A Marrakch, m'esperen les muntanyesL'altre dia a Marraqueix vaig comprar el "Monde", perquè feia temps que no llegia un diari del dia. Les pàgines literàries feien resso del 75è anniversari de la mort de Michel Foucault, filosof amant de la llibertat, taumaturg, entre altres, el fets del 68. Els seus cursos magistrals, destructors de dogmes, congregàven milers de deixebles. L'article esmentava la publicacio d'un llibre amb les seves ultimes conferències en les cuals opinava que l'unic corrent filosofic realment sincer, autèntic, profund, fou el dels cinics de l'antiga Grècia que refusàven el benestar dels ciutadans, increpant-los amb tota mena d'invectives, diatribes i provocacions. Negàven tot ordre i tot sistema humà, posant en questio l'essència mateixa de la civilitzacio que avui s'aboca al gran fracàs. Per aixo en Miquel postula el cinisme com a unica via, unica solucio per un futur que, segurament i malgrat tot, arriba tard.
Llavors faig un salt vers les llargues converses amb mon pare qui, durant tres lustres i mig, m'ensenyà a viure la llibertat: "Fes el que vulguis, el que realment vulguis" I jo vaig voler fugir del sistema. "Pero - deia ell, una mica espantat pel futur del seu fill primogènit - a fora no hi ha res, és el buit. Jo lluito des de dins, pervertint el sistema." I jo que replicava: "Pare, nosaltres refundarem el mon, en base a l'amor i la llibertat". I ell, resignat: "Ves, fill, ves, tens la meva benediccio i els meus calers, que no son gaires. Et fotaràs de lloros, patiràs i ningu et farà cas, pero jo crec que tens rao..." Units com estàvem, jo, solitari i ell, home de mon, amb molts deixebles també a la Universitat, mestre de llibertat i bon humor, en l'esfera de Foucault i dels cinics, tancant el cercle.
Llavors faig un salt vers les llargues converses amb mon pare qui, durant tres lustres i mig, m'ensenyà a viure la llibertat: "Fes el que vulguis, el que realment vulguis" I jo vaig voler fugir del sistema. "Pero - deia ell, una mica espantat pel futur del seu fill primogènit - a fora no hi ha res, és el buit. Jo lluito des de dins, pervertint el sistema." I jo que replicava: "Pare, nosaltres refundarem el mon, en base a l'amor i la llibertat". I ell, resignat: "Ves, fill, ves, tens la meva benediccio i els meus calers, que no son gaires. Et fotaràs de lloros, patiràs i ningu et farà cas, pero jo crec que tens rao..." Units com estàvem, jo, solitari i ell, home de mon, amb molts deixebles també a la Universitat, mestre de llibertat i bon humor, en l'esfera de Foucault i dels cinics, tancant el cercle.
I aixi, abocant a l'eternebra (Man Ray) la carn de la seva carn, el pare perpetuava el mite d'Abraham, disposat a sacrificar el seu fill a Déu. Com al patriarca, un àngel del Senyor aturà la mà armada a l'ultim instant i em vaig fer funcionari, per criar criatures i passar els 22 anys de la primera edat adulta. Ara, ben entrada la segona, m'allibero de la servitud, defujo la meva gent i un pais boiros d'ànimes corrompudes per refugiar-me en l'antiga cultura dels Homes Lliures del Gran Atlas que viuen senzillament, gairebé com en el neolitic, mirant passar els milenis des dels seus pobles a 2000 metres d'alçària. Avui he comprat una xaia per la meva promesa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada