És del tot higiènic i profilàctic l'exercici de donar les Gràcies matutines. Ho practico i ho recomano vivament. Avui he començat la litúrgia amb la soca que crema a la llar. És un tió de dos pams de diàmetre que havia pertangut a una venerable alzina centenària. Em sap greu i em creix la culpa, com quan em vaig cruspir l'Anastasia, la meva porca. Que queda sinó donar-li les gràcies, de tot cor i tota emoció? Per un racó del buscall roent, el meu agraïment ha penetrat en l'ànima de l'arbre, i he volat amb ella i les volaines xemeneia amunt, cel enllà. Les gràcies, amb la potència de l'ésser centenari, s'han escampat pel món amb la rapidesa del pensament i s'han expandit en uns instant fins els confins del nostre univers. Era un raig gros, difús, blau fosc, trencant el negre. Avui per primera vegada he visualitzat clarament com s'obria com una flor, recorrent la llinda del món conegut, i un fibló blanc refulgent trencava la dimensió i s'unia en un espai blanc amb les grans ànimes que ens animen. La unió, sense cap mena de dubte, té molt a veure amb el ser agraït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada