cinics

A Marrakch, m'esperen les muntanyes

L'altre dia a Marraqueix vaig comprar el "Monde", perquè feia temps que no llegia un diari del dia. Les pàgines literàries feien resso del 75è anniversari de la mort de Michel Foucault, filosof amant de la llibertat, taumaturg, entre altres, el fets del 68. Els seus cursos magistrals, destructors de dogmes, congregàven milers de deixebles. L'article esmentava la publicacio d'un llibre amb les seves ultimes conferències en les cuals opinava que l'unic corrent filosofic realment sincer, autèntic, profund, fou el dels cinics de l'antiga Grècia que refusàven el benestar dels ciutadans, increpant-los amb tota mena d'invectives, diatribes i provocacions. Negàven tot ordre i tot sistema humà, posant en questio l'essència mateixa de la civilitzacio que avui s'aboca al gran fracàs. Per aixo en Miquel postula el cinisme com a unica via, unica solucio per un futur que, segurament i malgrat tot, arriba tard.

Llavors faig un salt vers les llargues converses amb mon pare qui, durant tres lustres i mig, m'ensenyà a viure la llibertat: "Fes el que vulguis, el que realment vulguis" I jo vaig voler fugir del sistema. "Pero - deia ell, una mica espantat pel futur del seu fill primogènit - a fora no hi ha res, és el buit. Jo lluito des de dins, pervertint el sistema." I jo que replicava: "Pare, nosaltres refundarem el mon, en base a l'amor i la llibertat". I ell, resignat: "Ves, fill, ves, tens la meva benediccio i els meus calers, que no son gaires. Et fotaràs de lloros, patiràs i ningu et farà cas, pero jo crec que tens rao..." Units com estàvem, jo, solitari i ell, home de mon, amb molts deixebles també a la Universitat, mestre de llibertat i bon humor, en l'esfera de Foucault i dels cinics, tancant el cercle.

I aixi, abocant a l'eternebra (Man Ray) la carn de la seva carn, el pare perpetuava el mite d'Abraham, disposat a sacrificar el seu fill a Déu. Com al patriarca, un àngel del Senyor aturà la mà armada a l'ultim instant i em vaig fer funcionari, per criar criatures i passar els 22 anys de la primera edat adulta. Ara, ben entrada la segona, m'allibero de la servitud, defujo la meva gent i un pais boiros d'ànimes corrompudes per refugiar-me en l'antiga cultura dels Homes Lliures del Gran Atlas que viuen senzillament, gairebé com en el neolitic, mirant passar els milenis des dels seus pobles a 2000 metres d'alçària. Avui he comprat una xaia per la meva promesa...

Aisha amassant argan

OLI D’ARGAN

Avui fa un dia estrany. Plou, una roina fina que vé d'uns núvols blavosos. Després plou i fa sol, i ara ja fa hores que bufa un vent del dimoni. Avui l'Aisha farà oli d'argan. Ja fa dies que m'ho deia: "Faré oli d'argan per la meva filla que està a Barcelona, i tu li portaràs. També en faré per tu, per la familia i perquè en venguis, però ara només en faig un litre o dos, perquè amb totes aquestes plujes, quan faci sol, sortirà uns argans molt bons, i en farem més."
Ja va esclofiar les ametlles amb la veina. Avui fa un foc i les torra, amb un gran plat de ceràmica. Després les moldrem amb un molinet de manivela desmontable. Comprovarem que és millor moldre amb les pedres de moli tradicionals que molen més fi I fan més oli. Seguidament amassarà la pasta resultant. Ho fa en un gran gibrell d'acer inoxidable. Hi và afegint gotes d'aigua. Ja fa quatre hores que amassa, l'Aisha. La pasta s'ha convertit en unes boles que suren en oli. N’ha sortit poc: un litre curt. Tornarà a moldre la pasta amb les padres quan en faci més.
Després vaig a voltar pel palmar, fins a Ameln, on es veu quatre gats. No hi ha internet perqué hi ha tormenta de vent i pluja. A la tele investeixen Obama. Recordo una bassa del riu menys que esporàdic, ahir, a Tafraut. Era plena de granotes i/o gripaus molt excitats, nedant entre piles oxidades, plàstics I altres residus no menys toxics de més dificil identificacio Una de les bèsties era molt grossa. Un altre intentava muntar-la. La grossa tenia com uns apèndixs als genolls, peró fixant m'hi bé veig que són dos que ja copulaven. També he vist, passejant entre rocs immensos, unes sargantanes negres i rogenques, amb els ulls verts, molt bufones. Foten uns salts increibles, de roc a roc. Tota sortida és un gaudir. Avui ja és ahir. M’he llevat amb ganes de viatjar. Agafo quatre patracols I faig cap el cami antic d’anar a peu o en ase a Tafraut. Es, per no variar, un cami acollonant, amb grans empedrats. A casa en diria romànic, com ho dic aqui? Es un cami més que centenari en tot cas. Trobo la barraca de pastor I l’estable més megalitics. Trobo, en una petita vall, una tenda de nomades, feta de pèl de camell, trobo rocs que em giren el cap…

balena varada

cabana i estable

porta

interior de la cabana

estable

nomades

rapa-nui

escriptori

el conte 1

El conte 1


Després l’instint em va fer fugir de la ciutat. M’hi volia quedar una setmana, pero hi havia massa fum, massa soroll. L’intuicio, la sort, la mà de dèu (afus nabi) em portarien en un dels llocs més paradisiacs que conec : les cascades d’Uzud, a l’Atlas Central. Hi han monos, magots, que es distingeixen per no tenir cua, amb lo cual resisteixen els rigors de l’hivern. Un dia vaig conviure una estona amb una tribu de 22… Els petits botaven sobre meu. Una femella se m’asseu a la vora, recolzant una mà sobre la penya. Hi atanso la meva. Contacte en la tercera fase. El mascle gros ens veu i, com un llamp, s’abraona contra la infidel. Tenen uns uials que fan uns quinze centimetres… Les cascades eren a vessar de gent, marroquins la majoria, en un cuadre seixantista que em recordava els chiringuitos de Vallvidrera de quan jo era petit. Per cert, aquests dies he recordat que, quan era petit, molt petit, volia ser explorador. Els meus idols eren en Stanley i en Livingstone. Després, els adults, que sovint aixafen guitarres, em van dir que la Terra ja era tota descoberta, i em van frustrar les ànsies. Per aqui encara n’hi ha d’exploradors. Els adults son mentiders. Encara descobreixen pintures rupestres, i coves, i coses i pedres i el que queda per descobrir ! Llavors, de petit, vaig pensar : « doncs em faré astronauta, que a fora hi ha tela per descobrir », i el meu idol passà a ser en Iuri Gagarin, el primer cosmonauta.
Molt recomanables i folklorics els càmpings de vora el riu, sota les cascades, fets de canyissos, estores i coixins ; oliveres i grans vinyes enramades. No cal anar-hi a l’agost. També és gairebé obligatori anar a Tanarmelt, un poble fundat pel marabu de la vall que va portar esclaus negres. Els descendents son foscos, naturalment, i la gent en diu el poble mexicà ( ?) Totes les muntanyes son una passada. Amics de per aqui, el Hafid i el Hamid, em van portar, després del ramadà, per cingles de vertigen, durant tres dies, a pobles perduts de traficants de haixix i aigua de vida (aman hayat) aiguardent de figues, feta pels jueus. L’amic-amic que he fet és el Said. Negociava plàtans amb èxit a Inzgane, gran mercat del sur ; fins que ho va deixar per viure simplement, amb la natura, a Uzud, que vol dir preciositat. Sap secrets, m’ensenya llocs, com la font de l’eterna joventut, coses, plantes, gent, d’aqui i de fora. Es amable i senzill.

al mig hi ha un home...

des del càmping Tafdna (cascada), del meu amic Mohammed.

Amics d'estiu: Ibrahim, que viu a Londres i Nielsen, holandesa, infermera, jo voldria que em cuidés...

Hi havia una Fantasia...

el bosc és d'oliveres, vinyes i garrofers

alçada del primer salt: 60m

cranc del riu. també hi han granotes, gripaus, tortugues, truites...

el suk

el poble es va quedar sense aigua per les inundacions

és jove

la muntanya és gran

i per ara ja n'hi ha prou

tamazight

El mulah m'ha despertat amb els seus càntics a un quart de sis del matí. Em llevo a pixar, per jeure una estona més, però haig d'anar a cagar. Ja em conec la comèdia; després de la corda et desvelles. Pujo a la cuina de la terrassa a fer un tè. És negra nit, amb núvols i lluna. I si m'en vaig al torrent a veure l'aigua i els erissons gegants? No. Encara és tot moll, i avui volia anar a ciutat, a repetir una part de les fotos perdudes de la muntanya i a guarnir el blog i a veure el Hassan i gent. Tinc l'encostipat bastant controlat, després de trenta sis hores de quarentena, i moltes ganes de voltar. Hauria de rentar roba i endreçar l'habitació. Avui no. Aniré a buscar aigua a la font. Uns quants viatges per omplir l'àmfora del meu lavabo, a baix, i els dipòsits del bany de dalt. S'ha de desembussar el desaigua de la cuina, posar uns quants rajols, netejar i pintar. Ja ho farem amb el Hassan i l'Aisha, si déu vol.

Petit comentari sobre la llengua tamazight: és massa, és una passada, sobre tot els verbs: en una de les seves variants lèxiques, el verb escombrar, per exemple, en temps inacomplert és: frrrrdh. Vale? Una de les formes de dir gronxador és: ahlallu, una altra tajgagalt (el femení acostuma a portar "t" davant i darrera). La tercera manera és tiwliwla, femení plural que, en forma d'estat d'annexió esdevé twliwla, com és lògic. Finalment, la quarta variant lèxica és ahhnnaylulu. Que mono, no? M'encanta. En estat d'annexió uhhnnaylulu, en plural ihhnnaylulutn...

l'explorador

el guardià

el cor de pedra

hi han formes fàliques

... molt fàliques...

... i flors.

Avui ja és ahir. Ahir vaig voltar si, per la muntanya i per la xarxa. Espero que algu comenti algo d’en tant en tant, a part de la Heredia. Mira que és trist l'amor no correspost. El dia no era molt bo per les fotos, pero en vaig fer alguna. Hi hauré de tornar. M’atrau. Avui fa un bon sol. Mireu al mati quin mar de nuvols…

He estat baldat fins a migdia, quan m’he arrencat del jaç per fugir cap a ciutat. Massa soledat si no t’acabes de trobar bé. He tornat a trobar el vei funcionari que anava al hammam, als banys. M’ha dit que la tribu, que son tres pobles, te una associacio per perpetuar el govern local. M’ha dit que tenen un projecte per tancar una part dels horts; perquè si no els senglars s’ho menjen tot. La poca gent que queda ja no cultiva, com a Bar. El projecte de tancament busca finançament; per un pressupost d’uns 150 000 dirhams … El vei m’ha dit que doni veus… senyals, communiquè?

El conte comença a Marraksh...

El conte

El conte comença a Marraksh, la segona setmana de juliol. S’arriba a Djebel f’naa, la plaça de la fi dels dies, o de la resurreccio dels morts.

Em fixo en les dones...

... son diferents ...

... també boxejen a Djebel f'naa ...

Passejo pel suk de bon mati, abans del brogit.

Hi han molts detalls ...

... i molts racons ...

el riu baixa

plou sobre Asgaur

Plou sobre Asgaur. Ha caigut tota la nit i segueix una roina fina. Escric a l'habitació de baix de casa, on em vaig instal.lar quan l'Abdul vivia aquí. Ara a marxat a ciutat on viu d'almoina. És el germà del Hassan, el propietari, i un pèl estrambòtic. Escric per terra, sobre l'estora que em va vendre en Mutamana del poble o duar d'Umala, a l'Atlas, vora Uzud. Tinc el teclat desplegable, que és molt pràctic menys pels accents i la c trencada. Tinc una tauleta rodona que no aixeca un pam de terra, i em sembla que em compraré una taula i una cadira, ni que siguin de plàstic. Entra llum groga i verda pels vidres de colors. Porto la djelaba de cotó i m'he posat la caputxa i el forro perquè fa fresca. Aquest any ha gelat varies vegades i es veu que no passava des dels setanta. M'ho deia el veí que em va trobar per Tafraut, brindant-se a dur-me a casa amb el seu R-12. Treballa al Caidat on vaig anar a registrar-me. Ahir, tot anant cap la vall, m'explicava coses del seu dret de costums, més que mil.lenari, que ja contemplava, per exemple, la defensa dels animals, la concordia amb els jueus, etc, etc. I tot xerrant m'assebento que la tribu de per aquí va arribar fugint de Còrdoba, que són almoràvids, i allà darrera - m'ensenya un edifici blanc cuadrat en un racó de la vall - allà hi ha enterrat el marabú o vell patriarca que va refundar l'indret, fugint dels cristians. Crec, diu el veí funcionari, que els espanyols heu perdut una bona part de la vostra historia. I és que a mí el nom aquest de les gorges d'ahir d'Al Mansur em sona. No es deia aixi un general que va saquejar Barcelona?
Plou, m'he tornat a encostipar, millor que no surti. He tret el nas fins a la terrassa, on hi ha l'entrada de la casa, i me n'he tornat al fons, a l'habitació. Escriure, jeure, ara tinc el teclat al llit, jugar, mirar fotos. Nova becaina, patates fregides i ous fregits. Plou. Ha començat la nova glaciació? Avui em quedo a casa, somicant i fent el ronso, però demà aniré a ciutat. No estic per quedar-me sol gaires dies, ni que plogui, ni per quedar-me gaire per aquest país esquerp, si no trobo alguna cosa o persona que l'amanseixi. Deuré entrar algunes paraules a la meva fulla de calcul tamazigh-francès. Transcric de l'alfabet berber amb totes les seves variants lèxiques, amb una columna pel francès. Em serveix per practicar i per memoritzar, amb tota la lentitud d'un quinquagenari fumeta.

Potser és hora que us ensenyi el meu poble, si m'en surto...

Asgaur avui, vist des dels horts