DE TEMPS I COSTUMS
Em pot ser útil, i potser a algú altre també, de comentar l’article del 10 de juliol de Fernando Blanco, ferm defensor dels ben pensants, enfront
de marginals tipus ERC, ICV, i els fonamentalistes mediambientals del PSC. El company de pàgina m’acusa de mentider, a través d’un tal Rueff, perquè no sóc ni lliberal ni socialista. Contemplo on ens porta la seva pragmàtica visió de l’existència. És l’enemic i no se n’amaga. Enemic de CIU suposo, també, per la defensa de la llengua, en que li dono una part de raó. No queden gaires majories, sinó el PP.
Li responc, des d’aquesta posició que creu falsa, com jo crec errònia la seva. És com un diàleg de sords pel públic, perquè ni ell ni jo baixarem del burro. Ell vol prosperar i jo vull decréixer, vol mantenir l’estil de vida i jo no. No vam perdre a la Guerra Freda sinó a la Civil, i allà morí tota esperança de futur. No crec en el futur, massa incert, sinó en el present, que és jugar a la vida, com si un futur fos possible. Ens queda la Divina Providència, la màgia, conservar l’humor en temps de còlera.
És per la gent com ell, molt majoritària, que assisteixo a l’assaig general de l’Apocalipsi. És per aquests costums que he obeït tants anys. Què puc fer, sinó poesia, i adequar la meva vida el més possible al meu pensament, deseducar-me, per progressar en altres dimensions, sortir de Matrix i enfrontar-me al desert? Sona molt cristià, i ho és, de la teologia de l’alliberament no adscrita. S’ha de ser molt radical per ser-ho una mica. Ell vol centrals nuclears, i jo vull anar a veure com viuen els berbers de l’Atlas, i viure amb quatre rals, i veure si allà queda més humanitat.
No vaig anar a l’escola alemanya, com els fills d’en Montilla. Vaig anar a la francesa perquè, gràcies al ajuts públics d’aquell país, els meus germans hi anaven gairebé gratis, i el meu pare pencava 18 hores. Així em van fer trilingüe. Allà, com a casa, contràriament al que es portava, algun professor em va ensenyar a pensar. El pensament va canviant. Després d’uns mil·lenis d’experiència, va evolucionant cap a un replantejament profund de valors com el treball, el guany, el do, l’amor, la dignitat. Les inèrcies són enormes, i segurament no ens en lliurarem. Malauradament, el sacrifici serà brutal, alguns en diuen eco-feixisme de la simple reacció de la natura i el planeta a les accions atemptatòries de la nostra gran civilització, però en cas de derrota, la vida segurament tornaria a crear sers intel·ligents i diversos que tornarien a aquestes condicions i sabrien anar més enllà.
El meu pensament no és erudit. No pot ni vol seguir els corrents intel·lectuals de saló. Va optar per la senzillesa i l’austeritat, i els camins divergeixen, divergeixen. Potser jugo amb les paraules com amb la vida, m’equivoco, però procuro emprar-les amb honestedat carnal. Després, com per art de màgia, resulta que el meu pensament connecta amb grans corrents actuals, corrents de fons, o me la foto.
divendres, 11 de juliol del 2008
clic
CLIC
Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.
Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.
dimarts, 8 de juliol del 2008
construïm contrapoder
TROBADA DE MOVIMENTS SOCIALS
Ha estat un cap de setmana intens i molt interessant aquest Congrés pel Decreixement del qual us parlo fa dies. Ens vam trobar uns tres-cents, en dues masies enmig del bosc immens de la Catalunya Central. No som els espartans davant l’exèrcit de l’imperi Persa, perquè en Bush o en Montilla tampoc s’assemblen a l’emperador i els seus sàtrapes Molta gent de Barcelona, es clar, però també de tot el país, i de València, i de Mallorca, i de França i Itàlia, ligurs i occitans. Em sembla que no hi havia cap Andorrà. Organització perfecte (per fer-vos una idea, per el viatge d’anada vaig anar rebent trucades fins a tenir la furgo plena) ambient ideal, de compromís, treball i companyonia. Ensumo un renaixement gloriós de la tradició anarquista catalana, depurada d’elements violents o analfabets, alliberada de constriccions messiàniques, fantàsticament diversa. Com sempre, els moviments sorgeixen quan fan falta, la funció crea l’òrgan. Els mesos i anys propers seran claus per definir aquesta nova onada. Construïm contrapoder.
Us haig de fer un llistat de les tretze àrees de treball: Estratègies de decreixement a nivell local, Economia contrahegemònica, Autogestió de l’habitatge, Autonomia alimentària, Model territorial i defensa del territori, Relació camp-ciutat, Mitjans de comunicació, Aigua, energia i transport, Estratègies front el poder polític, Coneixements i educació lliure, Relacions socials i vida comunitària i, finalment, Organització. Faltarien l’Art, la Salut, ... Ens dividírem en aquestes àrees predeterminades, que ja havien preparat un document inicial consensual, amb l’objectiu d’assolir propostes concretes. Treballàrem, a l’ombra de les llindes del bosc i els camps, quatre hores al matí i tres a la tarda. Al vespre, els diferents grups locals es reuniren, per explicar-se els progressos de les àrees a les que pertanyia cadascú. Els solitaris ens agrupàrem per afinitats. Hi havia una parelleta prenyada que em va enamorar: viuen dalt de tot de l’Alta Ribagorça, amb un metre de neu durant mesos, a quaranta quilòmetres i un port de la civilització. Hi havia un filòsof erudit italià de la seixantena, amb qui vam coincidir en la importància de la màgia, de la vena de l’Antonin Artaud.
El diumenge al matí s’interconnectaren les àrees amb inquietuds compartides i, a migdia, els grups locals es tornaren a reunir. A la tarda es destil·laren les conclusions de cada àrea de treball, que foren exposades en el plenari final. La conclusió última de l’àrea Relacions camp-ciutat, on era jo, seria la necessitat d’augmentar la producció de formes de vida sostenibles al camp (alimentació, habitatge, relació social), per compensar una oferta pobre, enfront d’una gran demanda. S’organitza el primer gran èxode urbà de l’era contemporània. Totes les àrees coincidiren en la importància i necessitat de fer un portal, a partir dels que ja existeixen a la xarxa, tipus moviments.net o canmasdeu.com, on hi hauria borsa de recursos: tutorials, eines, especialistes, antics oficis, terres, cases, alternatives: cases de palla, iurtes, polígons desafectats, valorització de terres i cases de l’església, dels comunals, dels boscos i terres de mans mortes. Quan algú presentava idees no basades en Internet, hi havien aplaudiments. Per exemple, fer el mateix a nivell local. És una crida a la organització de la Coordinadora per la defensa del territori de l’Alt Pirineu de Montferrer, al Grup Alt Segre, a l’associació la Feixa , a l’Aparador, als del Casal Popular, a la Cuca de llum, als del Picurt de la Seu, als d’Andorra i Cerdanya, als solitaris, als joves, adults i grans, a ...
Els de Temps de re-voltes, que van fer la volta a Catalunya en bici aquest hivern-primavera, a buscar la gent a casa seva, n’han organitzat una de grossa. La policia controlava discretament l’accés, i prenia matrícules.
Ha estat un cap de setmana intens i molt interessant aquest Congrés pel Decreixement del qual us parlo fa dies. Ens vam trobar uns tres-cents, en dues masies enmig del bosc immens de la Catalunya Central. No som els espartans davant l’exèrcit de l’imperi Persa, perquè en Bush o en Montilla tampoc s’assemblen a l’emperador i els seus sàtrapes Molta gent de Barcelona, es clar, però també de tot el país, i de València, i de Mallorca, i de França i Itàlia, ligurs i occitans. Em sembla que no hi havia cap Andorrà. Organització perfecte (per fer-vos una idea, per el viatge d’anada vaig anar rebent trucades fins a tenir la furgo plena) ambient ideal, de compromís, treball i companyonia. Ensumo un renaixement gloriós de la tradició anarquista catalana, depurada d’elements violents o analfabets, alliberada de constriccions messiàniques, fantàsticament diversa. Com sempre, els moviments sorgeixen quan fan falta, la funció crea l’òrgan. Els mesos i anys propers seran claus per definir aquesta nova onada. Construïm contrapoder.
Us haig de fer un llistat de les tretze àrees de treball: Estratègies de decreixement a nivell local, Economia contrahegemònica, Autogestió de l’habitatge, Autonomia alimentària, Model territorial i defensa del territori, Relació camp-ciutat, Mitjans de comunicació, Aigua, energia i transport, Estratègies front el poder polític, Coneixements i educació lliure, Relacions socials i vida comunitària i, finalment, Organització. Faltarien l’Art, la Salut, ... Ens dividírem en aquestes àrees predeterminades, que ja havien preparat un document inicial consensual, amb l’objectiu d’assolir propostes concretes. Treballàrem, a l’ombra de les llindes del bosc i els camps, quatre hores al matí i tres a la tarda. Al vespre, els diferents grups locals es reuniren, per explicar-se els progressos de les àrees a les que pertanyia cadascú. Els solitaris ens agrupàrem per afinitats. Hi havia una parelleta prenyada que em va enamorar: viuen dalt de tot de l’Alta Ribagorça, amb un metre de neu durant mesos, a quaranta quilòmetres i un port de la civilització. Hi havia un filòsof erudit italià de la seixantena, amb qui vam coincidir en la importància de la màgia, de la vena de l’Antonin Artaud.
El diumenge al matí s’interconnectaren les àrees amb inquietuds compartides i, a migdia, els grups locals es tornaren a reunir. A la tarda es destil·laren les conclusions de cada àrea de treball, que foren exposades en el plenari final. La conclusió última de l’àrea Relacions camp-ciutat, on era jo, seria la necessitat d’augmentar la producció de formes de vida sostenibles al camp (alimentació, habitatge, relació social), per compensar una oferta pobre, enfront d’una gran demanda. S’organitza el primer gran èxode urbà de l’era contemporània. Totes les àrees coincidiren en la importància i necessitat de fer un portal, a partir dels que ja existeixen a la xarxa, tipus moviments.net o canmasdeu.com, on hi hauria borsa de recursos: tutorials, eines, especialistes, antics oficis, terres, cases, alternatives: cases de palla, iurtes, polígons desafectats, valorització de terres i cases de l’església, dels comunals, dels boscos i terres de mans mortes. Quan algú presentava idees no basades en Internet, hi havien aplaudiments. Per exemple, fer el mateix a nivell local. És una crida a la organització de la Coordinadora per la defensa del territori de l’Alt Pirineu de Montferrer, al Grup Alt Segre, a l’associació la Feixa , a l’Aparador, als del Casal Popular, a la Cuca de llum, als del Picurt de la Seu, als d’Andorra i Cerdanya, als solitaris, als joves, adults i grans, a ...
Els de Temps de re-voltes, que van fer la volta a Catalunya en bici aquest hivern-primavera, a buscar la gent a casa seva, n’han organitzat una de grossa. La policia controlava discretament l’accés, i prenia matrícules.
divendres, 27 de juny del 2008
rigor
EL TEMPS BARRAT
Val a dir que els temps m’exciten, intel·lectualment. Com diu l’altre, hi han moltes coses a comentar. Una altra cosa és intentar imprimir-hi una mica de rigor, i en aquest sentit lamento que el director trobi a faltar aquest element en la nòmina benvolent d’opinadors. Si no fos perquè la dignitat la vaig perdre fa temps, em podria sentir indignat. Jo no faig tertúlia de cafè. Els freqüento cada cop menys. Procuro donar una mica de transcendència en aquest món immanent, frívol i superficial.
M’agradarien enceses polèmiques, provocar alguna reacció intel·lectual, però no tinc contrincant. Uns han escrit el meu nom a l’ostraca, els altres defensen el nós de nós, i els de més enllà viuen a Bavia, enfotent se’n de déu i sa mare. La Seu i Andorra s’assemblen molt a la Barcelona castissa dels anys trenta.
Aquests dies em consola Alexandre Cirici. Mon pare em va dir repetidament que havia estat el seu principal mestre. Llegeixo la biografia de Cirici, de la qual he manllevat el títol. Corro pels seus anys universitaris. Allò si que és una nòmina d’intel·lectuals. Tots els seus amics han sigut figures del país. Eren els peras, els pijos, però educats a Blanquerna i a Montessori.
També em consola el meu nano, que ahir va tocar amb la ONCA, en l’escenari futurista de sota Caldea. Maca la sala, i té bona acústica. L’orquestra, dirigida per un expressiu i eficaç director, va acompanyar dues cantants sensacionals que ens delectaren amb una nit d’àries italianes, mentre a fora rugien la turmenta, un Valira negre i enfurit, i el partit del mundial, ergo, majoria absoluta femenina al concert.
La mezzo era altíssima, amb una potència de veu extraordinària. En els moments més àlgids, el torrent de veu la transmutava en una mena de mutant o marciana sobrehumana. Va ser molt aplaudida.
La soprano, baixeta, de gest coquetò i picar, també va ser meravellosa. Un domini tècnic increïble per orelles muntanes com les meves, una gràcia mozartiana que encaixava perfectament amb les àries de Puccini, de Bellini, de Catalani ... També vaig estar al cel amb ella. El públic femení no la va aplaudir tant, però si haguessin vingut els homes, hagués triomfat. No van voler fer bis, perquè les dives necessiten, amb raó, molts més aplaudiments.
Finalment, per ara, m’excita el Bill Gates. Diuen que ha deixat l’executiva de Microsoft per dedicar-se de ple a la filantropia. De moment faig servir el seu buscador solidari, fes el bé amb un clic, però em queden fortes recances. És veritat que aquest home pot fer moltes coses, però em ve al cap una cita d’un llibre sagrat: “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no que un ric entri al regne del cel”. Es clar que potser ho soluciona la nanotecnologia. Ens podríem encongir tots plegats així ocuparíem menys espai, i n’hi cabríem més, i passaríem pel forat d’una agulla, de les d’abans de l’encongimenta. Ai! Perdó, m’oblidava del rigor.
Val a dir que els temps m’exciten, intel·lectualment. Com diu l’altre, hi han moltes coses a comentar. Una altra cosa és intentar imprimir-hi una mica de rigor, i en aquest sentit lamento que el director trobi a faltar aquest element en la nòmina benvolent d’opinadors. Si no fos perquè la dignitat la vaig perdre fa temps, em podria sentir indignat. Jo no faig tertúlia de cafè. Els freqüento cada cop menys. Procuro donar una mica de transcendència en aquest món immanent, frívol i superficial.
M’agradarien enceses polèmiques, provocar alguna reacció intel·lectual, però no tinc contrincant. Uns han escrit el meu nom a l’ostraca, els altres defensen el nós de nós, i els de més enllà viuen a Bavia, enfotent se’n de déu i sa mare. La Seu i Andorra s’assemblen molt a la Barcelona castissa dels anys trenta.
Aquests dies em consola Alexandre Cirici. Mon pare em va dir repetidament que havia estat el seu principal mestre. Llegeixo la biografia de Cirici, de la qual he manllevat el títol. Corro pels seus anys universitaris. Allò si que és una nòmina d’intel·lectuals. Tots els seus amics han sigut figures del país. Eren els peras, els pijos, però educats a Blanquerna i a Montessori.
També em consola el meu nano, que ahir va tocar amb la ONCA, en l’escenari futurista de sota Caldea. Maca la sala, i té bona acústica. L’orquestra, dirigida per un expressiu i eficaç director, va acompanyar dues cantants sensacionals que ens delectaren amb una nit d’àries italianes, mentre a fora rugien la turmenta, un Valira negre i enfurit, i el partit del mundial, ergo, majoria absoluta femenina al concert.
La mezzo era altíssima, amb una potència de veu extraordinària. En els moments més àlgids, el torrent de veu la transmutava en una mena de mutant o marciana sobrehumana. Va ser molt aplaudida.
La soprano, baixeta, de gest coquetò i picar, també va ser meravellosa. Un domini tècnic increïble per orelles muntanes com les meves, una gràcia mozartiana que encaixava perfectament amb les àries de Puccini, de Bellini, de Catalani ... També vaig estar al cel amb ella. El públic femení no la va aplaudir tant, però si haguessin vingut els homes, hagués triomfat. No van voler fer bis, perquè les dives necessiten, amb raó, molts més aplaudiments.
Finalment, per ara, m’excita el Bill Gates. Diuen que ha deixat l’executiva de Microsoft per dedicar-se de ple a la filantropia. De moment faig servir el seu buscador solidari, fes el bé amb un clic, però em queden fortes recances. És veritat que aquest home pot fer moltes coses, però em ve al cap una cita d’un llibre sagrat: “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no que un ric entri al regne del cel”. Es clar que potser ho soluciona la nanotecnologia. Ens podríem encongir tots plegats així ocuparíem menys espai, i n’hi cabríem més, i passaríem pel forat d’una agulla, de les d’abans de l’encongimenta. Ai! Perdó, m’oblidava del rigor.
dissabte, 21 de juny del 2008
el mutant i la carretera
CLIC
Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.
Es presenten les al·legacions per la futura N-260, i es veu que hi ha consens en demanar que es vigili l’afectació lateral, en vistes a futures urbanitzacions. Potser hi ha consens de partits, però no de persones. Hi han uns quants marcians que pensem d’una altra manera. Es deu tractar de configuracions cerebrals diferents. Així com s’ha trobat que els cervells dels homosexuals emulen les diferències entre el masculí i el femení, crec que hi han uns quants cervellets, entre els quals el meu, que estan mutant, que no pensen igual que la majoria. Les diferències són tant abismals que no es pot parlar d’evolució sinó de mutació. En el cervell, la diferència és mínima, és un clic, un interruptor, però les conseqüències en la relació amb el món són enormes.
Això del “clic”, en l’evolució de les persones, és molt interessant. Tots ho haureu experimentat, personalment i en els vostres fills: hom sembla que no avança, estudia, juga, treballa, pensa, viu, estima, i tot sembla com encallat, l’avenç és lent i feixuc fins que, un bon dia, es fa un clic, un salt endavant, que no només és fruit de l’atzar sinó de tota una feina. Hi ha gent que, per la seva educació i/o esforç personal, hem arribat en aquest clic de conseqüències còsmiques: no tenim absolutament res a veure amb el pensament majoritari, n’estem tant allunyats com d’Alfa-Centauri i conforme el temps avança, la distància es fa més gran, perquè ens separem a la velocitat de la llum, per l’efecte de repulsió.
Un dia i una nit, vaig muntar una festa per la Pau. Vaig acabar a la garjola, ara fa cinc anys. Em va treure l’alcalde, actual conseller. M’hi va posar el responsable de l’ordre públic, amb qui no tinc la més mínima intenció de tractar fins que no em demani excuses. Llavors potser seria possible d’obrir algun canal de comunicació intergalàctic, des de posicions de llunyania sideral. L’advocada, dona sàvia, que va fer que ens donéssim la mà amb el mosso que m’amorrà, també em va donar un consell savi: “Ara ja saps on tens els enemics”.
El meu primer enemic sóc jo mateix, ho tinc claríssim, però n’hi ha d’altres, més perillosos, perquè jo intento tenir cura de mi, en canvi alguns altres lloguen gent perquè m’estossinin. Els grisos em van estossinar molt per la puta cara, perquè jo era apolític, ni activista ni òsties, simplement, diferent. Era un crio que treballava vora la Rambla. Després em va passar a la Plaça Reial de Barcelona, l’any 80, em sembla, tornant de París, ciutat fatxa on n’hi hagi i de Menorca, on em raptà una sirena cinc anys. Uns municipals registraven un pobre diable. Me’ls vaig mirar. M’hi van fer anar. També em van regirar, i com que no trobaven res, i era una nit solitària, no com ara, em van vexar. Un m’agafà per davant, amb l’abric girat pel damunt, em ventilà un cop de genoll a la cara, i un altre, per darrera, feia com si m’enculés. I reien, i deien: “mira, mira, como le gusta!”. Llavors em van etzibar quatre cops de porra al llom, i em van fer marxar.
El que llavors era tinent d’alcalde era adroguer al meu barri. Després va ser ministre de la guerra de les espanyes. Ens veiem al metro cada dia. L’endemà li vaig explicar: “Mira que m’han fet els teus boys!” i es va desfer en excuses i lamentacions. “Jordi, em sap molt de greu. Hem hagut de reclutar legionaris i patibularis, perquè ningú vol fer de municipal. Si vols els poso a tots en fila, em dius qui ha sigut i li cau el pèl”
“No, Reverté, no cal. El culpable has sigut tu, i ja t’has excusat.” Era la Transició.
Excusat, però no oblidat. Ell va marxar cap a Madrid amb el seu soci, que fou president socialista i ara presideix Caixa Catalunya, i jo cap al Pirineu. Avui us estalviaré les escenes de la gendarmeria de la Seu. Clic.
divendres, 20 de juny del 2008
indignitats modificades genèticament
L’OLLA ARRENCA EL BULL
Benvolguts i pacients lectors: avui, la meva indignació crònica versarà sobre la indignitat. Fou una opció de joventut, acceptada doncs amb totes les conseqüències, la que m’introduí en aquest món obscur. Hom renuncià a la dignitat pública, en favor de la privada, ja que és en aquesta regió on poden conservar-se valors, o crear-ne de nous. Valors minoritaris, incerts, malvistos, que molts només viuen en l’intel·lecte i que un servidor volia materialitzar. He passat una enorme pressió, vivint molts anys d’una altre manera, més austera, més terrenal. Se m’ha menjat la misèria de moltes maneres i, ringo-rango, he sobreviscut. Com vaticinava mon pare: “tindràs raó, però ningú et farà cas, i et fotaràs un fart de patir”. Ha sigut cert molts anys, i encara ho és, però ve t’ho aquí que si tens raó, la realitat se t’acosta, amb els anys. És amb una enorme satisfacció barrejada de melangia no menys gran que rebo els impulsos de la Història dels nostres dies. Encara falta, encara. El procés contra el que he lluitat tot just comença. S’inicia la distil·lació. Sempre ho havia volgut evitar, i molts com jo, però vam perdre, i va guanyar el neo-liberal socialisme. Ara les cartes són damunt la taula, i el procés inaturable. Hem de veure monstruositats com l’anunci a doble pàgina d’Endesa o el seu equivalent televisiu que ens mostra uns nens alliçonant-nos sobre la reinvenció de la societat, i ens ho diuen ells, que són el mal a extirpar (no els nens és clar, sinó l’empresa)! Quin morro, quina perversió més immensa! Passa el Son-Goku pel cel, amb el seu núvol rodó i em crida: Fote’ls hi canya nano, que ja vinc!
I la batalla del Son-Goku amb els dolents de la pel·lícula farà estralls. Què voleu, som així de rucs, sabem lo que hem de fer i el que no podem. No veieu que l’aeroport comercial dels Pirineus ja us el podeu confitar amb oli de roca? Sabeu que ja hi ha més de mil inscrits pel Primer Congrés Català pel Decreixement del Juliol? S’està fent un treball telemàtic, a nivell nacional, molt interessant. Jo estic en el capítol de relacions camp-ciutat. Sabeu que hi ha una xarxa a la Seu que distribueix productes genuïns, no transgènics, ni transportats, de la terra? Sabeu que sempre hi haurà un altre futur possible i que l’hem de fer nosaltres, no els nens d’Endesa? Per si no us n’heu assabentat, enmig de tants actes oficials i oficiosos (guerra publicitària, opi pel poble, gestió institucional de les subvencions públiques, acaparament, retenció de la informació, ús i abús privilegiats): cada dia tres o quatre cartells nous de les institucions, que es mouen molt inútilment per intentar evitar el col·lapse, que és la mare dels ous, la mort i la resurrecció, imparables), per si no ho heu vist doncs, o no ho heu volgut veure, o no ho heu recordat, botiguers, hotelers, solidaris, avisats i no presentats malgrat les paraules “ja vindrem”, perquè érem quatre gats, us diré que dijous el 19, a les vuit del vespre, al Centre Cívic de Seu, es va tornar a passar el vídeo TranXgènia, es va tornar a presentar l’Associació Som lo que Sembrem i es va xerrar del aliments modificats genèticament, del genocidis que provoquen les multinacionals, i de tot plegat també. Sabeu que a l’Alt Urgell, l’any passat, es van cultivar 400 i tantes hectàrees de panís transgènic, que contamina tots els panissos per tota la vida, i llavors s’han de pagar drets de patent? Sabeu que el clor, barrejat amb la matèria orgànica produeix trialometans, que fan càncer de ronyó, i derivats del cloroform, que ataquen el fetge (vegeu la web del CSIC)? Sabeu que molta aigua envasada és pitjor que la de l’aixeta, però no té mal gust perquè l’ozonifiquen? El negoci de l’aigua. Sabeu que, amb la guerra i el neo-liberalisme es va fer desaparèixer l’esperit col·lectiu i, sols a casa, no resistirem la crisi? Sabeu que a hores d’ara ja és del tot impossible que cogitem d’una forma mínimament racional, per la càrrega tòxica (física i mental) a la que estem sotmesos, pitjor que la del plom que va emmetzinar-nos fins que tombà el mil·leni? Impera l’irracional.
Benvolguts i pacients lectors: avui, la meva indignació crònica versarà sobre la indignitat. Fou una opció de joventut, acceptada doncs amb totes les conseqüències, la que m’introduí en aquest món obscur. Hom renuncià a la dignitat pública, en favor de la privada, ja que és en aquesta regió on poden conservar-se valors, o crear-ne de nous. Valors minoritaris, incerts, malvistos, que molts només viuen en l’intel·lecte i que un servidor volia materialitzar. He passat una enorme pressió, vivint molts anys d’una altre manera, més austera, més terrenal. Se m’ha menjat la misèria de moltes maneres i, ringo-rango, he sobreviscut. Com vaticinava mon pare: “tindràs raó, però ningú et farà cas, i et fotaràs un fart de patir”. Ha sigut cert molts anys, i encara ho és, però ve t’ho aquí que si tens raó, la realitat se t’acosta, amb els anys. És amb una enorme satisfacció barrejada de melangia no menys gran que rebo els impulsos de la Història dels nostres dies. Encara falta, encara. El procés contra el que he lluitat tot just comença. S’inicia la distil·lació. Sempre ho havia volgut evitar, i molts com jo, però vam perdre, i va guanyar el neo-liberal socialisme. Ara les cartes són damunt la taula, i el procés inaturable. Hem de veure monstruositats com l’anunci a doble pàgina d’Endesa o el seu equivalent televisiu que ens mostra uns nens alliçonant-nos sobre la reinvenció de la societat, i ens ho diuen ells, que són el mal a extirpar (no els nens és clar, sinó l’empresa)! Quin morro, quina perversió més immensa! Passa el Son-Goku pel cel, amb el seu núvol rodó i em crida: Fote’ls hi canya nano, que ja vinc!
I la batalla del Son-Goku amb els dolents de la pel·lícula farà estralls. Què voleu, som així de rucs, sabem lo que hem de fer i el que no podem. No veieu que l’aeroport comercial dels Pirineus ja us el podeu confitar amb oli de roca? Sabeu que ja hi ha més de mil inscrits pel Primer Congrés Català pel Decreixement del Juliol? S’està fent un treball telemàtic, a nivell nacional, molt interessant. Jo estic en el capítol de relacions camp-ciutat. Sabeu que hi ha una xarxa a la Seu que distribueix productes genuïns, no transgènics, ni transportats, de la terra? Sabeu que sempre hi haurà un altre futur possible i que l’hem de fer nosaltres, no els nens d’Endesa? Per si no us n’heu assabentat, enmig de tants actes oficials i oficiosos (guerra publicitària, opi pel poble, gestió institucional de les subvencions públiques, acaparament, retenció de la informació, ús i abús privilegiats): cada dia tres o quatre cartells nous de les institucions, que es mouen molt inútilment per intentar evitar el col·lapse, que és la mare dels ous, la mort i la resurrecció, imparables), per si no ho heu vist doncs, o no ho heu volgut veure, o no ho heu recordat, botiguers, hotelers, solidaris, avisats i no presentats malgrat les paraules “ja vindrem”, perquè érem quatre gats, us diré que dijous el 19, a les vuit del vespre, al Centre Cívic de Seu, es va tornar a passar el vídeo TranXgènia, es va tornar a presentar l’Associació Som lo que Sembrem i es va xerrar del aliments modificats genèticament, del genocidis que provoquen les multinacionals, i de tot plegat també. Sabeu que a l’Alt Urgell, l’any passat, es van cultivar 400 i tantes hectàrees de panís transgènic, que contamina tots els panissos per tota la vida, i llavors s’han de pagar drets de patent? Sabeu que el clor, barrejat amb la matèria orgànica produeix trialometans, que fan càncer de ronyó, i derivats del cloroform, que ataquen el fetge (vegeu la web del CSIC)? Sabeu que molta aigua envasada és pitjor que la de l’aixeta, però no té mal gust perquè l’ozonifiquen? El negoci de l’aigua. Sabeu que, amb la guerra i el neo-liberalisme es va fer desaparèixer l’esperit col·lectiu i, sols a casa, no resistirem la crisi? Sabeu que a hores d’ara ja és del tot impossible que cogitem d’una forma mínimament racional, per la càrrega tòxica (física i mental) a la que estem sotmesos, pitjor que la del plom que va emmetzinar-nos fins que tombà el mil·leni? Impera l’irracional.
divendres, 13 de juny del 2008
llepa
L’ORDRE ESTABLERT
Fa masses dies que no escric, perquè us volia estalviar els reflexes de l’estat en què em deixen les pluges continuades i tant esperades. Com que no para de ploure però, hauré de compartir el meu estat d’ànim, que no és precisament galdós, perquè sinó rebento. Estic en fase de cansament extrem, em solidaritzo amb la nostre civilització, flueixo amb el temps. El temps és trist i m’entristeixo. S’ha de saber portar aquest sentiment, sinó se’t menja. Primera prioritat: reposar, tornar a reposar, reposar de nou, fastiguejar-te del repòs. No es pot fer res més, ni físicament, ni mentalment, res. Amb un esquitx de sol i alguna paraula amable s’albira la reconstrucció, després de l’anorreament. Segona prioritat: el ioga. El ioga és una mena de miracle instantani, és màgic, i tampoc calen complicades postures i grans concentracions. Simplement t’ajeus de panxa enlaire i ja estàs en Sawasana, una de les posicions principals. El jeure del ioga és l’oposat al jeure del llit, completament diferent, és un jeure constructor, a més de reparador, vegeu sinó: intentes no pensar en res, res més que sentir el cos i la respiració, que ja són molt, dos móns; ple d’ossos, carns, tendons i humors l’un, ple de química i d’elements, de ritme i de vida i de mort, l’altre. Sents els ocells, la remor del vent, el sol, el sòl, sol, la humitat, mires passar la vida, tant esplèndida ella. Llavors plegues una cama damunt la panxa, rodejant-la amb els braços, i t’hi estàs una estona, respirant tranquil·lament, respiració iòguica, silenciosa i, quan, en una inspiració, vas tornant a estirar la cama fins a la horitzontal, resulta que la sens més llarga que l’altre. Màgia. Després arronses i estires l’altre cama, i ja ets una mica més llarg. Màgia. Més gestos, més màgia: desentumint els peus, fent-los girar, estirant-los, puc sentir com es mouen els humors dels sinus del meu crani, etc, etc.
Una hora de ioga en val tres de psicòleg, i és gratis. Coneix-te a tu mateix, accepta els teus errors, com has fet patir gent que estimaves, com has fet el mal volen el bé. Accepta que un veí violent t’hagi matat la gossa o que, en el millor dels casos, a algú li hagi agradat i se l’hagi endut. Accepta la pèrdua, que et visqui la gent amb més poder, perquè estem completament vampiritzats. Accepta, però no renunciïs a ser tu mateix, ni que sigui una espurna, un foc fatu, una llum blava al fons d’un pou. Beneeix la vida, gaudeix de la seva immensitat, malgrat la ineptitud de tants que tens pel damunt, malgrat tu mateix, sol, com va sola la vida. Un editor m’ha dit que sóc el millor escriptor del Pirineu. Elis, elis. Ja tinc premi. Potser li ho ha dit a més d’un, perquè de millors n’hi ha uns quants, però ja m’agrada que em diguin aquestes coses. A l’altre banda em diuen boig i viejo i subnormal, a la cara o a l’esquena. També tenen raó de dir-ho, però això de bé no me’n fa cap mica. Espero no tornar a caure en els errors que justifiquen aquests odis, perquè la meva finalitat última en l’existència és estimar, i ser estimat. Fa vint i dos anys que estic tancat en una gàbia de tarda: si, senyor, si, senyora, si, senyorets i senyoretes. La feina de conserge, de servir, pot ser molt interessant i gratificant, però també pot ser infernal, quan et tenen com un gos vora la porta. Són les normes de la funció pública, les reaccions dels mediocres davant una nosa en les seves mesquines carreres, un moble defectuós que pensa. Passen generacions d’alumnes, professors, direccions i tu ets allà, com una pedra enmig d’un riu, com el primer dia, malgrat o per culpa d’un milió d’iniciatives, personals, de les que no compten, de les que fan nosa, de les que atempten contra l’ordre establert. Per cert, que punyetes venen a fer aquí dalt els empresaris i polítics de la plana? Emmerdar, com han emmerdat els baixos, com jo, al cap i a fi, també vaig venir a portar problemes. Ja callo, però d’emprenedors aquí dalt ja en som. Uns quants ho voldríem emprendre d’una altre manera, massa pocs. La majoria llepa el cul de l’amo.
Fa masses dies que no escric, perquè us volia estalviar els reflexes de l’estat en què em deixen les pluges continuades i tant esperades. Com que no para de ploure però, hauré de compartir el meu estat d’ànim, que no és precisament galdós, perquè sinó rebento. Estic en fase de cansament extrem, em solidaritzo amb la nostre civilització, flueixo amb el temps. El temps és trist i m’entristeixo. S’ha de saber portar aquest sentiment, sinó se’t menja. Primera prioritat: reposar, tornar a reposar, reposar de nou, fastiguejar-te del repòs. No es pot fer res més, ni físicament, ni mentalment, res. Amb un esquitx de sol i alguna paraula amable s’albira la reconstrucció, després de l’anorreament. Segona prioritat: el ioga. El ioga és una mena de miracle instantani, és màgic, i tampoc calen complicades postures i grans concentracions. Simplement t’ajeus de panxa enlaire i ja estàs en Sawasana, una de les posicions principals. El jeure del ioga és l’oposat al jeure del llit, completament diferent, és un jeure constructor, a més de reparador, vegeu sinó: intentes no pensar en res, res més que sentir el cos i la respiració, que ja són molt, dos móns; ple d’ossos, carns, tendons i humors l’un, ple de química i d’elements, de ritme i de vida i de mort, l’altre. Sents els ocells, la remor del vent, el sol, el sòl, sol, la humitat, mires passar la vida, tant esplèndida ella. Llavors plegues una cama damunt la panxa, rodejant-la amb els braços, i t’hi estàs una estona, respirant tranquil·lament, respiració iòguica, silenciosa i, quan, en una inspiració, vas tornant a estirar la cama fins a la horitzontal, resulta que la sens més llarga que l’altre. Màgia. Després arronses i estires l’altre cama, i ja ets una mica més llarg. Màgia. Més gestos, més màgia: desentumint els peus, fent-los girar, estirant-los, puc sentir com es mouen els humors dels sinus del meu crani, etc, etc.
Una hora de ioga en val tres de psicòleg, i és gratis. Coneix-te a tu mateix, accepta els teus errors, com has fet patir gent que estimaves, com has fet el mal volen el bé. Accepta que un veí violent t’hagi matat la gossa o que, en el millor dels casos, a algú li hagi agradat i se l’hagi endut. Accepta la pèrdua, que et visqui la gent amb més poder, perquè estem completament vampiritzats. Accepta, però no renunciïs a ser tu mateix, ni que sigui una espurna, un foc fatu, una llum blava al fons d’un pou. Beneeix la vida, gaudeix de la seva immensitat, malgrat la ineptitud de tants que tens pel damunt, malgrat tu mateix, sol, com va sola la vida. Un editor m’ha dit que sóc el millor escriptor del Pirineu. Elis, elis. Ja tinc premi. Potser li ho ha dit a més d’un, perquè de millors n’hi ha uns quants, però ja m’agrada que em diguin aquestes coses. A l’altre banda em diuen boig i viejo i subnormal, a la cara o a l’esquena. També tenen raó de dir-ho, però això de bé no me’n fa cap mica. Espero no tornar a caure en els errors que justifiquen aquests odis, perquè la meva finalitat última en l’existència és estimar, i ser estimat. Fa vint i dos anys que estic tancat en una gàbia de tarda: si, senyor, si, senyora, si, senyorets i senyoretes. La feina de conserge, de servir, pot ser molt interessant i gratificant, però també pot ser infernal, quan et tenen com un gos vora la porta. Són les normes de la funció pública, les reaccions dels mediocres davant una nosa en les seves mesquines carreres, un moble defectuós que pensa. Passen generacions d’alumnes, professors, direccions i tu ets allà, com una pedra enmig d’un riu, com el primer dia, malgrat o per culpa d’un milió d’iniciatives, personals, de les que no compten, de les que fan nosa, de les que atempten contra l’ordre establert. Per cert, que punyetes venen a fer aquí dalt els empresaris i polítics de la plana? Emmerdar, com han emmerdat els baixos, com jo, al cap i a fi, també vaig venir a portar problemes. Ja callo, però d’emprenedors aquí dalt ja en som. Uns quants ho voldríem emprendre d’una altre manera, massa pocs. La majoria llepa el cul de l’amo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)