LA HUMANITAT ACTUA COM UN CÀNCER
És vox populi. La gent som bastant conscients del que està passant, però ens posem el morrió i seguim llaurant, com bèsties. Hem de pagar els crèdits. Ho deia mon pare en una de les seves darreres entrevistes, que he llegit l’altre dia. (Som pocs pare, em va molt bé llegir-te). Aquell home no tenia cap crèdit, vivia de lloguer, no tenia cotxe. Sempre va ajudar els demés. Era molt lliure. Havíem tingut discussions transcendents, en les quals el progenitor intentava calmar les fúries del seu fill adolescent: “No s’hi pot fer res, Miquel, la gent som fatxes, perquè la natura és fatxa” Per la meva sorpresa, el vell respongué molt enfadat: “Jordi, no ho tornis a confondre mai més: la natura és el que és: el gran és menja el xic, és cruel com el déu de l’antic testament, però la natura no pensa. La humanitat sí que pensa, i algú que s’arronsa davant de les forces elementals i opta per seguir les lleis inhumanes de la natura, aquest sí que és un fatxa. Tothom te el dret i el deure d’equivocar-se. ” En un altre entrevista que també he llegit recentment deia: “L’únic que li queda a la humanitat és transgredir els seus límits. En lloc d’Homo sapiens ens hauríem de dir Homo transgressor”. Lligant conceptes: lo únic que ens pot fer deixar de ser uns putos fatxes és la facultat de pensar, d’entendre.
Surto de casa l’altre dijous, i sento un comentari dels paletes que treballen a l’altre banda del carrer: “Mira, ahí va ese Hitler”. Colló! Va ser una patacada que m’ha fet rumiar. No ho deia l’africà, ni els portuguesos, ho deia el català que conec fa vora trenta anys. No vull ser cap èmul d’aquella trista figura, naturalment, ans al contrari. Que prediqui l’apocalipsi que ens cau a sobre només és el primer pas per trobar-hi una sortida. Això de què qui crida la crisi l’està causant és un efecte pervers més d’un sistema basat en l’abús de confiança. Un autèntic pla de viabilitat per l’espècie i el planeta comporta obligadament una reducció de la seva fertilitat. Ningú en parla. Això és ser fatxa. No senyor! Això és encarar la realitat! Una humanitat viable, en un sistema natural viable indispensable, no crec que pugui acollir més de dos o tres mil milions de persones. Com ho repartim? Com hi tendim, per les bones? Com ho fem entendre que estem constrenyits en els límits d’una nau espacial rodona que té les seves, i no les nostres, normes de funcionament?
En comptes d’això es destrueix el territori per mantenir el càncer metropolità, i tots els alcaldes somien amb un creixement espectacular. La maledicció del Cisquet Nacional i la burgesia, cim de la inòpia en la que m’incloc, segueix ben viva: primer van dur uns tres milions de persones, que ara tenen fills grans. Ara en fan venir uns quants milions més, a fer de mà d’obra barata. No serè pas jo qui barri el pas als refugiats climàtics, que vindran també per milions. Els acolliré lo més bé que pugui, mai per lucrar-me. Catalunya és un país petit, amb pocs recursos. Trèiem pa de sota les pedres. Aviat en el meu estimat riu Segre només i quedaran pedres, i en el país pla, asfalt i formigó. Traurem pa de sota les pedres del riu?
Perquè on són els polítics que haurien de redistribuir població primer, riqueses després? On són les urgents transformacions del nostre sistema de vida? Els dirigents i la “classe econòmica” segueixen somiant en el seu núvol de creixement, la metastasi és un fet. Que la divina providència ens empari en la seva misericòrdia. Plantarem cara, testimonialment, per transgredir, perquè no sabem fer una altre cosa.
1 comentari:
Sembla ser que en aquesta nau espacial rodona sobra gent. En d’altres generacions la guerra ha estat una situació reguladora. Amb la tristor a l’ànima d’allò que s’ha perdut, d’aquells que ha desaparegut però amb l’esperança posada en la reconstrucció i recreació d’un món, a ser possible millor, l’esser humà ha tirat endavant. Només en les necessitats bàsiques, a vegades, ens sabem fer costat.
Una altra guerra? La reducció de la fertilitat del planeta? Com privar a algú que renunciï a allò que li és normalment natural i instintiu ?
Atès que els diners, la posició social, l’acumulació de bens materials, etc., no fa la felicitat – ni proporciona tranquil·litat d’esperit- i que cada cop hi ha més gent que cerca en el ioga(o en d’altres coses similars) precisament el sentir-se bé amb si mateix per poder afrontar la vida amb calma i veritable benestar. (Desprès de Nietzche Déu ja no existeix per a la humanitat, solsament li queda un cert sentit religiós).
Si res d’això no acaba aportant allò que es cerca, si sobra gent, i no volem recórrer a la barbàrie de la guerra, ni tampoc privar-nos d’allò que posseïm i que en ell mateix no és nociu, aprofitem tots els avanços de la tècnica, no per fer cossos més “bells” si no per proporcionar una mort dolça i digna.
És a dir, el govern de cada país podria fer una crida a una eutanàsia activa i voluntària que aniria dirigida a tots aquells que per més que ho intentin no tenen, no troben, res ni ningú per qui, o què, viure i que desitgin veritablement la mort.
L’estat s’encarregaria de fer un seguiment psicològic per estar ben segurs que la persona que sol·licita la mort la desitja de debò. Un cop esbrinat això s’encarregaria de proporcionar-li el context d’on, quan i com morir: una habitació entre mar i muntanya amb una finestra amb vites al mar; una platja deserta; el pol nord; una gran festa de comiat... Per acabar li proporcionaria la substancia, la manera de morir dolçament sense patir . Que en pau descansin.
Canya Canya
Publica un comentari a l'entrada