mil trenta cinc

1035

Em demanen que escrigui molt emprenyat, queixant-me de la poda d’arbres centenaris a la Seu. Qui no respecta els ancians no respecta la vida. La veritat és que n’hi ha per emprenyar-se molt, com de tantes altres coses, com de la contaminació de l’obra pública, de la que reprodueixo un acte flagrant en imatge. És a vora la Salle i l’Institut. És un obrer fent anar el disc de tallar. Talla rajols de l’enèsima pavimentació. L’obrer té una vaga consciència de què allò que està fent és una marranada, però ja se sap: obeeix i calla. Obeeix als constructors, a l’arquitecte, a les autoritats municipals, als costums. L’obrer remuga internament: “Cony de feina. Si jo em foto, els demés que es fotin també”. I vinga pols a ciutat. Si la pols fos inert ja seria greu, per l’obstrucció física dels pulmons, però és que, a més, les tècniques modernes de fabricació de productes de la construcció inclou una bona part de “cendres”, anomenades krinkel de les que no en vulgueu saber l’origen i composició: metalls pesants, dioxines, furans, caca reciclada, moltes cuques, inertades, encimentades en el nostre cau de repòs. Merdegada relativa si tenim en compte que la majoria del país beu pixats reciclats. El greu és que tota aquesta sofisticació tecnològica s’escampi per l’aire que respirem naltros i els nostres tendres successors. Com l’Institut, que fa mesos que put a claveguera que és un escàndol. Anem engreixant la nostra càrrega tòxica, fins que un dia va i ens morim, ens moren, com ens han nascut i viscut. Si l’administració fa això, què no fan molts particulars?
Però vull parlar d’arbres, dels dos noguers imponents que he descobert a vora casa, darrera una penya, a l’allau del Calvet. Encara devien ser joves, i de mal treure, pels saquejadors de la Guerra Civil que es carregaren grans noguers. Us voldria fer partícips de la fragància del macaleu, que ara floreix i, per mi, deixa enrera les essències més oloroses; de com també floreixen els corners, després d’haver-ho fet els numerosíssims nous cirerers silvestres que ja són grandets. De corners n’hi ha milions, maquìssims, i tenen un fruit comestible. De com el bosc i els prats agraeixen aquesta setmana d’aigua, després de la de fa uns dies, i tot brota en una enorme inflorescència que sembla molsa, vista de lluny. Voleu fer-hi un aeroport? Jo no.
La persona que em demanava aquest article em deia que fora millor protestar per això dels arbres que no per cabòries que ens afectaran d’aquí a quaranta o cinquanta anys. No. Les cabòries que denuncio estan passant avui, cada dia.
Avui celebro que fa vuit dies que plou. Collirem carreroles que feia anys que no sortien. Com ha canviat el país! Tant de bo seguis plovent. Celebro que aquest vespre l’Associació per la Defensa de l’Alt Urgell es reuneixi amb el cap del Consell i l’alcalde de Seu. També celebro el visitant mil trenta cinc al meu blog.
A tots, gràcies. Gràcies als germans que em llegeixen i em recorden lo boig que estic, gràcies als incondicionals, als curiosos, als morbosos, als crítics, als avorrits, als solidaris, gràcies fins i tot als robots cibernètics rastrejadors, depredadors que intenten esclavitzar-me, perquè els seus atacs em fan més fort i, de moment, segueixo raonablement lliure. Gràcies als amics i als enemics, perquè em donen l’essencial de l’escriptor que és el lector. Això em dona ànims per seguir, i per fer un llibre que encara no sé on tindrà la cara i els ulls però que es farà, com hi ha món.