment, tenim com a cap del servei de participació ciutadana de l’alt Pirineu i Aran a un dels homes més hermètics que conec, uns dirigents que segueixen defensant el creixement perquè sinó no els votaria ningú, una culpa en tot plegat que cada dia fa saltar més ploms. Vull ser positiu, per això haig d’anar a passejar. He trobat el camí que mena a la bassa dels tritons. Al juliol, una convenció catalana d’associacions vol fonamentar un moviment de contrapoder basat en el decreixement.